Diumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (7 de febrer de 2021)

Job 7:1-4.6-7 / 1 Corintis 9:16-19.22-23 / Marc 1:29-39

 

Estimats germans i germanes,

Quin consol i quin encoratjament tan grans ens dóna el text evangèlic que acaba de ser proclamat. En forma resumida, sintètica, sant Marc ens vol oferir una jornada estàndard de Jesús. Les parts de la narració ens ofereixen com un tríptic que resumeix la vida pública del Senyor en els seus trets principals.

Comencem pel quadre central; ja contemplarem després els dos porticons. Jesucrist ens hi és presentat com a guaridor. Ordinàriament li donem els títols, ben adequats, de Salvador, Redemptor, Mestre i altres de més gruix doctrinal com els de Senyor i Fill de Déu. Però els evangelis també ens presenten Jesús sovint guarint malalts, amb episodis concrets i amb noms de pacients determinats. I generalment comentant el perquè de la seva acció, sempre en la línia de fer la voluntat del Pare, de promoure la fe dels qui l’escolten i d’aportar remei a les persones. El text d’avui, amb un accent sobre els malalts afeixugats per l’esperit del Mal, no ens dóna cap nom concret de pacient ni cap explicació especial. Només constata el fet del restabliment de la salut corporal i espiritual. Però sí que en subratlla la quantitat: “tots els malalts”, “molts malalts”, “diverses malalties”. Amb caràcter de resum, doncs, ens vol fer veure aquesta dimensió de la seva predicació de l’Evangeli. Potser algú pot pensar: quin valor té aquest accent en la quantitat, si Jesús no va guarir tots els malalts del seu temps i del seu entorn. I més encara, pensant nosaltres que aviat farà un any que sofrim la pandèmia, ens surt una pregària íntima: «Per què, Senyor, permets que la nostra generació sofreixi tant durant més d’un any? Aquella persona i aquella altra que coneixem que han estat hospitalitzades i potser encara sofreixen els efectes de la pandèmia. Aquelles desaparicions sense comiat familiar, aquelles pregàries comunitàries pels difunts que encara no hem pogut fer. Aquells que sofreixen pèrdues econòmiques o laborals». Tants interrogants que ens queden, i malgrat tantes mostres de generositat que hem vist, no arriben a poder eixugar moltes llàgrimes.

Continuem pregant: «Senyor, no tenim respostes a les preguntes que ens colpeixen, però ara ens mostres en el primer porticó d’aquest tríptic el teu profund sentiment. Diu l’evangeli: “Ell li va donar la mà, i la va fer llevar i la febre li desaparegué”. Senyor, dóna’ns la mà i et servirem amb alegria. Farem que tota la resta de la vida sigui com la de Pere. Amb els nostres dubtes i les nostres flaqueses, i qui sap si amb traïcions i tot. Però davant la teva presència de Ressuscitat et direm ara i al terme de la nostra vida, com l’apòstol: Senyor, tu saps que t’estimo.

»Per poder-ho dir, ens cal que ens comuniquis, l’altre porticó de l’evangeli d’avui: la teva intimitat amb el Pare, que també és el nostre Pare. Molta gent i moltes coses ens estaran buscant. Però en la solitud del nostre cor hi haurà viva la pregària. I en la germanor entorn de la Paraula i del teu sagrament, tu que has fet el pa i el vi perquè fossin el nostre aliment de cada dia, ens en faràs un sagrament de vida eterna (cf. Oració sobre les ofrenes). Mentrestant dóna a tothom la salut i la pau d’esperit per poder fer conèixer el teu Evangeli i curar tot aquell que se’ns atansa esperant que li donem la mà guaridora, tal com feres en altre temps». Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge V de durant l’any (7 de febrer de 2021)

Diumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (8 novembre 2020)

Saviesa 6:12-16 / 1 Tessalonicencs 4:13-18 / Mateu 25:1-13

 

Estimats germans i germanes aquí presents i els qui ens seguiu de lluny,

Acabem d’escoltar la coneguda paràbola de les deu noies convidades a una festa de noces, símbol del regne del cel, de la vida eterna. Una paràbola d’aquelles que inviten a la vigilància, a estar sempre a punt. Una recomanació insistent en aquests darrers diumenges de l’any litúrgic i que també caracteritzarà l’inici de l’Advent. “Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. Hem de vetllar, perquè la situació present de pandèmia a escala mundial ens suscita moltes preguntes. I també convé que, quan hi reflexionem a la llum de la fe, la nostra imatge que ens fem de Déu estigui d’acord amb el pla pel qual ha creat el món i hi ha posat al centre l’ésser humà.

També l’evangeli d’avui, com totes les paràboles de Jesús, ens dóna a conèixer el designi de Déu, però al mateix temps ens l’amaga, per tal que sapiguem copsar el toc d’atenció que Jesús ens fa. Els detalls suplementaris de lògica humana, en aquest cas, no tenen importància. Per exemple, que les cinc noies assenyades no són solidàries envers les companyes, o bé quin establiment està obert a mitjanit per comprar oli, aquest producte mediterrani tan antioxidant per a la salut i tan abrusador per atiar torxes.

“Què representa aquest «oli», indispensable per a ser admesos al banquet nupcial? Sant Agustí (cf. Discursos 93, 4) i altres autors antics hi llegeixen un símbol de l’amor, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres. Aprofitar la vida mortal per realitzar obres de misericòrdia és veritable saviesa, perquè, després de la mort, això ja no serà possible” (Benet XVI, 6.11.11).

Per això la lectura primera invitava a matinejar per sortir a buscar aquesta saviesa. De fet, l’evangeli de la propera festa de Crist Rei, tot descrivint el Judici final, serà quelcom més que una invitació a vetllar. Serà una interpel·lació sobre si hem estat assenyats, plens de la saviesa que la catequesi cristiana, a partir del text evangèlic, ha sistematitzat en les anomenades obres de misericòrdia: “Quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullat, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó no em vau visitar”.

Oli de qualitat per a les torxes! “Amor, doncs, que no es pot comprar, sinó que es rep com a do, es conserva en el més íntim i es practica en les obres… I aquest amor és do de Crist, vessat en nosaltres per l’Esperit Sant. Qui creu en Déu que és Amor porta en ell una esperança invencible, com un llum per travessar la nit més enllà de la mort, i arribar a la gran festa de la vida” (Benet XVI, ib.).

Que puguem acollir sempre aquest do, amb el realisme a què ens aboca l’hora present, però també sabent aguantar ben alta la torxa de la fe.

Abadia de MontserratDiumenge de la XXXII setmana (8 novembre 2020)

Diumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (6 setembre 2020)

Ezequiel 33:7-9 / Romans 13:8-10 / Mateu 18:15-20

 

Estimats germans i germanes,

¿Hi heu pensat mai en el bé immens que representa per a nosaltres el fet que l’Església estigui formada també de pecadors, o millor encara: que la formem persones en les quals el bé coexisteix amb el mal, el pecat amb la gràcia, la generositat amb l’egoisme, la nitidesa amb la brutícia? ¿No us faria basarda una Església que a la terra pretengués de ser no la comunitat dels creients sinó la penya dels creguts, el racó dels bons, dels purs, on no caldria ni perdonar ni rebre el perdó, on Déu hi hauria d’entrar de puntetes quan volgués demostrar que estima infinitament? Però no: Per sort, l’Església no és ni la cleda dels perfectes ni un cor d’àngels endormiscats. És una família, en la qual avui caic jo i tu demà, on avui jo et faig costat i tu demà passat m’hauràs de donar la mà, on sobretot i gràcies a Déu les caigudes no són irreparables ni els enfonsaments catastròfics. La grandesa de l’Església, el fonament de l’alegria dels qui en formem part rau en la misericòrdia incorregible de Déu, per al qual sempre hi ha quelcom a fer –i molt– en bé dels qui estima.

No tot s’acaba aquí. Suposem que l’Església fos un espai de perdó i d’avinença, on, però, per no restar desvagats, cadascun de nosaltres hauria d’observar si la bondat de Déu es vessa primer al veí que a mi, o a l’inrevés; en aquest cas, a tot estirar, podríem comunicar-nos les vivències de pecat i de perdó, però sempre, davant la infinitat de Déu, quedaríem en la incertitud de saber si ja hem fet tota l’experiència de la bonesa de Déu o si encara hem de franquejar una etapa més. Evidentment, en aquest món mai no podrem copsar tota la riquesa de l’amor de Déu; però basta haver-la notat una sola vegada per endevinar quin pot ser el destí que ens té preparat. Ens atreu gaire, aquest destí?

Tornem al nostre món i escoltem altra vegada les paraules de Jesús: «Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel». És a dir: en família, tots els problemes els arreglem a casa, i no hem d’esperar que ens els solucioni el veí, ni tampoc hem d’anhelar que ens vingui de Déu allò que precisament vol que resolguem entre nosaltres. Tan estrany resulta això a la miopia humana que el dia que Jesús perdonà els pecats al paralític la gent es meravellava del poder que Déu havia donat als homes. Però aleshores es tractava de la primera vegada; la humanitat no coneixia l’ensenyament de Jesús sobre el perdó.

Si els cristians no tenim o no volem tenir entre nosaltres els mitjans per fer present la bonesa del Senyor envers els homes –en això consisteix l’experiència de ser perdonat per Déu–, ja no sé francament on hem de buscar-los. Si el Crist no ha ressuscitat –ens recorda sant Pau–, som els més desgraciats de tots els homes. Si la resurrecció d’ell no té efectes visibles en les nostres relacions de germà a germà, ja no cal que resem el Parenostre. Si no fem de l’Església un lloc de retrobament entre nosaltres i tots els homes, entre nosaltres i Déu, la història de la salvació s’hauria pogut aturar en la torre de Babel.

I, desgraciadament, a vegades sembla que sigui així. Preferim de caminar ajupits que no pas amb el cap dret, escollim la gàbia en comptes del camp obert, i quan ressona la paraula alliberadora del Crist, busquem bocs emissaris a qui carregar les nostres excuses perquè se les endugui lluny i ben lluny. Si Jesús ens diu «Tot allò que lligareu a la terra…», li responem que aquestes paraules ja hi ha algú que les té massa apreses. Si el Senyor ens insinua «Quan el teu germà pequi, vés a trobar-lo…», li repliquem amb allò de Caín «És que sóc el guardià del meu germà?». Si Jesús ens suggereix a cau d’orella que en parlem a la comunitat reunida, li demostrem que de comunitats vives no n’hi ha. I llancem la criatura junt amb l’aigua bruta, o, com deia Jesús mateix, deixem colar el mosquit i ens empassem el camell.

¿La nostra insatisfacció no prové moltes vegades de no haver entrat en la pedagogia del perdó cristià? Si en tenim de camí a córrer! Ens cal acabar amb la visió que divideix els homes en bons i dolents i oblida que en tota persona hi ha una part de bé i una part de mal. Ens cal estimar tant els germans que siguem capaços de practicar l’exigència evangèlica de la correcció fraterna. Ens cal sentir en la pròpia carn la nostra misèria i la dels altres perquè siguem capaços d’implorar el perdó

de Déu. Ens cal experimentar aquest perdó per aprendre, a través de l’únic camí possible, que Déu és amor. Ens cal saber perdonar els qui ens han ofès per poder rebre el perdó que Déu ens ofereix. Ens cal tenir present que quan Déu perdona no sols esborra el pecat sinó que aboca a mans plenes la seva bonesa sense límits. Ens cal saber recomençar cada dia la nostra vida –en això consisteix la conversió– per tal de no caure en la desesperació ni en l’ensopiment. Ens cal… Ens calen tantes coses que només en l’eucaristia trobem la força per a obtenir-les.

 

 

Abadia de MontserratDiumenge de la XXIII setmana (6 setembre 2020)