Diumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Homilia del P. Josep-Enric Parellada, monjo de Montserrat (5 juliol 2020)

Zacaries 9:9-10 – Romans 8:9.11-13 – Mateu 11:25-30

 

Benvolguts germans i germanes,

L’evangeli que acabem de proclamar toca de ple el misteri de la revelació de Jesús. Al contrari del que hom podria esperar en la lògica humana, Déu es revela en allò que és petit, en tot el que als ulls dels homes no té valor ni és eficaç. I encara, davant tantes formes de cansament que viuen els homes de tots els temps, Jesús ofereix una alternativa alliberadora.

Deixant-nos envair per la simplicitat i la bellesa del text trobem Jesús manifestant els seus sentiments més íntims, és a dir, aquelles petites coses que són la raó del seu viure i del seu ser. Es tracta de sentiments petits, que expressen el seu entusiasme per la revelació que el Pare fa al cor dels senzills, a la gent sense lletra o a persones que, tot i ser il·lustrades, viuen amb el cor atent a Déu. Jesús s’entusiasmà també perquè el Pare li ha revelat a ell mateix tots els secrets del seu cor.

Quan algú ens obre el seu cor, ho recordem sempre com un moment dens, important en la nostra relació amb aquella persona. Jesús, en manifestar-nos els seus sentiments ens permet endinsar-nos no només en el camí del seu seguiment sinó en la seva pròpia vida. Acollir la confidència de l’amic ens compromet i ens desintal·la de les nostres seguretat.

¿Com podem ser deixebles de Jesús, en la vida de cada dia, entrellaçada per tantes obligacions, amb fatigues de tot tipus, amb urgències que no tenen res a veure, a primera vista, amb el que Jesús ens demana?

Ser deixebles de Jesús, demana, per part nostra, un cor agraït i meravellat, a fi de poder captar amb ulls nous com en les petites coses de la nostra vida, carregada de menudències i limitacions, es revela el misteri sempre inefable de Déu. Tot i ser-ho per naturalesa, ens cal no tenir por de ser petits davant Déu. Ens cal reconèixer la nostra petitesa per adonar-nos que podem i tenim necessitat de descansar en Ell les nostres angoixes, ja que Ell ens ensenyarà a ser pacífics amb nosaltres mateixos, a no crispar-nos quan no es realitzen els nostres desigs, a comprendre que les relacions humanes necessiten sempre i en tot moment un plus de tendresa i de comprensió.

Per seguir Jesús, ens cal confiar en la seva paraula, una paraula que és capaç de retornar al cor dels homes la pau i la serenor. “Veniu a mi, tots els qui esteu cansats i afeixugats”. Tots sabem sobradament que vol dir estar cansat. Jesús ens diu que ell ens farà reposar. Com? “Accepteu el meu jou”. La promesa que ens fa no és de treure’ns la feina ni la càrrega, però ens diu que el seu jou és suau i la seva càrrega, lleugera. Jesús ens crida un cop més a assumir amb responsabilitat la nostra pròpia condició personal i també les múltiples i complexes situacions del nostre temps. No de forma estoica, sinó des de l’experiència de l’amor i de l’agraïment. L’amor torna suaus les coses dures, i lleugeres les pesades; l’amor fa que sentim a mida allò que sense amor ens engavanyaria moltíssim.

Aquesta invitació de Jesús a reposar en ell és per a nosaltres d’una gran actualitat, ja que si habitualment el cansament és present en la nostra vida, avui, arreu on esguardem constatem molt cansament provocat per la pandèmia que encara vivim. Un cansament que pren formes molt diverses: el personal sanitari i el personal essencial de tot tipus que han treballat fins a l’exhauriment, i no sempre degudament reconeguts; les persones de totes les edats que han sofert maltractament, manca de recursos i vexació a causa del confinament; els qui ho han perdut tot; i encara, totes les víctimes de les pandèmies de la fam, de l’exclusió social, dels desplaçats…

Els qui volem ser seguidors de Jesús ens cal fer com ell, oferir als qui ens envolten, als qui estan cansats del nostre entorn, unes actituds i uns gestos que alleugereixen el seu sofriment. Si es pot i ho permet la situació que vivim, es tracta de fer coses grans, però sinó es tracta simplement que els altres es trobin bé sota la nostra mirada per poder obrir el cor i abocar el seu patiment, que sàpiguen que sigui quina sigui la seva situació personal no seran jutjats, ja que sols Déu coneix el fons del cor humà.

Es tracta encara, si voleu, de donar un xic del nostre temps a fi d’ajudar a fer que els altres no vagin tan afeixugats: a casa, al treball, en les famílies, en les comunitats,… Es tracta, en definitiva, de ser icones de la tendresa de Déu, que s’ha revelat en Jesús i en tot allò que és petit. Ben segur que aquests petits gestos no seran notícia, però avui i sempre, germans i germanes, som convidats a fer-los, ja que les conseqüències de la covid-19 ens empenyen a estar molt atents a les persones i a les situacions que ens envolten, també a les que cadascú a viscut  nivell personal per no tenir por de demanar ajuda. Cert, els petits gestos no seran mai notícia, però també és ben cert que un cop més manifestaran les meravelles que Déu porta a terme a través nostre. Estiguem-ne segurs, tots, absolutament tots, necessitem donar i rebre petits gestos que facin més humana i suportable la vida i en concret aquest temps.

La petitesa del pa, que a molts manca encara, i del vi de l’Eucaristia que estem celebrant en són la penyora.

Anton GordilloDiumenge de la XIV setmana (5 juliol 2020)

Related Posts