Diumenge XIV de durant l’any (7 juliol 2024)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de Juliol de 2024)

Ezequiel 2:2-5 / 2 Corintis 12:7-10 / Marc 6:1-6

 

L’anunci de l’evangeli sempre es mourà entre la fe i la incredulitat. Diumenge passat veiem exemplificada en Jaire i en la dona que patia pèrdues de sang la fe, avui, amb els veïns de Natzaret, la incredulitat.

Jaire, amb la seva filla petita a punt de morir i la dona que patia pèrdues de sang, vivien una situació límit i, no havent trobat resposta enlloc, cercaven en Jesús la resolució dels seus mals; l’actitud dels veïns de Natzaret és molt diferent; esperen que el seu paisà que ara és famós, faci alguna cosa espectacular al poble. Però Jesús igual que altres ocasions va a la sinagoga on a 12 anys devia fer la seva primera lectura pública de la Torà. Allí anuncia el Regne de Déu, ho fa llegint les Escriptures, com era preceptiu, però les comenta no recorrent a grans imatges o amb paraules grandiloqüents sinó amb la saviesa de l’esperit, amb imatges noves molt quotidianes que tothom és capaç d’entendre, amb paràboles com la del sembrador, la llavor que creix sola, el gra de mostassa. Els natzarens també han sentit dir que Jesús ha calmat una tempesta en el llac de Galilea, que ha guarit malalts de tota mena i se’n meravellaven; aquesta és la primera actitud espontània de l’esperit: meravellar-se davant la realitat extraordinària que només pot venir de Déu. Però Jesús també afirmava l’acompliment de les promeses de Déu en ell, i això els era del tot desconcertant perquè ells l’havien vist créixer i jugar pels seus carrers, i això feia que les seves mirades el veiessin com aquell bon artesà diligent, fill d’una família com les altres, però res més. El coneixien molt i molt poc alhora, sabien del seu capteniment exterior des d’infant, però no sabien res de la seva vida interior d’adult que ara es manifestava d’una manera interpel·ladora.

L’enemic del coneixement és la ignorància, certament, però l’enemic veritable de la ignorància no és tant el coneixement com creure que ja se sap tot. Això ja no permet anar més enllà en el coneixement. I els veïns de Natzaret creien saber-ho tot de Jesús, per tant, tot allò d’extraordinari de les guaricions que en un principi els portà alegria i els obria perspectives de beneficar-se’n, va xocar amb les afirmacions i la profunditat de les paraules senzilles de Jesús, i van passar de l’admiració a l’escàndol. La seva incredulitat els va tancar al veritable coneixement de Jesús i a l’acció salvadora que Déu els oferia per les seves mans.

Ningú és profeta a la seva terra, els diu Jesús. Però és que per a ells acollir-lo com a profeta demanava estar disposats no només a aplaudir els seus miracles sinó a escoltar el missatge que portava de part de Déu que aquests signes i guaricions significaven. I això els damnava aventurar la vida per uns viaranys fins ara desconeguts. Volia dir sortir del seu semper idem i anar més enllà de les seguretats que els donaven el compliment mecànic de preceptes religiosos i l’observança rigorosa de les tradicions humanes. Aquesta era la seva religió: seguretat de mínims, i la proposta de Jesús és d’una amplitud de mires apassionant.

Jesús que experimenta en la seva persona la força de l’evangeli s’estranya de la seva incredulitat. És la primera vegada que experimenta un rebuig col·lectiu, no dels dirigents religiosos, sinó de tot el poble. Això no s’ho esperava. Aquesta incredulitat no li permetrà de fer cap miracle, només curar alguns malalts que si tenien fe en l’obra que Déu porta a terme en ell.

Sant Marc, amb aquesta narració ens adverteix avui que Jesús pot ser rebutjat precisament pels qui creiem conèixer-lo millor si ens limitem a una religió de mínims i no deixem entrar la gosadia de l’evangeli en els esdeveniments de la nostra vida perquè la seva força ens porti a l’excel·lència més enllà del previst o establert.

Per caminar en la fe i no escandalitzar-se, calen tres actituds fonamentals: la capacitat de meravellar-se davant la bellesa i el bé que ens implica, l’interès per conèixer més a fons la veritat i el sentit de la vida que ens qüestiona, i aventurar la vida en allò que aprofita per sempre.

Els convilatans de Jesús s’escandalitzen i ell, en canvi, se sorprèn. No entén que no puguin creure davant l’evidència d’una vida i d’unes obres que manifesten l’amor Déu per la humanitat. I així com l’escàndol dels natzarens els feu rebutjar tot el que de bo havien acollit en un principi, el sorprendre’s de Jesús no el feu menysprear aquella generació que un principi l’acolli amb entusiasme. Jesús, en el seu cor, mantenia ferm l’essencial de l’evangeli que ell encarnava: l’amor compassiu de Déu, per això malgrat el rebuig de tot el poble, imposà les mans a uns quants malalts, que es van posar bé, i continuà recorrent les viles i els pobles i ensenyant, i més endavant enviant els seus deixebles en la mateixa actitud.

L’anunci de l’evangeli sempre es mourà entre la fe i la incredulitat. L’evangelització té un doble vessant irrenunciable: el servei de la caritat i de la veritat. Malgrat que la primera normalment és ben acceptada perquè reporta un benefici tangible a la societat, la segona, perquè té les seves exigències ètiques, no és acceptada de la mateixa manera, i a voltes és menystinguda sinó combatuda.

L’evangeli no és mai història del passat. També avui l’actitud dels deixebles de Jesús ha de continuar estant al servei de la caritat i de la veritat tal qual ens han estat revelades per Déu en Jesucrist, i això sempre suposarà més aventurar de vida que viure de còmodes seguretats.

En el fons el que se’ns proposa és l’aventura de viure una existència apassionada per la glòria de Déu i el bé dels homes com la de sant Pau i la de tants altres cristians que al llarg de la història han viscut, com Jesucrist, tota mena de vicissituds per comunicar la Bona nova de Déu que porta en ella mateixa una experiència que sobrepassa tot desig de plenitud i de felicitat.