Diumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Homilia del P. Josep M Soler, Abat emèrit de Montserrat (3 de setembre de 2023)

Jeremies 20:7-9 / Romans 12:1-2 / Mateu 16:21-27

 

He escollit tres frases, una de cada lectura, per centrar la nostra atenció en aquest moment de l’eucaristia dominical en la qual el P. Abat Manel celebra les noces d’argent de professió i renova el seu compromís monàstic. Es tracta, benvolguts germans i germanes, de tres frases que mútuament es potencien a nivell espiritual i que són bàsiques en la nostra vivència cristiana i monàstica.

La primera frase és de l’evangeli. Després d’anunciar que ha de sofrir passió, ha de ser mort i que ressuscitarà, Jesús diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix que prengui la seva creu i m’acompanyi. Són paraules exigents, que ens costen d’admetre, tal com a Pere li costà d’admetre que la missió de Jesús passés pel sofriment. L’apòstol l’acabava de reconèixer com a Messies, però tenia un concepte massa humà de la missió messiànica. I per això s’escandalitzà d1e les paraules de Jesús que parlaven de sofriment i de mort i es posà a renyar-lo. El Senyor, tanmateix, el va fer callar immediatament perquè Pere no pensava segons el pla establert per Déu, sinó d’una manera massa humana.

Jesús ens ensenya que els seus deixebles hem de fer un camí semblant al d’ell: seguir-lo amb la pròpia creu, cadascú amb la que li porta la vida. Dit d’una altra manera. El deixeble de Jesús ha de morir a les ambicions i als egoismes que se li presenten, i que són propis d’una mentalitat no evangèlica. I ha de gastar la vida en favor dels altres. Jesús ens proposa, doncs, una nova forma d’existència: una vida tota donada a Déu i als altres, segons el nou ordre de valors de l’Evangeli. Qui ho viu estimant troba que l’amor engendra vida, que el sofriment esdevé fecund, que l’obediència a la paraula de Jesús allibera, que gastar i perdre la vida a favor dels altres esdevé un guany, perquè la mort no és la darrera paraula. La mort desemboca en la resurrecció. Qui perdi la vida d’aquesta manera per amor a Jesucrist, trobarà la felicitat veritable i quan el Senyor torni gloriós rebrà la recompensa de viure per sempre amb ell.

La segona frase que he escollit és de la segona lectura, de la carta de sant Pau als cristians de Roma. Els diu: us demano, per l’amor entranyable que Déu ens té, que li oferiu tot el que sou com una víctima viva, santa i agradable. Donar la vida a Déu i als altres tal com ens demana Jesús a l’evangeli d’avui, és un culte agradable a Déu. Li oferim per correspondre, des de la nostra poquesa, a l’amor entranyable que ell ens té. Perquè prendre la nostra creu i fer-nos seguidors, deixebles, de Jesucrist és per correspondre a l’amor amb què som estimats. Per tal de correspondre-hi no ens hem d’emmotllar al món present, diu sant Pau. Els nostres criteris, la nostra manera de fer i de viure no han de ser segons les pautes egoistes que solen imperar en la societat, sinó que hem de discernir quina és la voluntat de Déu en el concret de la nostra vida per tal d’estimar més, de servir més, de donar-nos més. Així la vida cristiana esdevé un culte existencial ofert a Déu, una litúrgia viva, segons el model que trobem en Jesucrist oferint tota la seva vida al Pare.

I la tercera frase escollida prové de la primera lectura, del profeta Jeremies: M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir, deia. El profeta es lamentava amargament perquè la gent es reia d’ell i l’escarnia quan anunciava la paraula de Déu i cridava a la conversió davant les infidelitats del poble. Estava desolat i experimentava que no podia continuar la missió que Déu li ha confiat. Estic rendit de tant aguantar, ja no puc més, deia al final de la lectura. Però, malgrat això, sentia en el seu cor un foc que cremava, que no li permetia de deixar la seva missió. Experimentava que el Déu que l’havia seduït i pel qual volgudament s’havia deixat seduir, era més fort; no el podia defugir, havia de deixar que Déu tingués la darrera paraula, que és sempre una paraula de compassió i de salvació.

M’heu seduït, Senyor, i m’he deixat seduir Aquesta és la raó fonamental que tenim els cristians, i els monjos, per donar-nos a Déu i al seu Fill Jesucrist. L’única raó per procurar viure seguint el Crist amb la nostra creu, de vegades amb fatiga o trobant la incomprensió de la gent. L’única raó per donar la pròpia vida és que Déu per Jesucrist ens ha seduït. És a dir, ens ha atret, ens ha captivat i s’ha guanyat la nostra confiança. I, per això, amb tota llibertat ens hem lliurat a ell perquè només ell té paraules de vida eterna (Jo 6, 68). Deixem, doncs, que l’amor del Senyor ens atregui més per acollir generosament la nostra creu, per viure amb abnegació l’ofrena espiritual de la nostra vida en servei dels altres

Avui, com he dit al començament, donem gràcies  pels dons que Déu ha fet al llarg dels vint-i-cinc anys de vida monàstica del nostre P. Abat Manel, en el moment en el qual es disposa a renovar els compromisos de la seva professió. Aleshores, el 1998, van ser tres novicis a professar: el P. Abat Manel, el P. Joan Carles Elvira  (que el Senyor cridà cap a ell prematurament fa sis anys) i el P. Josep Antoni Martínez (actualment monjo del monestir germà de Santo Domingo de Silos i que avui es troba entre nosaltres). Ser monjo comporta prendre cada dia amb abnegació la pròpia creu i seguir Jesucrist en el servei dels germans. Sant Benet ho diu amb unes altres paraules. Parla de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” a fi de merèixer “de compartir també el seu Regne” (cf. RB Pròleg, 50) i això perquè el monjo ha de procurar no anteposar res absolutament al Crist (cf. RB 5, 72, 11), pel qual se sent seduït.

Estimat P. Abat Manel: la fidelitat al teu compromís monàstic d’ara fa vint-i-cinc anys, t’ha portat, per designi de Déu i l’elecció de la comunitat, a assumir el servei abacial al nostre monestir. I, per tant, a viure un plus d’abnegació i un plus d’unió amb el Crist. Perquè el servei abacial, que sant Benet descriu com a imitació del del Bon Pastor (cf. RB 2, 8; 27, 8), és “officium amoris”, per dir-ho amb paraules sant Agustí (cf. In Io. Ev. Tract., 123, 5). És una tasca d’amor que implica dinamisme i exigència personal, sol·licitud i misericòrdia envers els germans I, per això, demana una major intimitat amb Jesucrist, aquell que et va seduir des de la teva joventut i per qui et vas deixar seduir. I del qual vols escoltar cada dia la seva veu, tal com diu el teu lema abacial (cf. Ps 94, 7).

Avui, doncs, donem gràcies amb tu per la teva vocació monàstica, per la teva fidelitat. I encara més donem gràcies per la fidelitat que Déu t’ha tingut en aquests vint-i-cinc anys de vida monàstica i ja abans des del baptisme. Donem gràcies, també, pel teu servei abacial iniciat fa un parell d’anys. I sobretot avui, d’una manera particular, preguem per tu. 

Que el Senyor amb la força de l’Esperit Sant, i per les pregàries de Santa Maria, Mare de monjos i Senyora de Montserrat, continuï duent a bon terme l’obra que va començar en tu amb la professió, que et continuï sostenint en el teu camí monàstic i en el teu ministeri abacial, amb la responsabilitat comunitària, eclesial i social que comporta a Montserrat. Que et faci el do d’experimentar cada dia més “la inefable dolcesa de l’amor” (RB Pròleg, 49) en el seguiment joiós del Crist.

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (3 de setembre de 2023)

Diumenge XII de durant l’any (25 de juny de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (25 de juny de 2023)

Jeremies 20:10-13 / Romans 5:12-15 / Mateu 10:26-33

 

No tingueu por.

Benvolguts germans i germanes:

A l’Evangeli que acaba de proclamar el diaca, hem sentit les paraules de Jesús que ens deien a cadascú i cadascuna de nosaltres: “Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats”. 

Pors. Tots portem les nostres pors, les nostres angoixes, les nostres fantasmes. Tots ens podem veure aclaparats per aquestes pors en fan viure a mitges, pors que ens impedeixen de gaudir de la vida, i que fan que tot el veiem de color gris o negre, o sense sabor. I podríem trobar-nos en situacions que ens portin a dir com el salm 42 (Vg 41): “les llàgrimes són el pa de nit i de dia, i tota hora em diuen: On és el teu Déu”, i podem preguntar-nos amb el salmista: “per què aquesta tristor ànima meva? Per què aquest torbament?” I fins i tot podríem cridar amb Jesús a la Creu: “Déu meu, Déu meu, ¿per què m’heu abandonat?”. 

Pors. Tots tenim la nostra motxilla més o menys pesada. Però cal enfrontar les pors amb la resposta que proposa el mateix salm: “Que el Senyor confirmi cada dia l’amor que em té. I cada nit adreçaré el meu cant, faré una pregària al Déu que m’és vida”. No es tracta d’acudir amb una actitud infantil a pregar un Déu que soluciona tots els problemes, esperant en un Déu que actuï al nostre gust quan nosaltres l’invoquem amb unes paraules màgiques en forma de pregària, o quan nosaltres intentem comprar Déu amb un cert intercanvi comercial: jo faig això i Tu, Déu, fas això. Aquest déu no és Déu, sinó una fantasia; aquest déu comerciant, no és Déu, és una quimera. Això no vol dir que la pregària no sigui eficaç: és com un Déu que demana dolços o xocolata a la seva mare i la seva mare no sempre li dona, sinó que li donarà allò que més li convé.  

Déu és una altra cosa: Déu és un Déu-Amor. I del que es tracta es tenir confiança en Déu i de ser conscients del seu Amor que no falla mai. Així, per poder viure el “no tingueu por, cal que siguem conscients de que Déu ens estima, que té comptats cada un dels cabells, no perquè hagi d’actuar al nostre caprici, quan diem unes paraules màgiques o fem una determinada invocació. Déu ens estima i vol el nostre bé i el de tota la humanitat. I això significa que de vegades ha de permetre cert mal per poder treure un bé més gran. Com quan un nen que comença a caminar, se li ha de deixar llibertat per tal que pugui començar a fer alguns passos sols, malgrat pugui caure. I si un estima de veritat, cal que respecti la llibertat de l’altre, encara que de vegades estigui equivocat. Si no hi ha llibertat, no hi ha amor.

Déu ens estima, no és un déu que ens va estimar en un passat i ens ha deixat abandonats en un món buit i sense cap ordre, sinó que és un Déu que ens segueix estimant ara i aquí, i ho seguirà fent en el futur, perquè “perdura eternament el seu amor”.

Germans i germanes: No tingueu por: podem estar segurs de que perdura eternament el seu amor, la seva misericòrdia, el seu hesed, amb un amor lleial i fidel. Sí, és un Déu que estima, que ens acull, que està al nostre costat, que vol el nostre bé i la nostra felicitat. Aquest és el Déu de veritat, que ara i sempre estarà prop nostre perquè perdura eternament el seu amor. 

I per ser conscients d’això no hi ha un altre camí que sovintejar el tracte amb Déu i anar-lo coneixent: a través de la pregària que sempre és eficaç per moure els cors de les persones, a través de la participació en l’Eucaristia, a través de llegir i fer nostre la bona nova del seu Evangeli. Així, podran ressonar  dins nostre les paraules de Jeremies a la primera lectura: “el Senyor em fa costat com un guerrer invencible. (…) Canteu al Senyor, lloeu el Senyor: ell salva la vida del pobre de les mans dels qui volen fer-li mal” o també el que hem cantat al salm responsorial: “El Senyor escolta sempre els desvalguts, no té abandonats el seus captius”.

Si confiem en Déu no ens paralitzarà la por, malgrat les nostres febleses, malgrat el que puguin dir, malgrat les persecucions o la mort. No tingueu por perquè podem confiar en un Déu-Amor, que està al nostre costat, que ens comprèn, que ens estima i respecta la nostra llibertat. Només cal que ens sentim estimats per Déu i que siguem conscients del nostre valor incalculable, més gran que tots els ocells plegats, no pels nostres mèrits sinó perquè som fills i filles de Déu. 

No és un “no tingueu por” i ens oblidem perquè ja ho farà tot Déu, sinó que cal que siguem responsables, sinó que també cal el nostre esforç com ens deia el mateix Jesús a l’Evangeli d’avui: “a tothom qui en reconegui davant els homes, també el reconeixeré jo davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel”. Llibertat significa responsabilitat, sinó és infantilisme.

Germans i germanes. Som lliures de correspondre o no l’amor de Déu. Amor amb obres, no només de paraules. Si voleu ser feliços: no tingueu por i trieu l’amor de Déu, que perdura eternament… i actueu en conseqüència.

Que així sigui.

Abadia de MontserratDiumenge XII de durant l’any (25 de juny de 2023)

Diumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)

Homilia del P. Ignasi M Fossas, monjo de Montserrat (28 d’agost de 2022)

Siràcida 3:19-21.30-31 66:18-21 / Hebreus 12:18-19.22-24a / Lluc 14:1a.7-14

 

Estimats germans i germanes:

La primera lectura d’avui, que és presa d’un dels llibres sapiencials de l’AT, ens ofereix algunes màximes de saviesa pràctica i de prudència en el propi capteniment. Com més gran ets més humil has de ser. Estigues atent als consells dels assenyats i el teu cor s’alegrarà. A l’evangeli, Jesús il·lustra aquests consells amb una paràbola treta de la vida quotidiana, molt senzilla en aparença. Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc…mes aviat quan et conviden ves a ocupar el lloc darrer… perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. 

Fins aquí podríem fer, fàcilment, una aplicació moral d’aquests ensenyaments a la nostra vida, en el sentit de dir: aquí Jesús, el Senyor, ens presenta un seguit de consells útils per dur una vida digna, senzilla, recta, pròpia d’una persona humil, amb un cor net.

Tot això es veritat, i està molt bé, però resulta exterior a nosaltres mateixos. Vindria a ser com un exemple de vida que estem cridats a seguir i a imitar, però que sempre queda fora de nosaltres mateixos. Jesús mateix també quedaria fora nostre, com un mestre de saviesa, si es vol, però que com a molt ens proposaria una doctrina de perfecció des de l’exterior, però no tindria la força per canviar-nos des de dintre.

La realitat de la vida cristiana, en canvi, no és així. Jesús no és un mestre eminent que ens ensenya uns models de vida que hauríem de seguir, com si ens ensenyés a conduir uns cotxes esplèndids però després ens deixés sols al volant. No. La persona viva de Jesús forma part del seu mateix ensenyament. Ell es el camí, la veritat i la vida, i Ell penetra dins nostre, ens transforma des de l’interior i ens dóna la força del seu Esperit Sant perquè puguem viure la vida nova que Ell ens ha donat.

Fixeu-vos com canvia la perspectiva de les lectures d’avui, si considerem que Jesús n’és el protagonista. Així, Ell, que es molt ric –ja que és U amb Déu, ple de saviesa i d’amor– s’ha humiliat fins a fer-se home com nosaltres i morir a la creu. Ell, que es el mes gran de tots els homes, –perquè es plenament Déu i plenament home– s’ha fet el més petit fins a dir amb el salmista jo sóc un cuc, no pas un home, befa de la gent i menyspreat del poble (Salm 21,7). Quan Ell va entrar al banquet de noces amb la humanitat, Ell que era de condició divina, no va guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, no es va pas posar al primer lloc sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau…i tingut per un home qualsevol, s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort i una mort de creu (cf. Fl 2,6-11). I precisament llavors, després d’aquesta humiliació, el Pare l’ha enaltit, l’ha pres i li ha dit Fill meu, puja més amunt, es a dir, l’ha ressuscitat i ara seu a la seva dreta.

Aquest camí que Jesucrist ha fet el primer, ara el continua realitzant en cada un de nosaltres. Jesús viu en nosaltres i amb nosaltres aquest abaixament, aquesta humiliació; es fa seus tots els nostres dolors, les angoixes i els sofriments fins al punt de màxim anorreament que és la mort. Jesús es posa amb nosaltres al darrer lloc, ens dóna la força del seu Esperit per viure en aquest lloc que es el nostre, precisament amb l’absoluta confiança que el Pare, que convida al seu banquet del Regne pobres i invàlids, coixos i cecs, això es, els més humiliats, els qui ho esperen tot dels altres, ens prendrà també a nosaltres i en dirà Amic, puja més amunt.

Aquest camí de la nostra vida, que va des de la nostra pobresa fins a la comunió amb Déu, es repeteix cada vegada que, a la Missa, anem a combregar. En el moment de la comunió es produeix un doble moviment, es troben dos camins: el nostre, expressat en el fet d’aixecar-nos del lloc i caminar en processó cap al peu del presbiteri, i el de Jesucrist que ens ve a trobar, que ens surt a l’encontre per incorporar-nos a Ell, per fer-se U amb nosaltres, i que trobem per la fe en el pa de l’eucaristia rebuda de mans del prevere. Un bisbe de Jerusalem del s. IV explicava que, just en aquest moment, hem de posar la mà esquerra sota la dreta i oferir-les com un tron al Senyor, al Rei de la glòria que anem a rebre. Aquest es el sentit del gest que continuem fent avui. Rebem la comunió a la mà, o a la boca, amb fe i devoció, no la prenem amb els dits, banalment. Oferim les nostres mans com a signe de la nostra pobresa, de la nostra humanitat feble i necessitada de salvació, tot desitjant per la fe que el Senyor mateix ens incorpori a Ell i ens digui: amic, puja més amunt, vine fins al cor del meu cor on seràs plenament home i participaràs del tot en la condició de fill de Déu. 

I és que nosaltres, germanes i germans, gràcies al baptisme i a la confirmació, no ens acostem a una muntanya de foc ardent, foscor, negra nuvolada i tempesta… sinó que ens acostem a la Jerusalem celestial, a la ciutat del Déu viu, a l’aplec festiu…dels ciutadans del cel; ens acostem a Déu que ens convida al banquet de les noces de l’Anyell, a la festa de la unió de Crist i l’Església, de Déu i la humanitat; ens acostem, per continuar amb la cita de la carta als Hebreus que hem sentit, a Jesús, el mitjancer de la nova aliança. A Ell sigui donada la glòria i l’honor pels segles dels segles. Amén.

 

Abadia de MontserratDiumenge XXII de durant l’any (28 d’agost de 2022)