Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (27 de juliol de 2025)
Gènesi 18:20-32 / Colossencs 2:12-14 / Lluc 11:1-3
El primer que podem destacar de l’Evangeli d’avui és el fet que la petició dels deixebles parteix de “veure” Jesús en la pregària. Un “veure” que desperta un desig, desperta una nostàlgia adormida, la d’una alegria veritable, profunda. I que ara “veuen” reflectida en Jesús. Els deixebles comprenen que aquesta “alegria” té a veure amb la seva pregària, i per això demanen que se’ls permeti entrar per aquesta porta; demanen que se’ls permeti entrar en aquesta experiència. I Jesús els ensenya, o potser els recorda, que Déu és un Pare tan gran que poden anomenar-lo familiarment “abba /papa”. Aquest és el motiu de la joia de Jesús: Déu és Pare. Pare nostre.
El segon és que Jesús, que coneix els dubtes que tenen els deixebles referents a l’eficàcia de la pregària, i els vol esvair mitjançant la paràbola de l’amic inoportú. Sembla que Jesús vol empènyer els deixebles a ser també inoportuns amb el Pare en la pregària, perquè si creiem que Déu ens estima com a pare, tindrem confiança en ell. Aquesta confiança s’exerceix de manera concreta i es posa a prova per la insistència i constància de la pregària, expressada en aquesta triple confessió: “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà”. Són tres expressions que, en forma repetitiva, diuen la mateixa cosa: Pregueu amb confiança i sereu escoltats.
Jesús ensenyà a pregar a qui li va demanar. Parlava de Déu a tots els qui l’escoltaven, però ensenyà a parlar amb Déu com es parla amb un pare, convidà a saber-se fill de Déu, només a qui li demanà que li ensenyés a pregar com ell feia. Deixa veure al deixeble el que no pot contemplar mentre el veia pregar: va més enllà de les paraules i li dóna a conèixer els sentiments amb els que ha d’adreçar-se a Déu com a Pare. Perquè la seguretat del creient en la pregària no es basa en el que es demana, ni en què o com o quan ho fa, sinó en la relació que estableix amb Déu quan prega. Qui se sap fill, no se sap inoportú, per més que importuni a Déu.
La felicitat que el nostre cor desitja està més enllà de les nostres forces o del que podem comprar amb els diners, i per això ens cal demanar. I en la mesura en que la demanem, la consciència de com Déu ens estima anirà creixent. Sant Agustí ens diu que pregant amb constància el nostre desig augmenta i, de la mateixa manera, la capacitat per rebre els dons de Déu també augmenta. Déu ens vol concedir aquesta felicitat. És més, el que Déu ens vol concedir és molt més del que nosaltres mai puguem concebre. Ens vol donar el seu Esperit Sant, el do per excel·lència, el do que introdueix en el Regne, dona la força que permet viure en i pel Regne, sosté en la temptació, ajuda en el perdó de les ofenses i permet fer la voluntat de Déu.
Jesús ens convida a reconèixer la bondat de Déu a partir de les imatges de bondat que ens ofereix la vida de cada dia. Ens fa propera la figura d’un Déu que el creiem inaccessible, allunyat de les nostres preocupacions, per presentar-lo com a Pare, preocupat per les necessitats dels seus fills. Serà en la pregària perseverant, a on sempre el trobarem, però la nostra fe ens ha guiar a reconèixer que depenem d’Ell, que nosaltres sols no podem fer res.
Germans i germanes, avui se’ns convida a reclamar la presència de Déu en les nostres vides i comunitats, i el millor de tot és que ho podem fer en les diferents circumstàncies de la nostra vida. L’exemple d’Esther, el salm i les belles paraules de l’Evangeli ens animen a fer-ho. Només manca una actitud confiada, segura i sincera per apropar-nos al Déu de la vida.
Sant Joan de la Creu ens diu que si busquem llegint, trobarem meditant; si truquem pregant, se’ns obrirà contemplant. Que l’Eucaristia que estem celebrant ens ajudi a fer-ho possible.
Última actualització: 1 agost 2025