Diumenge XXVI de durant l’any (29 setembre 2024)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (29 de setembre de 2024)

Nombres 11:25-29 / Jaume 5:1-6 / marc 9:38-43.45.47-48

 

Benvolguts germans i germanes,

El relat evangèlic que ens acaba de proclamar el diaca té com dues parts que no deixen de sorprendre’ns i que no poden deixar-nos indiferents.

No deixen de sorprendre’ns perquè expressen molt bé la realitat del nostre avui que no és gens diferent de la del temps de Moisès que va viure aproximadamente 1.400 anys abans de Crist, per tant fa prop de 3.500 anys.

Ambdós Moisés i Jesús estan en camí, ambdós han de donar resposta a una situació que els plantegen els seus deixebles més propers: Josué, el sucessor de Moisès que va guiar el poble per entrar a la Terra Promesa, i Joan, el deixeble que en el darrer sopar va recolzar el seu cap damunt del pit de Jesús i que va estar al peu de la creu fins que va expirar.

Sense deixar de banda el diàleg entre Moisès i Josué, sobre el que hi tornarem més endavant, l’evangeli d’avui ens ha presentat a Jesús camí de Jerusalem i aprofita el llarg trajecte que feien a peu per parlar amb els seus deixebles i anunciar-los en tres ocasions que a Jerusalem serà condemnat i executat però que ressuscitarà el tercer dia. Aquests anuncis varen desconcertar als deixebles, però que fa la impressió que el que els deia no els tocava directament.

Per això, no és gens estrany que després del primer anunci de la seva passió que vàrem llegir diumenge passat Jesús els preguntés sobre què discutien mentre feien camí. Els deixebles no varen respondre, i no ho varen respondre perquè l’objecte de la seva conversa era sobre qui seria el més important o el primer entre ells malgrat les tràgiques parules de Jesús anunciant-los la seva mort. Davant la perspectiva de la mort s’aferren a les petites seguretats que podien comportart el lloc que cadascú tindria. La resposta del Mestre ja la sabem: qui vulgui ser gran cal que es faci petit. Jesús no els humilia pel que pensava sinó que els fa tornar a la realitat de la veritat evangèlica.

En el fragment d’aquest diumenge, Joan, un dels deixebles més proper a Jesús, li diu: “Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres”, és a dir, no és un dels nostres. De nou Jesús, els ensenya sobre quina és la forma evangèlica amb la que cal comprendre i jutjar la vida i sobretot els ensenya a esguardar el món com l’obra meravellosa de les mans de Déu i que per tant qui té la darrera paraula és el bé ja que com Jesús mateix els dirà en una altra ocsió sigueu bons com ho és el vostre Pare del cel.

El que preocupava a Josuè, a Joan i als altres deixebles, entre els que ens trobem tots nosaltres, no és la guarició dels malalts o l’alliberament dels que estaven posseïts, sinó la preocupació es desviava vers el propi grup o el que podria ser pitjor vers els propis interessos, la propiá seguretat, el propi poder que es garanteix en el grup o en la institució. Però aquest no és le pensament de Jesús, el cor del qual no coneix limits a la seva misericòrdia. Per això amb decisió va respondre a Joan: «Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres

és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa”.

El bé, la bondat sempre provenen de Déu, sigui qui sigui qui el porti a terme. Qui ajuda als necessitats, qui serveix els pobres i sosté els febles, qui conforta als tristos i apesarats, qui acull als qui ningú vol, qui perdona, aquests sempre provenen de Déu. No es pertany senzillament a Déu perquè formem part d’una institució, d’un grup, d’una organització per santa que sigui. Som del Senyor quan l’amor per l’altre és més fort que l’amor per a un mateix, quan l’oide del cor reïx a captar la necessitat de la salvació de Déu on sigui i sigui qui sigui el que la demana. Déu és sempre més enllà del nostre grup, més enllà de les nostres instituicons per eclesials que siguin.

Sí, tots, hauríem d’alegrar-nos pel bé que veiem en el món, alegrar-nos del qui el porta a terme sigui on sigui que el fa. El bé neix sempre de Déu, que és “Font de tot bé”

Les paraules duríssimes que Jesús pronuncia en la segona part del fragment evangèlic subratllen, amb un llenguatge hiperbòlic, és a dir, que sobredimensiona la realitat, quin és el camí del deixebles: “Si la teva mà o el teu peu, o el teu ull, són motiu d’escàndol per algun dels petits, talla-te’ls o treu-te’l”.

Ser escàndol significa fer caure i també vol dir no sostenir a qui és feble o necessita confort, entre d’altres accepcions. Tots sense excepció pensem que la felicitat sols es troba en conservar-nos a nosaltres mateixos, a conservar-nos indem-nes enmig del món, en el no perdre mai res. Jesús en canvi ens diu que la veritable felicitat es troba en donar-se per causa de l’Evangeli, en perdre la propia vida pels altres.

L’amor pels altres reclama sempre alguna renuncia, el tallar alguna cosa que no ens deixa fer el bé en el seu sentit més ple. No es tracta naturalment d’una mutilació sinó d’un canvi en el nostre actuar des del cor.

Si ens fixem en els nostres ulls en adonem que molt sovint o sempre ens esguardem unicament a nosaltres mateixos; si continuem fixant-nos en les mans ens adonarem que són unicament per a ocupar-nos de les nostres coses; i si parem atenció als nostres peus sols es mouen pels propis interessos i pels propis negocis. Ens cal usar la ma per ajudar al qui pateix i tindrem la mateix joia de Crist. Ens cal que els nostres peus es moguin pels camins de l’Evangeli i serem testimonis d el’amor de Déu. Així donarem sentit a la vida i entendrem molt bé el que diu Jesús avui. Que així sigui.