Diumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de juliol de 2021)

Jeremies 23:1-6  /  Efesis 2:13-18 / Marc 6:30-34

 

Estimats germans.

Les lectures d’aquest diumenge ens recorden que Déu és el Pastor de la humanitat. Això vol dir que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos a bons prats, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol que ens perdem i que morim, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és la plenitud de la vida en el si del Pare. És el que desitja cada pare i cada mare per als seus propis fills: el bé, la felicitat, la realització.

A l’Evangeli d’avui hem vist que els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. El descans de les tasques apostòliques consisteix a estar amb el Senyor, gaudint de la seva intimitat. No obstant això, la caritat del Bon Pastor és la norma decisiva de les accions de Jesús; davant la presència d’una multitud que era «com ovelles sense pastor» Jesús es compadeix i interromp el descans abans, fins i tot, de començar-lo. Enfront dels mals pastors que dispersen les ovelles perquè busquen el seu interès, els deixebles de Jesús han de compartir la mateixa compassió i la mateixa sol·licitud del Mestre per la gent amb necessitat d’escoltar-lo.

De ben segur que som bastants els qui experimentem una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, d’on ve, a on anem, què hem de fer per realitzar el bé, com hem de viure. Pel que fa a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure;  sembla que cada vegada tenim menys clar per què hem vingut a la vida i on anem.

En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió d’aquella gentada, perquè eren com ovelles sense pastor. Jesús va fer aquesta constatació quan va veure la multitud que el seguia en despoblat perquè, entre els diversos corrents de pensament d’aquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de l’Escriptura; en la confusió, ja no sabien què deia Déu.

El Salm 22, que hem cantat, pot fer llum a la nostra vida. Expressa amb una força poc comuna la sensació de pau i de goig de qui se sap guiat pel Senyor. El salmista fa al·lusió als perills, però no com a amenaces que estan a l’aguait, sinó com qui se sent lliure de perill a la presència protectora de Déu.

També nosaltres podem deixar-nos amarar pels sentiments que aquest Salm 22 manifesta. Abans de res, la seguretat -«no tinc por»- en saber-se guiat pel Senyor, fins i tot en els moments i situacions en què no es veu la sortida -els «barrancs tenebrosos»-. Al costat de la seguretat, la confiança  de qui se sap defensat amb mà ferma i amb encert, de qui se sap cuidat amb tendresa en tota ocasió i circumstància. Finalment, la plenitud -«no em manca res»-, que es tradueix en pau i goig assossegats. Però tot això brolla de la certesa de que el Senyor està present -«Tu vas amb mi»- i ens cuida directament. El qui perd aquesta consciència de la presència protectora del Senyor sol caure en tota mena de temors i angoixes.

El Bon Pastor és Jesucrist. Ell reuneix les seves ovelles, les alimenta, les protegeix de tot mal; més encara, les coneix i les estima a totes, i dóna la seva vida per elles. A l’Evangeli l’hem vist sentint llàstima per la multitud que eren com ovelles sense pastor. També a la Mare de Déu li sap greu que, tenint un pastor com Jesucrist, hi hagi tanta gent que se sent perduda i abandonada perquè no el coneixen bé

Abadia de MontserratDiumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Diumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 juliol 2020)

Saviesa 12:13.16-19 – Romans 8:26-27 – Mateu 13:24-43

 

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plantes, les persones poden canviar de jull a blat, i de blat a jull. I sovint, moltes vegades al llarg de la vida.

Aquest temps que el sembrador ens dóna de marge abans de la sega, és l’Eucaristia. És aquí on el bon Jesús ens va parlant al cor de cadascú diumenge rere diumenge, amb paciència, perquè la seva paraula vagi penetrant en el nostre cor i el transformi en bon blat. Escoltant-lo i dialogant amb ell, tenim l’oportunitat de girar el nostre cor cap al Senyor, deixar de banda el mal, i dedicar tots els nostres esforços a fer el bé, com ell ens va ensenyant de tantes maneres a l’evangeli. N’hi ha prou amb un petit gest, com passa amb el gra de mostassa, que és «la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre». I tampoc no passa res si allò que fem passa desapercebut als ulls de la majoria: també el llevat amagat «dintre la pasta de mig sac de farina» acaba fent un efecte extraordinari. El més important és que estiguem oberts a deixar-nos anar transformant per la seva paraula. Com ell transformà el mal de la mort en creu, en el bé de la resurrecció a la vida eterna. I com ell transforma el blat, en el pa de la paraula que ens dóna forces per fer el camí.

Les necessitem, les forces. Perquè en el camí hem de lluitar contra el mal, i si no vigilem pot ser que hi caiguem alguna vegada. Per això és una feina llarga que necessita constància i esforç. I de l’evangeli d’avui se’n desprenen dos ensenyaments que ens poden ajudar. En primer lloc, que no hem de jutjar als altres: en la paràbola del blat i del jull queda clar que el judici correspon només a Déu, i al final dels temps. Estem fent camí, i per això tots podem tenir moments bons i dolents. I sortosament, com deia el Salm, el Senyor és «indulgent i bo, ric en l’amor, […] compassiu i benigne, lent per al càstig». I ens omple d’esperança veure que dóna «l’ocasió de penedir-se dels pecats», com deia la primera lectura. Aprofitem-ho. El segon ensenyament que podem treure de l’evangeli, és que Déu compta amb la nostra implicació: justament per això ens ha fet a la seva imatge i semblança i ens ha donat la llibertat; tot i el risc que, exercint-la, puguem caure en el pecat. Per això, quan passem per moments difícils com aquest temps de pandèmia que estem vivint, més que quedar-nos amb les preguntes que ens fèiem al començament potser faríem millor de preguntar-nos: “I davant d’aquesta realitat, jo, què hi puc fer?”. Déu compta amb l’esforç de cadascú de nosaltres. I d’aquest esforç personal de cadascú depèn que caminem en la bona direcció.

Abadia de MontserratDiumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)