Diumenge XV | Abadia de Montserrat

Diumenge XVI de durant l’any (17 de juliol de 2022)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (17 de juliol de 2022)

Gènesi 18:1-10a / Colossencs 1:24-28 / Lluc 10:38-42

Benvolguts germans i germanes,

Temps convulsos son els nostres. La nostra humanitat està trista, al nostre país hi ha desori. Ens trobem amb un mon que presenta signes de cansament més que d’impuls; de vacil·lació més que d’entusiasme; aclaparat per una ràfega de recuperació ressentida, més que no pas atret per una promesa engrescadora.

Sortíem d’una pandèmia i ens trobem amb una guerra que comencem a oblidar. I la violència contra els immigrants, atrapats entre la misèria i la mort, deixa un rastre de sang, com acaba de succeir a la frontera de Melilla. Molts pensen que estem perdent l’ànima i que pel mon s’estén una taca de deshumanització que arriba a fer-nos estranys a nosaltres mateixos. Com serà possible mantenir l’alegria en els dies turbulents de la història de la humanitat? Com ens serà possible, cansats, suportar el desgast dels temps sense perdre l’esperança? Quins camins cal seguir per caminar junts, decidir junts, viure en comunió amb persones, històries, cultures tan diferents?

Mentre meditem aquesta situació, ens arriba el repte: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. Hi reconeixem respectuosa la veu del Senyor, però ens venen ganes de dir amb el salmista: “Desperta’t, Senyor! Per què dorms? Desvetlla’t, no ens rebutgis per sempre. Per què ens amagues la mirada i oblides el dolor que ens oprimeix?… Aixeca’t, vine a ajudar-nos! Allibera’ns per l’amor que ens tens!” (Sl 44, 24-27).

Com quan els apòstols veien que s’enfonsava la barca, el salm ens ve al pensament; però l’oïda sent el ressò: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses…”. I sant Bernat ens avisa que “massa ocupacions, una vida frenètica, sovint acaben per endurir el cor i fer sofrir l’esperit” (De consideratione II,3).

Com sortirem de l’atzucac? La litúrgia d’avui, amb el bell passatge de l’hospitalitat que Abraham ofereix i el salm que ens parlava de viure a la casa de Déu, a la muntanya sagrada, sembla que posi l’accent en l’hospitalitat, i que, per tant, Déu beneeix la caritat de l’activitat diària. En una paraula, la litúrgia pren partit per Marta, no per Maria. Però en realitat l’ensenyament de Jesús que “Maria [de Betània] ha escollit la part millor” ens ve a dir sintèticament una cosa: que no hem de condemnar l’activitat a favor dels altres sinó que hem de subratllar que ha d’estar penetrada interiorment també per l’esperit de la contemplació. No ens hem de perdre en l’activisme pur, sinó que sempre també hem de deixar-nos penetrar en la nostra activitat per la llum de la Paraula de Déu.

En consonància amb aquesta Paraula divina podrem entendre aquella afirmació central de la predicació de Jesús: “Busqueu el Regne de Déu, i això [és a dir, les coses necessàries] us ho donarà de més a més” (Lc 12,31). El Regne de Déu significa que Déu és present i actua. I aquesta fe que ho ha d’amarar tot, tal com omplia la vida sencera de Jesús, ens farà comprendre tots els contrastos de l’Evangeli: tant els que trobem en les paràboles, com els de les explicacions amb què ell acompanyava els seus gestos.

Vist així, el contrast entre el neguit de Marta, que també és el nostre, i la serenitat de Maria, que també ha de ser la nostra, ens fa comprendre el missatge de Jesús. Els deures que l’Església ens assigna avui en el primer quadern d’aquest estiu tan calorós és aquest: fixar-nos en els exemples que al nostre voltant podem trobar de persones plenes de generositat perquè han fet cas de la Paraula de Déu.

Temps convulsos, els nostres. Però com més fosc és l’horitzó, més hi destaca l’estrella que fa llum als nostres passos i ens il·lumina el camí

Diumenge XV de durant l’any (10 de juliol de 2022)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (10 de juliol de 2022)

Deuteronomi 30:10-14 / Colossencs 1:15-20 / Lluc 10:25-37

Benvolguts germans i germanes,

La litúrgia de la Paraula d’aquest diumenge ens ofereix per a la nostra contemplació i pregària la paràbola del Bon samarità, que com tota paràbola té una ambientació dramàtic, en aquest cas ben evident, i un nucli central, que és el més important: Déu mateix i el seu Regne.

En el relat d’avui, ens trobem, en primer lloc, amb un mestre de la Llei la intenció del qual és posar Jesús a prova amb una pregunta sobre el què ha de fer per tenir la vida eterna. Tractant-se d’una pregunta trampa Jesús es limita a demanar-li què hi ha escrit a la Llei, ja que essent-ne un mestre ho sabia perfectament. Li diu: a la Llei hi ha escrit “estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament, i estima els altres com a tu mateix”. La resposta agrada a Jesús i li demana d’anar més enllà: “has respost bé: fes-ho així i viuràs”.

La invitació de posar en pràctica el que hi ha escrit a la Llei no el degué convèncer massa ja que o no sabia com fer-ho o intuïa que es tractava de quelcom seriós que l’obligava a un canvi radical en la seva vida. Per això, el mateix evangelista ens diu que amb ganes de justificar-se, preguntà de nou: “I per a mi qui són aquests altres?”

Jesús davant aquesta insistència li explica una paràbola que canvia el significat de les seves preguntes, com anirem veient al llarg d’aquesta reflexió.

En la resposta parabòlica de Jesús veiem com un home baixava de Jerusalem a Jericó, un trajecte no fàcil en aquell temps i més si hom el feia sol. En un moment determinat del trajecte aquest home, de qui no se’ns diu en cap moment ni el nom, ni si era jueu, pagà o samarità caigué en mans de lladres, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo mig mort, és a dir, l’abandonaren a la seva dissort.

Sense cap introducció apareixen casualment, baixant pel mateix, camí un sacerdot que el veié, però passà de llarg per l’altra banda. Igualment un levita que també va passar de llarg per l’altra banda.

L’actitud del sacerdot i del levita fan néixer la indignació als lectors de la paràbola. I és normal. Davant la injustícia o les actituds poc nobles ens indignem. I fem bé de fer-ho. Però en contemplar un text evangèlic no hem d’oblidar que l’Escriptura no parla mai en tercera persona del singular sinó que cadascú de nosaltres pot posar el seu nom al damunt o sota de les actituds de tots i cadascun dels personatges que hi apareixen, també en el dels anònims sacerdot i levita d’aquest relat. En aquest punt, cadascú ha de mirar de veure com el seu nom, la seva història, troba un reflex en la mateixa Paraula de Déu que és l’Escriptura, sabent però que Déu és l’únic que coneix amb nitidesa la vida de cadascú, és a dir, tal i com Ell l’ha creada. I això ens dóna confiança en la defallença.

Continuant amb la reflexió de la paràbola, un samarità que viatjava per aquell indret, suposem que casualment al igual que ho feien el sacerdot i el levita, quan arribà el veié, se’n compadí i se li va acostar.

Veure’l, compadir-se’n, acostar-se-li, tres realitats curulles d’humanitat. Per això, penso que podem dir que no hi ha humanitat sense compassió, essent aquesta la menys “sentimental” dels sentiments, ja que aturar-se i acostar-se a la realitat que hom ha vist de l’altre demana un procés per anar creant en el propi cor unes actituds que fan estar atents a la realitat dels qui pateixen. Ben segur que aquell anònim samarità fill d’un poble considerat pels jueus com a persones hostils, menyspreables, que no participaven del culte del temple de Jerusalem, on precisament el sacerdot i el levita exercien el seu ofici havia anat treballant en el seu interior les actituds profundes que es desprenen de la Llei, és a dir, estimar el Senyor, amb tot el cor i els altres com a un mateix

El samarità, va encara més enllà. No sabent si era viu o mort el toca, tot embenant-li les ferides després d’haver-les-hi amorosit. Si el ferit era ja mort, el samarità tocant-lo esdevenia un home impur. Per això impressiona com l’evangelista no esquiva la pregunta del mestre de la Llei, com tampoc la va esquivar Jesús, sinó que li ofereix i ens ofereix a nosaltres la concreció fàctica i pràctica del Decàleg indicant, l’un darrera l’altre, deu verbs per descriure el pla d’amor de Déu: veure, compadir-se, acostar-se, amorosir, embenar, carregar, portar, tenir cura i tornar, per si encara es necessita quelcom.

Jesús canvia la pregunta del mestre de la Llei: qui és el meu proïsme. La pregunta de Jesús és una altra: qui es va fer proïsme. Per això, els seguidors de Jesús es pregunten: qui em necessita? En principi el proïsme no l’elegim, molt sovint se’ns imposa, ens el trobem en els múltiples camins de la vida. Certament, podem tancar els ulles per no veure’l, però no per això la seva pobresa, la seva misèria, les seves ferides deixaran de mirar-nos.

En començar aquesta reflexió deia que tota paràbola conté un nucli central, imperceptible a voltes, que és Déu mateix i el seu Regne. ¿No us sembla que aquest Déu que sols pot estimar és el qui constantment ens veu, es compadeix, s’acosta, amoroseix, embena les nostres nafres, se’ns carrega a l’espatlla com el bon pastor, ens porta, té cura de nosaltres i torna, sempre, insistentment, indefallentment, per si encara ens convé alguna cosa per tal que no ens apartem d’Ell?

Diumenge de la XV setmana (12 juliol 2020)

Homilia del P. Carles M Gri, monjo de Montserrat (12 juliol 2020)

Isaïes 55:10-11 – Romans 8:18-23 – Mateu 13:1-23

Estimats germans, estimades germanes:

L’home obre la seva interioritat per la paraula. El llenguatge el posa en comunicació de vida i d’amor amb els altres. Sense paraula l’home estaria enclaustrat en la solitud. De manera semblant Déu, quan ha volgut comunicar-se, ha trencat la seva llunyania per la paraula.

Aquesta paraula de Déu és una paraula viva, omnipotent, eterna. És ella la qui en l’origen del temps ha fet brollar el món del no-res. I és ella mateixa qui en la plenitud del temps ha obrat la nostra redempció. I és encara ella la qui ens encamina en l’Església cap a l’encontre definitiu amb el Pare en la glòria de la Jerusalem celestial.

Aquesta paraula omnipotent, però, és màximament respectuosa. La paraula neix espontàniament amb un desig de benvolença del cor de Déu i cau suaument en el cor de l’home. Cerca una aliança, un intercanvi d’amor, un diàleg amistós i lliure. Però nosaltres tenim, per sorprenent que sigui, el poder de refusar-la, de tancar-li la porta, de menysprear-la. Podem cuirassar-nos de rocs, cards, espines i preocupacions mundanes, tal com el Mestre ens ha advertit en l’evangeli. La paraula omnipotent s’ha fet feble a fi de resguardar intacte el misteri de la nostra llibertat. És el que ens recorda la coneguda sentència de Péguy: Déu no vol ser servit per esclaus, sinó que vol ser estimat per homes lliures.

Així, doncs, germanes i germans, ens trobem davant la gran oferta gratuïta de l’amor de Déu. Ve per omplir-nos de gràcia, de llum, de vida i de felicitat. Rebrem en la mesura de la nostra obertura a la seva paraula. El gran model serà sempre Maria, la Verge fidel. Es donà amb generositat il·limitada a la Paraula. Per això aquesta pogué prendre carn i sang en les seves entranyes virginals i ser oferta per a la salvació del món.

Ara, rebrem també nosaltres, com Maria, el Verb de vida en els dons eucarístics del pa i del vi. Siguem, doncs, generosos en la nostra ofrena. Aleshores, el Senyor podrà tornar a obrar meravelles en nosaltres com féu en la Mare Verge i, el nostre món, greument ferit per la pandèmia i la crisi econòmica, podrà trobar la salvació eficaç de Déu que es dóna a través de les nostres paraules, obres i actituds d’homes i dones nous, regenerats en Crist Paraula de vida. Que així sigui!