Diumenge XVI | Abadia de Montserrat

Diumenge XVI de durant l’any i 800 anys de la Confraria (23 de juliol de 2023)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (23 de juliol de 2023)

Saviesa 12:13.16-19 / Romans 8:26-273 / Mateu 13:24-43

Les lectures d’aquest diumenge ens parlen de la paciència de Déu, són un himne a l’amor que el Senyor té a tots els homes i que es manifesta en la història de cada persona sota la forma de paciència i de bondat.

La paràbola del blat i del jull situa el drama de la història humana, que es debat entre el bé i el mal, sota la mirada de Déu, que concedeix a tothom el temps de la vida present com un espai de creixement i, per tant, de conversió a fi que ningú no es quedi fora del goig de la vida per sempre.

El Senyor diu que són del Regne tots aquells que obren el bé; en aquest ventall hi caben tots els colors del món. I afirma sense embuts que són del maligne, siguin del color que siguin, tots els escandalosos i els qui obren el mal. Jesús precisament ha vingut, portant-nos l’evangeli, per aixecar-nos de la captivitat del mal que tan sovint ens tempta i no sempre el sabem vèncer. L’evangeli de Déu té el poder d’arrencar-nos d’aquesta esclavitud, però no és màgia. Jesús ens ha obert un camí. Amb la paràbola del llevat i amb la del gra de mostassa ens encoratja, des del realisme de la petitesa humana, a confiar en la força del bé que hi ha en nosaltres i que porta ja en ell mateix la petjada de Déu.

Blat i jull sempre conviuran en aquest camp que simbolitza la vida present. El perill està en el fet que el blat es torni tòxic com el jull, però l’esperança és que el jull es converteixi en gra saludable. Per això és important que a la virtut del bé hi acompanyi la fermesa de la paciència. Què hagués sigut de sant Pau sense la paciència de Déu? Aquell jove vividor i aventurer d’Assís, hauria arribat a ser el sant Francesc que hem conegut sense la paciència de Déu? A on hagués arribat el despropòsit de la vida d’Ignasi de Loiola sense aquella providencial vetlla de pregària als peus de la nostra Verge Bruna? Aquella nit fou per a ell un nou començament! Déu és pacient. Déu és pacient perquè és just. Coneix com ningú la fragilitat del cor de l’home, perquè l’ha creat, i sap que, si vol ser just amb ell, ha de ser pacient.

Veient el drama del món i la tragèdia que suposa per a tants la injustícia humana, la justícia de Déu a la fi del temps, que ens deia l’evangeli, ens pot semblar injusta, i ho seria si no fos que Jesús no parla de la fi del temps com un final de tot, sinó com el gran començament d’un món nou que no tindrà fi. Un cop més, les paràboles apunten al gran valor etern que té la vida humana. Potser no tenim prou consciència del valor transcendent de la vida, i això ens faci miops i no ens deixi albirar amb esperança la realitat del món futur que comença ja ara.

Déu vol la salvació de tots. Com no l’ha de voler, si per tots ha donat la seva vida en Jesucrist? El seu amor infinit venç la seva justa indignació pels pecats d’escàndol, d’injustícia i de tantes barbaritats com veiem que es cometen i que sempre pesen sobre els més pobres. Déu odia aquestes accions, i estima preferencialment els qui sofreixen, però no deixa d’estimar les persones que obren el mal i les crida a la conversió. Déu no judica i podria fer-ho perfectament; nosaltres, en canvi, condemnem sense saber tot el que hi ha al darrere, i el que hauríem de fer és estar més atents al propi comportament perquè no fos cas que, creient-nos blat fóssim jull, i que així, creient-nos nosaltres bons sense ser-ho, els escandalosos i els dolents es convertissin, fessin el bé i ens passessin al davant al Regne del Cel.

El salm responsorial d’avui té tota la raó: Déu és indulgent i bo; i ho és amb tothom. La nostra justícia arriba a on arriba. Nosaltres som molt gelosos de la nostra llibertat, però Déu també ho és de la seva. I és pacient, no perquè no pugui fer res més, sinó perquè és just, i és just perquè és intel·ligent; l’amor no és obtús; quan ho és, no és amor, és una altra cosa.

La paciència de Déu, en aquest santuari de Montserrat, s’ha valgut sempre de la mediació de la Mare de Déu, i en aquesta “cambra angèlica” així era anomenada pels antics la primitiva església continua suscitant les conversions i les gràcies de les quals són testimoni els nombrosos exvots i llantions oferts pels pelegrins. El monestir, i amb ell la Confraria de la Mare de Déu, continuen unint sentiment de país, devoció i pietat popular, i sentit renovador d’Església, esforçant-se per fer de l’evangeli de Jesús una realitat de vida.

Blat i jull podran estar sembrats al mateix camp, però el petit gra de mostassa que va ser en el seu moment el nostre monestir, que aviat farà 1.000 anys, continua sent aixopluc de tots els qui cerquen un recer per l’esperit. I el llevat que la nostra Moreneta ha amagat amb amor en el cor dels catalans i de tots els pelegrins continuarà fent el seu fet, esperant que, per la misericòrdia de Déu, en el temps present doni fruits primerencs de conversió i de vida, i al temps de la collita pugui oferir a Déu un fruit madur ben generós.

Déu sigui glorificat en la felicitat de totes les seves criatures!

Diumenge XVI de durant l’any (17 de juliol de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (17 de juliol de 2022)

Gènesi 18:1-10a / Colossencs 1:24-28 / Lluc 10:38-42

Benvolguts germans i germanes,

Temps convulsos son els nostres. La nostra humanitat està trista, al nostre país hi ha desori. Ens trobem amb un mon que presenta signes de cansament més que d’impuls; de vacil·lació més que d’entusiasme; aclaparat per una ràfega de recuperació ressentida, més que no pas atret per una promesa engrescadora.

Sortíem d’una pandèmia i ens trobem amb una guerra que comencem a oblidar. I la violència contra els immigrants, atrapats entre la misèria i la mort, deixa un rastre de sang, com acaba de succeir a la frontera de Melilla. Molts pensen que estem perdent l’ànima i que pel mon s’estén una taca de deshumanització que arriba a fer-nos estranys a nosaltres mateixos. Com serà possible mantenir l’alegria en els dies turbulents de la història de la humanitat? Com ens serà possible, cansats, suportar el desgast dels temps sense perdre l’esperança? Quins camins cal seguir per caminar junts, decidir junts, viure en comunió amb persones, històries, cultures tan diferents?

Mentre meditem aquesta situació, ens arriba el repte: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. Hi reconeixem respectuosa la veu del Senyor, però ens venen ganes de dir amb el salmista: “Desperta’t, Senyor! Per què dorms? Desvetlla’t, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix?… Aixeca’t, vine a ajudar-nos! Allibera’ns per l’amor que ens tens!” (Sl 44, 24-27).

Com quan els apòstols veien que s’enfonsava la barca, el salm ens ve al pensament; però l’oïda sent el ressò: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. I sant Bernat ens avisa que “massa ocupacions, una vida frenètica, sovint acaben per endurir el cor i fer sofrir l’esperit” (De consideratione II,3).

Com sortirem de l’atzucac? La litúrgia d’avui, amb el bell passatge de l’hospitalitat que Abraham ofereix i el salm que ens parlava de viure a la casa de Déu, a la muntanya sagrada, sembla que posi l’accent en l’hospitalitat, i que, per tant, Déu beneeix la caritat de l’activitat diària. En una paraula, la litúrgia pren partit per Marta, no per Maria. Però en realitat l’ensenyament de Jesús que “Maria [de Betània] ha escollit la part millor” ens ve a dir sintèticament una cosa: que no hem de condemnar l’activitat a favor dels altres sinó que hem de subratllar que ha d’estar penetrada interiorment també per l’esperit de la contemplació. No ens hem de perdre en l’activisme pur, sinó que sempre també hem de deixar-nos penetrar en la nostra activitat per la llum de la Paraula de Déu.

En consonància amb aquesta Paraula divina podrem entendre aquella afirmació central de la predicació de Jesús: “Busqueu el Regne de Déu, i això [és a dir, les coses necessàries] us ho donarà de més a més” (Lc 12,31). El Regne de Déu significa que Déu és present i actua. I aquesta fe que ho ha d’amarar tot, tal com omplia la vida sencera de Jesús, ens farà comprendre tots els contrastos de l’Evangeli: tant els que trobem en les paràboles, com els de les explicacions amb què ell acompanyava els seus gestos.

Vist així, el contrast entre el neguit de Marta, que també és el nostre, i la serenitat de Maria, que també ha de ser la nostra, ens fa comprendre el missatge de Jesús. Els deures que l’Església ens assigna avui en el primer quadern d’aquest estiu tan calorós és aquest: fixar-nos en els exemples que al nostre voltant podem trobar de persones plenes de generositat perquè han fet cas de la Paraula de Déu.

Temps convulsos, els nostres. Però com més fosc és l’horitzó, més hi destaca l’estrella que fa llum als nostres passos i ens il·lumina el camí

Diumenge XVI de durant l’any (18 de juliol de 2021)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (18 de juliol de 2021)

Jeremies 23:1-6 / Efesis 2:13-18 / Marc 6:30-34

Estimats germans.

Les lectures d’aquest diumenge ens recorden que Déu és el Pastor de la humanitat. Això vol dir que Déu vol per a nosaltres la vida, vol guiar-nos a bons prats, on puguem alimentar-nos i reposar; no vol que ens perdem i que morim, sinó que arribem a la meta del nostre camí, que és la plenitud de la vida en el si del Pare. És el que desitja cada pare i cada mare per als seus propis fills: el bé, la felicitat, la realització.

A l’Evangeli d’avui hem vist que els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. El descans de les tasques apostòliques consisteix a estar amb el Senyor, gaudint de la seva intimitat. No obstant això, la caritat del Bon Pastor és la norma decisiva de les accions de Jesús; davant la presència d’una multitud que era «com ovelles sense pastor» Jesús es compadeix i interromp el descans abans, fins i tot, de començar-lo. Enfront dels mals pastors que dispersen les ovelles perquè busquen el seu interès, els deixebles de Jesús han de compartir la mateixa compassió i la mateixa sol·licitud del Mestre per la gent amb necessitat d’escoltar-lo.

De ben segur que som bastants els qui experimentem una gran confusió sobre les opcions fonamentals de la nostra vida i els interrogants sobre què és el món, d’on ve, a on anem, què hem de fer per realitzar el bé, com hem de viure. Pel que fa a tot això hi ha moltes filosofies oposades, que neixen i desapareixen, creant confusió sobre les decisions fonamentals, sobre com viure; sembla que cada vegada tenim menys clar per què hem vingut a la vida i on anem.

En aquesta situació es realitza la paraula del Senyor, que va tenir compassió d’aquella gentada, perquè eren com ovelles sense pastor. Jesús va fer aquesta constatació quan va veure la multitud que el seguia en despoblat perquè, entre els diversos corrents de pensament d’aquell temps, ja no sabien quin era el veritable sentit de l’Escriptura; en la confusió, ja no sabien què deia Déu.

El Salm 22, que hem cantat, pot fer llum a la nostra vida. Expressa amb una força poc comuna la sensació de pau i de goig de qui se sap guiat pel Senyor. El salmista fa al·lusió als perills, però no com a amenaces que estan a l’aguait, sinó com qui se sent lliure de perill a la presència protectora de Déu.

També nosaltres podem deixar-nos amarar pels sentiments que aquest Salm 22 manifesta. Abans de res, la seguretat -«no tinc por»- en saber-se guiat pel Senyor, fins i tot en els moments i situacions en què no es veu la sortida -els «barrancs tenebrosos»-. Al costat de la seguretat, la confiança de qui se sap defensat amb mà ferma i amb encert, de qui se sap cuidat amb tendresa en tota ocasió i circumstància. Finalment, la plenitud -«no em manca res»-, que es tradueix en pau i goig assossegats. Però tot això brolla de la certesa de que el Senyor està present -«Tu vas amb mi»- i ens cuida directament. El qui perd aquesta consciència de la presència protectora del Senyor sol caure en tota mena de temors i angoixes.

El Bon Pastor és Jesucrist. Ell reuneix les seves ovelles, les alimenta, les protegeix de tot mal; més encara, les coneix i les estima a totes, i dóna la seva vida per elles. A l’Evangeli l’hem vist sentint llàstima per la multitud que eren com ovelles sense pastor. També a la Mare de Déu li sap greu que, tenint un pastor com Jesucrist, hi hagi tanta gent que se sent perduda i abandonada perquè no el coneixen bé

Diumenge de la XVI setmana (19 juliol 2020)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (19 juliol 2020)

Saviesa 12:13.16-19 – Romans 8:26-27 – Mateu 13:24-43

Una de les grans preguntes de la humanitat és el perquè de l’existència del mal. Si Déu és un Pare totpoderós, que ha creat coses tan bones… Com és que existeix el mal? No podria haver creat un món tan perfecte que ja no n’hi hagués? I tanmateix, és evident que en el nostre món hi conviuen el bé i el mal, el blat i el jull creixen junts. Efectivament, Déu podria haver fet un món completament acabat i perfecte. I l’ha fet. Però encara no és aquest. El món en què vivim no està acabat del tot. I no serà fins a la benaurança eterna, fins al nostre destí final, que Déu «Eixugarà totes les llàgrimes dels [nostres] ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment» (Cf. Ap 21). Si en el món conviuen el bé i el mal, doncs, és perquè moltes vegades ens equivoquem. I, de fet, no hi conviuen només en el món: en realitat, el bé i el mal poden conviure en l’interior de cadascú de nosaltres. Per això el sembrador no té pressa en tallar el jull: perquè sap que —a diferència de les plantes, les persones poden canviar de jull a blat, i de blat a jull. I sovint, moltes vegades al llarg de la vida.

Aquest temps que el sembrador ens dóna de marge abans de la sega, és l’Eucaristia. És aquí on el bon Jesús ens va parlant al cor de cadascú diumenge rere diumenge, amb paciència, perquè la seva paraula vagi penetrant en el nostre cor i el transformi en bon blat. Escoltant-lo i dialogant amb ell, tenim l’oportunitat de girar el nostre cor cap al Senyor, deixar de banda el mal, i dedicar tots els nostres esforços a fer el bé, com ell ens va ensenyant de tantes maneres a l’evangeli. N’hi ha prou amb un petit gest, com passa amb el gra de mostassa, que és «la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre». I tampoc no passa res si allò que fem passa desapercebut als ulls de la majoria: també el llevat amagat «dintre la pasta de mig sac de farina» acaba fent un efecte extraordinari. El més important és que estiguem oberts a deixar-nos anar transformant per la seva paraula. Com ell transformà el mal de la mort en creu, en el bé de la resurrecció a la vida eterna. I com ell transforma el blat, en el pa de la paraula que ens dóna forces per fer el camí.

Les necessitem, les forces. Perquè en el camí hem de lluitar contra el mal, i si no vigilem pot ser que hi caiguem alguna vegada. Per això és una feina llarga que necessita constància i esforç. I de l’evangeli d’avui se’n desprenen dos ensenyaments que ens poden ajudar. En primer lloc, que no hem de jutjar als altres: en la paràbola del blat i del jull queda clar que el judici correspon només a Déu, i al final dels temps. Estem fent camí, i per això tots podem tenir moments bons i dolents. I sortosament, com deia el Salm, el Senyor és «indulgent i bo, ric en l’amor, […] compassiu i benigne, lent per al càstig». I ens omple d’esperança veure que dóna «l’ocasió de penedir-se dels pecats», com deia la primera lectura. Aprofitem-ho. El segon ensenyament que podem treure de l’evangeli, és que Déu compta amb la nostra implicació: justament per això ens ha fet a la seva imatge i semblança i ens ha donat la llibertat; tot i el risc que, exercint-la, puguem caure en el pecat. Per això, quan passem per moments difícils com aquest temps de pandèmia que estem vivint, més que quedar-nos amb les preguntes que ens fèiem al començament potser faríem millor de preguntar-nos: “I davant d’aquesta realitat, jo, què hi puc fer?”. Déu compta amb l’esforç de cadascú de nosaltres. I d’aquest esforç personal de cadascú depèn que caminem en la bona direcció.