Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (17 de juliol de 2022)
Gènesi 18:1-10a / Colossencs 1:24-28 / Lluc 10:38-42
Benvolguts germans i germanes,
Temps convulsos son els nostres. La nostra humanitat està trista, al nostre país hi ha desori. Ens trobem amb un mon que presenta signes de cansament més que d’impuls; de vacil·lació més que d’entusiasme; aclaparat per una ràfega de recuperació ressentida, més que no pas atret per una promesa engrescadora.
Sortíem d’una pandèmia i ens trobem amb una guerra que comencem a oblidar. I la violència contra els immigrants, atrapats entre la misèria i la mort, deixa un rastre de sang, com acaba de succeir a la frontera de Melilla. Molts pensen que estem perdent l’ànima i que pel mon s’estén una taca de deshumanització que arriba a fer-nos estranys a nosaltres mateixos. Com serà possible mantenir l’alegria en els dies turbulents de la història de la humanitat? Com ens serà possible, cansats, suportar el desgast dels temps sense perdre l’esperança? Quins camins cal seguir per caminar junts, decidir junts, viure en comunió amb persones, històries, cultures tan diferents?
Mentre meditem aquesta situació, ens arriba el repte: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. Hi reconeixem respectuosa la veu del Senyor, però ens venen ganes de dir amb el salmista: “Desperta’t, Senyor! Per què dorms? Desvetlla’t, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix?… Aixeca’t, vine a ajudar-nos! Allibera’ns per l’amor que ens tens!” (Sl 44, 24-27).
Com quan els apòstols veien que s’enfonsava la barca, el salm ens ve al pensament; però l’oïda sent el ressò: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. I sant Bernat ens avisa que “massa ocupacions, una vida frenètica, sovint acaben per endurir el cor i fer sofrir l’esperit” (De consideratione II,3).
Com sortirem de l’atzucac? La litúrgia d’avui, amb el bell passatge de l’hospitalitat que Abraham ofereix i el salm que ens parlava de viure a la casa de Déu, a la muntanya sagrada, sembla que posi l’accent en l’hospitalitat, i que, per tant, Déu beneeix la caritat de l’activitat diària. En una paraula, la litúrgia pren partit per Marta, no per Maria. Però en realitat l’ensenyament de Jesús que “Maria [de Betània] ha escollit la part millor” ens ve a dir sintèticament una cosa: que no hem de condemnar l’activitat a favor dels altres sinó que hem de subratllar que ha d’estar penetrada interiorment també per l’esperit de la contemplació. No ens hem de perdre en l’activisme pur, sinó que sempre també hem de deixar-nos penetrar en la nostra activitat per la llum de la Paraula de Déu.
En consonància amb aquesta Paraula divina podrem entendre aquella afirmació central de la predicació de Jesús: “Busqueu el Regne de Déu, i això [és a dir, les coses necessàries] us ho donarà de més a més” (Lc 12,31). El Regne de Déu significa que Déu és present i actua. I aquesta fe que ho ha d’amarar tot, tal com omplia la vida sencera de Jesús, ens farà comprendre tots els contrastos de l’Evangeli: tant els que trobem en les paràboles, com els de les explicacions amb què ell acompanyava els seus gestos.
Vist així, el contrast entre el neguit de Marta, que també és el nostre, i la serenitat de Maria, que també ha de ser la nostra, ens fa comprendre el missatge de Jesús. Els deures que l’Església ens assigna avui en el primer quadern d’aquest estiu tan calorós és aquest: fixar-nos en els exemples que al nostre voltant podem trobar de persones plenes de generositat perquè han fet cas de la Paraula de Déu.
Temps convulsos, els nostres. Però com més fosc és l’horitzó, més hi destaca l’estrella que fa llum als nostres passos i ens il·lumina el camí
Última actualització: 18 juliol 2022