Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (24 de setembre de 2023)
Isaïes 55:6-9 / Filipencs 1:20-24.27 / Mateu 20:1-16
Si anem al “ChatGPT” i li preguntem “Què és un Regne?”, ens dirà que “el terme “regne” fa referència a una àrea geogràfica o política governada per un monarca”. I si li demanem “Què és el Regne de Déu?”, ens dirà que, a diferència del regne, “no és un lloc físic concret, sinó més aviat una realitat espiritual que influeix en el món físic i en les vides de les persones”, que “està regit per valors com l’amor, la justícia, la pau, la comprensió i la compassió”, i que “representa l’ordre diví i l’harmonia que Déu desitja establir en el món i en les vides humanes”. La definició no està gens malament… Però al capdavall, la IA es basa en allò que abans han escrit les persones, i les persones mai no podrem trobar paraules prou precises per descriure allò que Jesús coneixia perfectament, però que per explicar-nos-ho va necessitar ni més ni menys que 37 paràboles, una de les quals és la dels treballadors de la vinya que ens acaba de ser proclamada.
L’evangelista Mateu situa la paràbola que acabem d’escoltar com una ampliació de la resposta que Jesús va donar a un jove ric, que en certa ocasió li va demanar: «Mestre, quina cosa bona haig de fer per obtenir la vida eterna?». Jesús li va respondre que, “per entrar a la vida”, “per entrar al Regne del cel” havia de viure prescindint de les riqueses. I com que el jove ric ho va trobar molt difícil de fer, Jesús explicà a continuació la paràbola que avui ens ocupa. Per entrar al Regne de Déu, simbolitzat per la vinya, només cal voler-ho. Però com que tota decisió implica una renúncia, per entrar al regne de Déu cal que no estiguem preocupats per les riqueses. L’economia que allà s’hi mou és una altra: és la generositat sense mesura, és l’amor portat al màxim. Déu, representat en la paràbola per l’amo de la vinya, acull a tothom, dóna feina a tothom qui estigui disposat a treballar —en altres paraules, dóna una responsabilitat a cadascú. I no només això, sinó que a més, ens retribueix a tots per igual; perquè el Regne del cel no es regeix per les lleis humanes. Com deia Isaïes en la primera lectura “els pensaments de Déu no són els dels homes, i els camins dels homes no són els de Déu, sinó que els pensaments del Senyor estan per damunt dels nostres «tant com la distància del cel a la terra». La llei que regeix el Regne de Déu no està condicionada per les limitacions humanes, i per això, per entrar-hi, hem de renunciar a coses que aquí ens semblen imprescindibles, però que no ho són tant.
Aquesta plaça on ens trobem amb l’amo de la vinya, és l’Eucaristia que estem celebrant. La Missa de cada diumenge és per nosaltres el lloc on ens trobem amb Déu que vol donar-nos feina, que vol acollir-nos a la seva vinya (al seu Regne) i pagar-nos a tots amb el mateix salari: tots els qui avui som aquí hem rebut el denari de la seva paraula, el seu mateix missatge, i ara rebrem els mateixos dons eucarístics, siguem qui siguem, vinguem d’on vinguem.
I aquesta és una altra possible interpretació de la paràbola: els diferents treballadors que es presenten a diferents hores del dia, poden significar les diferents edats de la vida en què es pot sentir la crida de Déu. Tant si som ancians com joves, tant si hem sentit la Crida de Déu des de petits com si l’hem sentida de grans, tots estem cridats a entrar en el Regne de Déu i ser remunerats per igual amb l’amor i la misericòrdia infinites que Déu ens vol donar. Cadascú de nosaltres sap quins motius l’han portat a venir avui aquí: pot ser que, havent sentit la crida de Déu des de sempre o tenint un compromís de vida, haguem vingut avui a Missa amb tota la intenció de trobar-nos amb Déu. Però també pot ser que hi hàgim vingut per casualitat, o per d’altres motius: per una celebració familiar, per cantar (o per escoltar un bon cor), perquè és tradició de venir-hi amb la romeria del nostre poble o, simplement pot ser que ens hàgim trobat amb la Missa fent zàpping a casa mirant la televisió… Sigui com sigui, som aquí. I el Senyor ho aprofita per dir-nos que ens vol a tots, siguem de l’hora que siguem. I al mateix temps que ens dóna a tots l’abundància del seu amor, també ens recorda que nosaltres podem fer el mateix amb els altres: si Déu és provident i ens sentim gratificats pels dons que ens ha fet, perquè no fem nosaltres el mateix amb les persones que tenim al nostre entorn? Podem ser una imatge de l’amor i la generositat de Déu si fem allò que ens toca amb amor, amb generositat, amb esperit de servei envers els altres, si fem servir les nostres habilitats per ajudar als altres. I encara podem mirar de treure’n un últim exemple: el Senyor ens demana que no tinguem enveja ni ens comparem amb els altres; tant és si som dels últims com dels primers, perquè un cop estem en l’àmbit del Regne de Déu, tots serem recompensats de la mateixa manera. No ens faci por, doncs, si sentim la crida de Déu, d’escoltar-la i prestar-li atenció; allò que Déu vol per nosaltres ha de ser, necessàriament, bo.
Última actualització: 24 octubre 2023