Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (23 de Juny de 2024)
Job 38:1.8-11 / 2 Corintis 5:14-17 / Marc 4:35-41
Fa temps que vaig tenir l’oportunitat de parlar amb un mariner, el que en diríem un “vell llop de mar”, un home amb anys d’experiència. Recordo que en un moment donat em digué: “noi, el mar té cops amagats, és com les persones, no les coneixes del tot fins que s’emprenyen”. Tothom sap que un mariner es gradua el dia després del primer temporal i que els galons del navegant són les tempestes que ha sobreviscut. Per això, benvinguda la tempesta que ens posa dempeus, que ens foragita d’aquella calma estèril, rutinària i avorrida fins al perill de morir d’inanició, més que no pas de sotragada. No, no ens estranyi que les “tempestes” de tota mena que ens cal afrontar, tant a nivell individual, social o eclesial, siguin com la millor ITV que podem passar; l’informe més exhaustiu i més fiable que posa al descobert els veritables recursos i fragilitats que tenim, deixant en peu els recolzaments ferms que ens sostenen de debò. Abraçats al pal major, la tempesta col·loca la nostra fe en estat d’emergència: és a dir, ens empeny a plantejar-nos de debò què creiem i en qui creiem.
No ens càpiga dubte que Jesús és el millor mariner per a la nostra barca, qui millor coneix la virulència del mar i els seus canvis d’humor. També és qui millor coneix la barca i les seves possibilitats de sobreviure a una tempesta. Per això, no s’immuta quan esclata el temporal i es manté impassible, amb una calma tant desconcertant que posa dels nervis als deixebles. La veritable fe es prova quan Déu dorm i no quan està despert, i si Déu ens fa un espai a proa és perquè l’ocupem nosaltres.
Sí, germans, l’Evangeli d’avui ve a recordar-nos amb profusió d’imatges una realitat que sovint ens desconcerta: Jesús, dalt la barca, acompanyat dels seus deixebles, dorm. Dorm enmig de la tempesta desfermada, del perill de les onades o l’evidència del naufragi… Dorm com si fos aliè i absent a la por i el neguit dels qui l’acompanyen. Però encara que ho sembli, no es fa el sord a la seva crida: “Mestre, no veieu que ens enfonsem?” (Mc 4:38) “I Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué a l’aigua: “Calla i estigues quieta”. El vent amainà i seguí una gran bonança. (Mc 4:39)
Jesús és aquell a qui el Pare fa confiança per tal que continuï i dugui a terme els projectes de Déu en el món, la implantació del seu Regne, sense que ho pugui impedir cap força de l’univers present. A més, l’episodi que hem escoltat té també un valor simbòlic: la barca on es troben Jesús i els seus deixebles representa l’Església i cada comunitat cristiana, i ens suggereix que cap dificultat pot impedir que faci camí vers l’acompliment definitiu del Regne. El Senyor Ressuscitat és present enmig d’ella “dia rere dia fins a la fi del món” (Mt 28:20).
Tot i així, penso que a nosaltres, mentre vivim en aquest món, embarcats en aquesta aventura, ens passa el mateix que als deixebles. Ens sentim moltes vegades vulnerables, assetjats per les forces que ens impedeixen veure la realització d’aquest misteri de salvació que Déu va portant a terme de manera ferma, però discretament, de manera amagada, com si Déu mateix dormís i estigués com absent, abandonant el timó de la nau a les nostres mans… i davant les dificultats voldríem una resposta contundent de Déu; una actuació aparatosa i espectacular que ens estalviés el nostre dubte o la nostra fe. I Jesús, malgrat el nostre neguit, dorm. I tot i veure la nostra poca fe, no ens abandona a la nostra sort; ens demana que confiem en ell i que mai perdem de vista l’horitzó del nostre destí malgrat les adversitats del nostre viatge.
Vivim temps d’incertesa, de perfecció dels mitjans i confusió dels fins, com deia Einstein; d’horitzons poc clars pel que fa a tantes situacions personals o institucionals… i no és estrany que ens preguntem a tots nivells: quin serà a la curta o a la llarga el desenllaç de tot plegat: on anirem a parar? què serà d’aquest país, del futur de la nostra Església, de la nostra societat, del món que ens toca viure?… i com a creients no podem deixar de preguntar-nos també, si la nostra fe i la nostra vida encara té la força testimonial i el sentit profètic capaç de donar una resposta i un sentit vàlid per a una societat on es va imposant una manera de fer i una ètica que no es regeix precisament pels valors de l’Evangeli sinó per l’afany de reeixir al preu que sigui, al marge dels col·lectius més vulnerables, i on el poder, la fama, el diner fàcil i dubtós, o els fitxatges multimilionaris de “cracks” del futbol, semblen ser les aspiracions i objectius que mantenen vives tantes il·lusions efímeres i tantes esperançes inconsistents.
Sí, germans, ser cristià enmig d’aquesta fira humana no és cosa fàcil però no podem claudicar davant la temptació catastrofista de que “tot és dolent”, o “el món està perdut”, o el “no hi ha res a fer’. Tots estem exposats al risc que suposa viure com a cristians enmig de la intempèrie del nostre temps. Jesús ens és company de ruta en aquest viatge, però no ens ha fet el do d’una fe blindada i protegida de les inclemències del món. La nostra fe es forja en la tempesta i en la confiança de que Jesús és el millor mariner per a la nostra barca i com els deixebles potser també ens arribem a preguntar:“qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?”. (Mc 4:41)
Que el Senyor, present en el pa i el vi de l’Eucaristia, alimenti la nostra poca fe i la nostra abonyegada esperança i ens infongui el coratge, la pau i la confiança que només Ell ens pot donar, encara que, com als deixebles, sovint ens inquieti veure’l com dorm, allunyat dels nostres neguits.
Última actualització: 29 juny 2024