Diumenge XVIII | Abadia de Montserrat

Diumenge XVIII de durant l’any (31 de juliol de 2022)

Homilia del P. Ignasi Fossas, monjo de Montserrat (31 de juliol de 2022)

Eclesiastès 1:2: 2:21-23 / Colossencs 3:1-5.9-11 / Lluc 12:13-21

Estimats germans i germanes en la fe:

El 31 de juliol el calendari romà registra la memòria de St. Ignasi de Lo yola. Enguany celebrem 500 anys del seu pelegrinatge a Montserrat i de la seva estada a Manresa, i també s’escauen 400 anys de la seva canonització, amb motiu de la qual li fou dedicat un altar lateral a la nostra Basílica.

Però avui també es diumenge, i la celebració de la Pasqua setmanal passa pel davant, com es natural, de la memòria de Sant Ignasi. O si es vol, dit positivament, la millor manera d’honorar la memòria de Sant Ignasi, aquest gran pelegrí de Montserrat, es celebrant la passió-mort-resurrecció i ascensió de Nostre Senyor Jesucrist. Jesús de Natzaret, Fill de Déu i Fill de l’Home, va seduir i captivar el cor d’Ignasi fins a fer-li canviar la vida. Jesucrist es va convertir en l’objectiu principal del coneixement i de la vida d’Ignasi.

I és que una de les característiques de l’ésser humà és la dèria per conèixer millor el món, els altres i un mateix. Hi podríem afegir, també, el coneixement de Déu.

L’home es planteja el com i el per què de tot plegat. I aquesta recerca incansable distingeix la història de la humanitat. La recerca del coneixement exigeix de posar en pràctica diferents qualitats humanes, com per exemple la capacitat d’observació i l’anàlisi de la realitat, el raonament, l’experimentació, la discussió, etc. De seguida ens adonem que, de vegades, els sentits ens enganyen i que la nostra percepció de la realitat és equivocada. Sembla que sigui el sol que es mou d’orient a occident, o que l’horitzó del mar és més alt que la terra ferma. Sembla que algú ens vol ajudar, i en canvi té intenció de robar-nos. I podríem anar multiplicant els exemples.

La Paraula de Déu ens ensenya a percebre i a mesurar millor la realitat, tant la realitat personal com la realitat que ens envolta. A primer cop d’ull pot semblar que el treball, l’esforç o el neguit, el poder, els diners o el domini sobre els altres, ens poden assegurar la vida i la felicitat; i així li va passar a Sant Ignasi durant la primera part de la seva vida. És a dir, ens sembla que tot això forma part de la realitat més fonamental i més determinant. I en canvi no és així, ho sentíem a la primera lectura: Tot això és en va. On és, doncs, el camí per descobrir la realitat autèntica?

El salm responsorial ens ensenyava que també la nostra percepció del temps pot ser esbiaixada. Tots hem experimentat que el temps ens pot semblar molt curt o molt llarg, que pot passar molt de pressa o molt a poc a poc, depenent de quin sigui el nostre estat d’ànim, o de si fem una cosa més o menys de gust, o de si estem bons o estem malalts. Per acabar-ho de complicar, el temps no és igual per Déu que per nosaltres: Mil anys als vostres ulls són com un dia que ja ha passat, com el relleu d’una guàrdia de nit. Fins i tot la vida dels homes és un no res: són com l’herba que s’espiga: ha tret florida al matí, al vespre es marceix i s’asseca. Per això el salmista exclama davant Déu: Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la savi esa del cor.

Sant Pau, a la segona lectura, ens fa donar un pas més en la recerca del coneixement. I ho fa senyalant la persona del Crist ressuscitat. La conversió a la fe comporta una adhesió plena a la persona viva de Jesucrist, i això fa canviar radicalment la nostra vida. Pel baptisme vam morir amb Crist i vam ressuscitar juntament amb Ell. Per això ens hem despullat de l’home antic i del seu estil d’obrar, i ens hem revestit del nou, que avança cap al ple coneixement. Això mateix és el que va voler exterioritzar Sant Ignasi quan es va treure els seus vestits de cavaller i de soldat, aquí a Montserrat, els va donar a un pobre, i es va posar ell mateix una saia molt més senzilla i molt més simple que havia comprat abans d’arribar. Aquest coneixement ple del Senyor es troba en allò que és de dalt, on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu. Conèixer, a més a més per als cristians, vol dir estimar, i per això hem d’estimar allò que és de dalt, no allò que és de la terra. El coneixement consisteix, per tant, en la identificació amb Crist. A mida que, per l’acció de l’Esperit, ens fem semblants a Ell avancem cap al ple coneixement. En això consisteix la riquesa veritable, la felicitat plena, la joia profunda. En Crist descobrim la veritable dimensió de la realitat. Ell renova els nostres sentits, de manera que podem copsar les coses i les persones tal com són realment, sense enganys ni il·lusions falses. Demanem amb el salmista que l’amabilitat del Senyor, el nostre Déu, reposi damunt els seus servents. Que el vostre amor, Senyor, no trigui més a saciar-nos i ho celebrarem amb goig tota la vida.

Diumenge XVIII de durant l’any (1 d’agost de 2021)

Homilia del P. Bonifaci Tordera, monjo de Montserrat (1 d’agost de 2021)

Èxode 16:2-4.12-15 / Efesis 4:17.20-24 / Joan 6:24-3

Avui, la Litúrgia ens porta un tema únic: la separació del Regne de Déu del regne del món. No oposats, sinó independents. “No es pot servir Déu i el diner” i “doneu a Déu el que és de Déu i al César el que és del César”.

Avui, la cultura del benestar, de les comoditats i de la comunicació ens empeny en la direcció fàcil, però d’esclavatge: cap avall, i ens fa oblidar la direcció cap amunt, de llibertat, cap a Déu. I no es tracta pas de negar la bondat dels mitjans moderns que afavoreixen la independència de la vida, sinó de no quedar-hi absorbits, subjugats. Jesús no es negà a participar en actes humans, però la seva missió va ser d’ensenyar-nos a cercar Déu, sobretot. I això ho ha oblidat la cultura actual. És més, s’hi oposa. I amb això deforma la imatge de l’home, que és cos i esperit. És terrenal i destinat al cel. Altrament, quin sentit té l’existència? Ser com els animals? Crec que som quelcom més!

El text de l’Èxode presenta el poble demanant menjar en el desert, i Déu els concedeix un pa i un menjar inesperats, però els posa prova exigint-los de recollir-ne només per a cada dia. Vol que reconeguin la seva dependència, que ell té providència del seu poble. És a dir, vol que creguin en ell.

Sant Pau ens diu que els creients no podem viure com els pagans que no coneixen Déu, que viuen bolcats a les coses corruptibles; que cal “que es renovin en la seva manera de pensar, revestint-se de la nova naturalesa de Déu, feta a imatge seva, i així portin una vida justa, bona i santa de veritat”. Cal, doncs, que tinguin consciència que són fills de Déu i que ho demostrin amb la seva vida, que siguin fills de la llum i no de les tenebres, a fi que els qui els vegin glorifiquin el Pare del cel. Són en el món, però no viuen com el món. Que som vianants cap al cel.

En l’Evangeli veiem que la gent cerca Jesús entusiasmada, perquè els ha donat pa multiplicat miraculosament. Però Jesús els demana que cerquin el pa que no es fa malbé i dóna vida eterna. Quin pa? Cal que creguin en aquell que Déu ha enviat, que és el que realment ha baixat del cel; no com el pa que donà Moisés en el desert. I aquest pa és ell mateix. Ell és el pa que dóna la vida veritable i satisfà plenament la fam; i ell, qui també apaga la set amb el vi de la seva sang. És a dir, Jesús apunta a la dimensió de l’home destinat a la vida eterna, però cal tenir fe en ell. I això, evidentment, comporta renúncies, no pas a la dimensió material, sinó a l’esclavitud d’aquestes coses. Cal usar-ne, però usar-ne bé, mai abusar-ne. Cal ser senyors i no servents d’elles. Cal ser-ne lliures i no els esclaus. És seguir el camí estret que duu a la vida eterna.

Si tinguéssim presents els milers de tones de menjar que anualment es llancen en els països rics, perquè n’usem malament, potser els pobres no passarien tanta fam. Si fóssim curosos amb els residus que pol·lueixen terres, rius i mars; si no malgastéssim carburants fòssils, potser tindríem un clima més favorable i s’evitarien pluges devastadores. És qüestió de consciència responsable. De seriositat cristiana. Aquesta conducta es tradueix en aquesta frase de Jesús: “Fes als altres el que voldries que et facin a tu”. Això és fer la voluntat de Déu: no cercar el meu bé o la meva comoditat, sinó evitar de fer mal als altres amb la meva mala conducta. I és que podem matar sense disparar cap arma, de lluny estant, malgastant. Que Déu ens obri els ulls a aquest camí de l’amor que porta cap al cel.

Diumenge de la XVIII setmana (2 agost 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo i Rector del Santuari de Montserrat (2 agost 2020)

Isaïes 55:1-3 – Romans 8:35.37-39 – Mateu 15:1-2.10-14

Quan Jesús parlava del Regne del cel no es referia palaus i castells, a grans parades militars o rues esplèndides, ni tan sols a manifestacions multitudinàries de la fe. Parlava de quelcom que passa dins del cor humà quan fa de l’evangeli el seu tresor més preuat i s’adona que aquest tresor val més que tot.

La multitud que escoltava Jesús s’ho va creure i van acollir per uns moments la paraula de Déu que els adreçava com un veritable tresor que valia més que tot, tant, que, escolant el Senyor, se’ls va fer fosc i no havien pensat ni en el menjar, només els deixebles s’havien proveït d’alguns pans i peixos; potser volien menjar tranquils comentant la jornada i compartint impressions amb Jesús, però el cas és que es van trobar desbordats. La gent no se n’anava, es feia tard i els deixebles volien menjar; Jesús ja havia curat prou malalts, què volien més! Però el Senyor, veient la situació que es donava hi va trobar l’ocasió perfecta per fer visible aquest Regne del cel que Ell predicava. Així, juntament amb la salvació expressada en les guaricions, el fet de compartir el pa anunciaria la redempció, perquè la missió de Jesús no era només d’alliberar l’home de l’esclavitud del pecat sinó la de retornar-lo a la seva semblança original de comunió amb Deu i amb els germans i ho anticipà amb el signe de compartir l’abundància del poc que tenien, de compartir-ho donant gràcies a Déu i beneint-lo.

I això és el Regne del cel: donar gràcies a Déu, beneir el seu nom i compartir el pa que és fruit de la seva bondat i de la terra i del treball dels homes tal com diem a l’ofertori. Us imagineu a Jesús alçant els ulls al cel com portant la humanitat cap al Pare, unti-la tota en una pregària d’acció de gràcies i de benedicció? Us imagineu el goig que pot suposar per a una família que valora l’evangeli com el tresor més gran, donar gràcies i beneir Déu al voltant de la taula, compartint la humanitat i la vida que genera un àpat de festa? Beneir la taula és més que un costum dels avis, és una forma de viure el sacerdoci comú dels fidels que ofereix a Déu una oblació espiritual i dóna gràcies pel do de la vida i crea fraternitat. És una manera d’entendre i comunicar la vida semblant a la de Jesús, una manera de fer present el Regne del cel que demanem cada dia en el Pare nostre. No es necessita un gran menú, només cal una consciència joiosa de la presència de Déu en el quotidià de la nostra vida, la consciència de saber que el pa que dóna vida no és el que es menja sinó el que es comparteix.

El perill del nostre ritme de vida és el de viure una tragèdia semblant a la tragèdia del rei Mides que, en el seu afany de poder arribà a convertir tot el que tocava en or, fins i tot el menjar, acabà mort de fam. Nosaltres tenim el perill de gastar la nostra vida en allò que enlluerna els nostres ulls però no il·lumina el nostre esperit, perdre’ns per allò que satisfà els nostres cinc sentits però no el sentit de la vida. Aquí ressonen aquelles paraules del profeta: perquè perdeu els vostres diners i malgasteu els vostres guanys en allò que no alimenta i no satisfà plenament?

El món potser no espera grans miracles però necessita signes com el de Jesús, signes des del compromís en el dia a dia, signes d’empatia i de compassió que, sense paraules, parlen d’aquest Déu que en Jesús continua mostrant el seu amor als homes i dones d’avui. El llenguatge de la compassió no és ideologia, és evangeli compartit. Davant de la injustícia, del sofriment i de la mort no necessitem paraules sinó compromís, proximitat i estimació com a signes que posen en valor la dignitat responsable de la persona i il·luminen el sentit transcendent de la vida.

Us imagineu Jesús, enmig de la multitud, mig devota mig escèptica, no hi fa res, però enmig d’ella, compartint els seus sofriments, guarint les seves ferides, partint el pa, donant gràcies i beneit Déu, alçant els ulls al cel com fent-los participar d’aquest Regne que Ell porta? Això és el que fa en cada eucaristia. Com no celebrar-ho, i agrair-ho, però sobretot: viure-ho i compartir-ho!