Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (3 d’agost de 2025)
Eclesiastès 1:2; 2:21-23 / Colossencs 3:1-5.9-11 / Lluc 12:13-21
Hi ha preguntes, germans, que semblen honestes, raonables, fins i tot justes… però que amaguen, en el seu rerefons, una mirada estreta de la vida. Al passatge evangèlic d’avui, un home demana a Jesús que intervingui en una disputa d’herència. I Jesús, en comptes de resoldre-la, narra una paràbola que desconcerta: la del ric que, satisfet per les seves collites, decideix construir graners més grans per guardar-ho tot i viure tranquil. Però aquell mateix vespre, la seva vida li és reclamada.
“Insensat!”, diu Déu. No perquè fos ric, sinó perquè havia posat la seva esperança en allò que és fugisser.
Aquí rau el cor de l’Evangeli d’avui: on tenim posat el cor? Què alimenta els nostres pensaments, les nostres decisions, els nostres desitjos més profunds?
La mort, que sovint evitem mirar, aquí esdevé mestra. No com a ombra sinistra, sinó com a llum que revela. Ens recorda que tot passa. I, en aquest passar, només resta allò que hem estimat de debò. L’herència no és el que deixem acumulat, sinó el que hem estat capaços de donar.
Sant Benet, pare i guia dels monjos, sabia això molt bé. A la seva Regla, breu i plena de saviesa, ve a dir: “Desitja amb tot el cor la vida eterna i tingues present la mort cada dia davant els ulls.” No per por, sinó per lucidesa. No per aferrar-se a l’eternitat com a fugida, sinó per estimar millor el present com a do.
Estimar la vida eterna —aquella vida que Déu ens promet en Crist— no ens allunya del món: ens hi arrela amb més profunditat. Ens obre els ulls a allò que té valor, ens desperta del conformisme, de la queixa estèril, del “va, si tothom fa igual”. Ens allibera del fatalisme que mata l’ànima. Ens diu: encara hi ha molt a fer de bo, encara val la pena creure, esperar, estimar.
Sant Pau, amb paraules fermes i nítides, ens convida a “cercar les coses de dalt”. No pas com qui s’evadeix, sinó com qui s’eleva per veure-hi més clar. Ens demana de deixar enrere la fornicació, la impuresa, les passions desordenades, l’amor als diners… no com un moralista, sinó com un metge que sap què fereix l’ànima i què la sana.
I entre totes les virtuts oblidades d’avui, n’hi ha una que brilla com una perla amagada: la castedat. No és fragilitat, ni repressió. És força serena. És una mirada neta que no s’apropia, sinó que reverencia. És una llibertat que no fuig del desig, sinó que el transforma. No està de moda, no fa soroll, però és poderosa. Ens ajuda a estimar sense confusió, a vincular-nos sense possessió, a viure amb dignitat i respecte.
Un himne de Laudes ho diu amb una bellesa antiga i sempre nova:
Evincat mentis castitas
quae caro cupit arrogans,
sanctumque puri corporis
delubrum servet Spiritus.
“Que prevalgui la castedat de la ment
sobre el que l’arrogància de la carn desitja,
i conservi sant i pur el cos
l’astúcia de l’Esperit.”
Quina saviesa, germans! L’Església, amb paraules senzilles i pregàries repetides al llarg dels segles, ens recorda allò essencial: el cos és temple de l’Esperit, i la ment pot ser jardí o desert segons com la conreem.
A l’Eucaristia, Déu mateix ens nodreix. Ens fa participar, ja ara, del banquet del Regne. Aquí, en aquest altar, el pa i el vi esdevenen Cos i Sang de Crist, aliment de vida eterna. I aquí se’ns ensenya a comptar els dies no amb por, sinó amb responsabilitat, amb amor i amb gratitud.
Última actualització: 4 agost 2025