Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (7 de setembre de 2025)
Saviesa 9:13-19 / Filemó 9b-10.12-17 / Lluc 14:25-33
Imaginem-nos l’escena, per entendre què vol dir seguir. Jesús anava per un camí. No era, germans i germanes, un itinerari qualsevol. Anava cap a Jerusalem, on havia de sofrir la passió. L’evangelista remarca amb tota la intenció que molta gent anava darrere de Jesús, el seguia camí enllà. Molta gent perquè les paraules que Jesús els dirà valen tant per als deixebles presents allí com per als deixebles futurs. Valen també per a nosaltres, doncs. De fet, hi ha una manera de seguir que és deixant-se portar per l’ambient i l’emoció del moment i una altra manera de seguir convençuda, conscient del que suposa aquest seguiment, del bé i dels riscos que comporta.
En un cert moment del camí, Jesús es gira i els parla de l’autèntica manera seguir-lo. I aquí, cal tenir present que, en el llenguatge dels rabins de l’època, seguir un Mestre és sinònim de fer-se deixeble d’ell. Jesús demana radicalitat. L’autèntic seguidor, el qui vulgui anar amb ell, ha de viure una renúncia fonamental. Fins al punt que l’amor a la família –al pare, a la mare, a l’esposa i als fills, als germans i germanes-, tot i ser tan important, ha de quedar després de l’amor a Jesús. Cap amor no ha de ser anteposat a l’amor al Crist. Ni tant sols l’amor i la protecció de la pròpia vida. Qui no ho fa així no pot ser deixeble d’ell, diu.
Aquesta renúncia radical, en la qual un mateix ha de passar a segon pla, no és fàcil. Demana abnegació i en certs moment comportarà sofriment. Per això Jesús parla de carregar-se la pròpia creu. D’acceptar positivament les dificultats i les contradiccions, tot el que ens fa patir, tot el demana sacrifici per fidelitat a ell, i de fer-ne ofrena. Sabent que això no és per contrariar-nos sinó per alliberar-nos.
En la perspectiva de l’evangelista sant Lluc, l’expressió molta gent referida als qui seguien Jesús, ens comprèn també a nosaltres, tal com he dit abans. Jesús, doncs, avui ens invita novament a reflexionar abans de prendre la decisió de continuar seguint-lo, per tal que no fem una opció precipitada que després no puguem dur a terme. Hem de veure si posem tot el que podem per ser seguidors de Jesús, per prendre’ns seriosament el seu programa de vida que inclou el do total d’un mateix; es tracta de renunciar a tot el que tenim per posar-ho al servei del Regne. I després de reflexionar per veure si som capaços de portar endavant aquesta radicalitat, ens invita a donar una resposta lliure; per això diu a la gent que anava darrera d’ell: si algú vol venir amb mi. Anar amb ell és prendre seriosament un compromís amb ell de per vida, sense ser esclaus del nostre jo i dels nostres béns.
Són significatius els dos exemples que posa Jesús per il·lustrar la necessitat de reflexionar abans de prendre la decisió de seguir-lo. Diu que si algú vol construir una torre, abans ha de fer comptes per veure si té prou diners per acabar-la. I parla d’un rei que abans d’anar a combatre amb un altre, primer s’ha d’asseure a deliberar si té prou força per guanyar la guerra. Combatre i construir. Son les dues coses fonamentals que constitueixen el seguiment de Jesús. I que cal exercitar amb intensitat i amb radicalitat. Cal combatre contra el propi egoisme, contra l’afany d’estimar-se un mateix per damunt de tot, contra la comoditat que ens assetja; cal combatre contra tot allò que és oposat a l’Evangeli de Jesús i que impedeix el seu seguiment. I això per construir en nosaltres l’home i la dona nous segons la imatge de Jesucrist tal com el designi del Pare ens ha pensat des d’abans de la creació del món. (cf. Ef 1, 4-5).
En posar unes condicions tan exigents, tan radicals per ser deixebles seus, no és que Jesús vulgui que ens fem enrere, que abandonem el camí cristià esfereïts de tanta exigència. Parla aquest llenguatge radical perquè veiem que la cosa és seriosa, que no podem ser cristians a mitges, que ens ho hem de jugar tot per ell i per la vida que ell ens dona. Per ajudar la nostra feblesa davant tanta radicalitat, el Senyor ens dona la força de l’Esperit Sant. En les diverses etapes de la nostra existència ens hem d’anar replantejant la manera com seguim el Senyor, la manera com som cristians. L’enriquiment humà i espiritual que ens aporta la fe i l’adhesió personal a Jesucrist ens ajuden a valorar el seguiment i a veure si no hem de fer encara més.
En tota la història de l’Església, i als nostres dies més que mai, hi ha germans i germanes nostres en la fe que es troben en la disjuntiva de mantenir-se fidels al Crist i assumir el martiri, o bé d’abandonar-lo i continuar vivint amb la recança d’haver-lo deixat. I són molts, la gran majoria, els qui es mantenen fidels i reben d’ell la corona de la victòria.
No és només cosa de fidelitat a unes idees, no és només cosa de coherència amb els compromisos presos en el baptisme. És sobretot qüestió d’amor. De saber-se estimat profundament per Déu, tal com veiem en la creu de Jesucrist, i de correspondre, ajudats per la gràcia, a aquest amor. Quan hi ha amor, els sacrificis que comporta eixamplen el cor i fan córrer amb una inefable dolcesa espiritual (cf. RB Pròleg, 49). No tinguem por, doncs, de seguir Jesucrist i procurem fer-ho amb la radicalitat que ens demana. Avui l’Església ens ofereix l’exemple de dos joves que van decidir seguir fidelment el Crist amb la radicalitat que demana a l’evangeli d’avui. Són Carlo Acutis que morí als 15 anys i Pier-Giorgio Frassati als 24. Avui han estat canonitzats a Roma. Que ens ajudin amb la seva intercessió.
Última actualització: 7 setembre 2025