Diumenge XIV | Abadia de Montserrat

Diumenge XIV de durant l’any (3 de juliol de 2022)

Homilia del P. Lluís Planas, monjo de Montserrat (3 de juliol de 2022)

Isaïes 66:10-14c / Gàlates 6:14-18 / Lluc 10:1-12.17-20

Cada diumenge ens trobem per escoltar la paraula de Déu i compartir la fe, celebrant el memorial del Senyor; és a dir, recordem i revivim la donació profunda i autèntica de Jesús fins a donar la seva vida. En el fons estem posant en pràctica el mateix que feien els seguidors de Jesús en el seu temps. Escoltaven els ensenyaments de Jesús, com nosaltres tenim oportunitat d’escoltar-los de la veu del diaca. Aprenien i aprenem quins eren els objectius de Jesús, quin era el seu ensenyament i a què donava valor.

El relat que avui hem escoltat és la continuació de la narració de diumenge passat, quan vàrem sentir que l’evangeli ens deia que Jesús «resolgué decididament encaminar-se a Jerusalem». Durant el seu camí cap a Jerusalem Jesús no deixarà d’ensenyar i d’ensenyar-nos però sabem que encaminar-se a Jerusalem significa que, al final del seu camí a Jerusalem, Jesús sofrirà la mort en creu i que els deixebles es dispersaran.

L’evangeli ens diu que Jesús va tenir la iniciativa d’escollir 72 per demanar-los que s’avancessin, de dos en dos, cap a cada poble. Quan l’evangelista ha posat el nombre de 72 ho ha fet per subratllar que van anar a tot arreu i que eren molts. Què havien de fer? Ens ha dit: «digueu a la gent d’aquell lloc: El Regne de Déu és a prop vostre». Res de diferent del que havien vist fer a Jesús. Segurament que ens trobem davant la missió clau dels deixebles de Jesús. Fer el que feia Jesús i com ho feia Jesús.

L’evangelista ens ho ha anat explicant, molt pedagògicament: quin és el nucli de la predicació de Jesús, però també hi ha afegit l’actitud amb què s’ha de fer. Aniria molt bé que ens paréssim i ens fixéssim un per un en tots els detalls que especifica la narració que hem escoltat. Segurament que ens allargaríem molt, i potser ara no és el moment més adient; però sí que ens convé fer unes breus reflexions…

Quan acollim l’evangeli no estem mirant uns fets passats, sinó que, per a nosaltres que som deixebles, també ens han de servir per avui, per ara. Perquè la nostra missió com a deixebles és dir a tothom que el Regne de Déu és ben a prop. Per això ens cal preguntar-nos si és aquest, quan ens identifiquem com a cristians, el missatge que donem. El testimoniatge ha de ser d’esperança, i no pas desesperançat pel pessimisme d’una situació com l’actual, plena d’incertesa i de violència, soterrada i explícita com la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències, morals i materials. Ho hem de fer amb la nostra vida i la nostra autenticitat, és a dir amb elements que no distorsionin el missatge, «sense bossa, ni sarró, ni calçat, ni us atureu a saludar ningú pel camí» Perquè pot ser que ens parem comentant aspectes de la vida, però que no anem a fons i ens oblidem de la necessitat de donar un missatge encoratjador i compromès.

Quan ens diu us envio com «anyells enmig de llops» no ens està dient que la missió sigui fàcil; els ressentiments personals i col·lectius són molt punyents i destructors de la pròpia integritat. I Jesús ens diu que primer saludem: «Pau en aquesta casa». La pau de Jesús no és absència de conflicte, sinó que está amarada de justícia i d’amor. Fixem-nos que avui les tensions econòmiques i polítiques van fent encara més grans les diferències entre els homes. La pau de Jesús és la que permet quedar-se a la casa on es lluiti per una veritable vida en la qual hom comparteixi «allò que tinguin per menjar i beure». Compartir, quina paraula més meravellosa si la practiquem! Però l’ensenyament de Jesús no s’imposa per la força, proposa, per això no es tracta de forçar, sinó que demana que quedi clar el missatge, d’aquí que recomani que es proclami, en cas de no ser acollits: «El Regne de Déu és a prop vostre». Tota una manera de fer, tota una manera de ser. Aquesta és la manera de fer i de ser de Jesús.

Hem de ser conscients que la darrera etapa de Jesús serà la creu. Segurament per molts, jo m’incloc, la creu ens fa basarda. Tenim Pau que és un deixeble privilegiat que aprofundeix en la seva vida el significat de la creu i amb ell ens podem atrevir a dir: «Déu me’n guard de gloriar-me en res que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist». Perquè sabem que la creu és el portal de la resurrecció, del Regne de Déu. Sí, podem acabar com ha acabat avui Sant Pau dient: «Que la gràcia de Nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit. Amén»

Diumenge XIV de durant l’any (4 de juliol de 2021)

Homilia del P. Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat (4 de juliol de 2021)

Ezequiel 2:2-5 / 2 Corintis 12:7-10 / Marc 6:1-6

Estimats germans i germanes,

Jesús es considera profeta en aplicar-se la dita “Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva”. Se la fa seva després del fracàs a la sinagoga de Natzaret. El profetisme és una institució que trobàvem en l’antic Israel i en altres cultures de pobles veïns. Una de les més nobles missions del profeta –potser la més característica– és ajudar a discernir la voluntat de Déu, no simplement ni sempre dient per endavant el futur. La paraula “profeta”, però ha anat eixamplant els seus sentits.

Quan la litúrgia deixà de celebrar-se totalment en llatí, en moltes esglésies de casa nostra s’adaptà un negro-espiritual que deia tres vegades: “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”. Al jovent que anava a missa li agradava aquest cant, que formava part també dels focs de camp de l’escoltisme i de les vetllades dels casals parroquials. Eren també temps de repressió, en què aquest cant en manifestacions al carrer s’alternava fàcilment amb el Virolai i crits reivindicatius.

Què podia entendre de profetisme el jovent d’aquella època? Era un temps que la cultura cristiana tenia encara un pes notable en la societat, i això permetia certes extrapolacions, perquè evidentment els cants reivindicatius de les primeres guitarres elèctriques no eren una aplicació gaire correcta del llegat que la Sagrada Escriptura ens ha donat sobre el profetisme.

Per això, avui que contemplem Jesús com a profeta, tenim el deure d’esbrinar en què pot consistir en el nostre temps “la fe dels profetes”. Coincideix amb la missió de l’Església? Hem de reconèixer que la comunitat cristiana ho té avui molt difícil de fer-se entendre. Primer, perquè les pròpies debilitats són matèria llancívola quan els qui no pensen com ella volen contraatacar. Després, perquè el mateix missatge més específicament cristià xoca amb la mentalitat individualista que, malgrat les novetats que ens pensàvem que la pandèmia ens hauria ensenyat, en realitat no ha provocat gaire canvis. En tercer lloc, i no pas menys important, la diversitat de parers en matèria social o política fa difícil als pastors –i m’hi incloc com a prevere de l’Església– acontentar tothom. Als pastors ens dol quan sentim dir sovint, potser amb un punt de raó, que “l’Església sempre arriba amb retard”. I és una de les creus que el pastor ha d’assumir, si vol tenir l’autèntica fe dels profetes. Perquè els qui estan allunyats de l’Església encara afegeixen al retret: “tard i malament”. Potser més difícil d’exercir la funció profètica rebuda en el baptisme la tenen encara els laics compromesos, ja que han de conviure sovint amb companys no cristians: cada vegada estan més temptats de no comprometre’s en el deure cristià d’incidir en la vida social i política. Efectivament, la democràcia fràgil d’aquests darrers anys posa en joc altres elements més fonamentals per a ells com poden ser la convivència familiar i l’educació dels fills.

La dificultat d’exercir avui el profetisme no ens fa automàticament més configurats a Jesucrist, menyspreat pels seus convilatans. El profetisme té moltes dimensions, no sols la que incideix en la vida política i social. Bàsicament ha d’estar arrelat en aquella fe amb què Jesús vivia la seva docilitat a Déu Pare.

Nostre Senyor Jesucrist, com cantem durant l’Advent, és “el gran profeta que vindrà a renovar Jerusalem”. Ell ens donarà coratge per entendre, assimilar i transmetre la fe en el Pare misericordiós. Preguem-li, per què no, com els joves de fa seixanta anys: “Deu-me la fe dels profetes, potser em manca a mi”.

Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (5 juliol 2020)

Zacaries 9:9-10 – Romans 8:9.11-13 – Mateu 11:25-30

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.

Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.

Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.

¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?

Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.

Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.

Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…

Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.

Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.

La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.