Diumenge V de Quaresma (17 març 2024)

Homilia del P. Lluís Juanós i predicada pel P. Josep-Enric Parellada, monjos de Montserrat (17 de març de 2024)

Jeremies 31:31-34 / Hebreus 5:7-9 / Joan 12:20-33

 

La fidelitat i la constància del poble escollit en els seus compromisos amb Déu resulten, la majoria de vegades, força irregulars, com hem pogut escoltar a la primera lectura, i també podem dir el mateix de nosaltres quan reconeixem totes les nostres infidelitats, i totes les faltes als compromisos assumits com a persones creients.

El llibre del profeta Jeremies ens presenta el desig profund que Déu té d’establir una nova Aliança. No és Déu qui ha invalidat l’antiga, perquè ell és sempre fidel. Hem estat nosaltres els que li hem donat l’esquena una vegada i una altra. Així que, atès que aquesta aliança antiga ha estat permanentment invalidada per la infidelitat humana, Déu establirà una altra aliança diferent de la primera. Però, per això, Déu haurà d’elaborar una nova estratègia; i aquesta estratègia passa pel perdó, passa per l’oblit de les culpes passades, dels pecats històrics, de la infidelitat i la idolatria comesa al llarg del temps. Només des d’aquest perdó serà possible un pacte nou.

És cert que els termes de l’aliança continuen sent els mateixos: “Jo seré el seu Déu, i ells seran el meu poble.”  Però és tal la confiança de Déu en els homes, que espera que reaccionin positivament a la seva bondat i la seva misericòrdia. No serà una llei escrita en pedra, sinó escrita als cors. El primer pas d’aquesta nova aliança el fa Déu, el segon l’ha de fer l’home, l’hem de fer nosaltres. Aquesta nova aliança és la que ha dut a terme Jesús. En ell, en la seva mort, en la seva creu i resurrecció, Déu ens ha perdonat i redimit. La profecia de Jeremies es compleix i arriba a la seva plenitud en Jesús.

De l’evangeli d’avui, allò que hi ha de rellevant, és que Jesús anuncia amb solemnitat que ha arribat la seva hora. Jesús anirà a la creu i ho farà portant al límit el seu amor i la seva fidelitat al Pare. Per explicar la força que hi ha en la seva mort en creu, Jesús empra una imatge senzilla que tots podem entendre: «Si el gra de blat no cau a terra i mor, queda infecund; però si mor, dóna molt de fruit». Si el gra mor, germina i fa brollar la vida, però si es tanca en el seu petit embolcall i guarda per a si la seva energia vital, roman estèril.

Aquesta bella imatge que podem contemplar en la verdor dels sembrats que germinen quan apunta la primavera, ens descobreix una llei que travessa misteriosament tota la vida. No és una norma moral. No és una llei imposada per la religió. És la dinàmica que fa fecunda la vida de qui viu i pateix mogut per amor. És una idea repetida per Jesús en diverses ocasions: Qui s’agafa egoistament a la seva vida, la fa malbé; qui sap lliurar-la amb generositat genera més vida.

No és difícil comprovar-ho.  I Jesús ens vol posar en alerta perquè no siguem com el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s; contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de l’amor. Qui viu exclusivament per al seu benestar, els seus diners, el seu èxit o seguretat acaba vivint una vida mediocre i estèril: el seu pas per aquest món no fa la vida més humana. En canvi qui s’arrisca a viure en actitud oberta i generosa, difon vida, irradia joia, ajuda a viure. No hi ha una manera més apassionant de viure que fer la vida dels altres més humana i suportable.

La creu és el gran misteri i la gran aportació de l’experiència cristiana a la realitat humana, a aquesta realitat davant la qual ens trobem desorientats. Quan no trobem respostes als “perquès” més inquietants i angoixants que ens envolten -la malaltia, el fracàs, el mal, la mort- la nostra referència és el Crist crucificat, solidari fins al final amb la condició humana i les seves necessitats. Aquesta creu, que és testimoni de vida, és la que atrau les mirades, la que provoca interrogants, la que pot tornar a suscitar curiositat per conèixer Jesús i la que, en definitiva, obre camins a l’esperança i ens dirigeix cap a la resurrecció, cap a la Pasqua.

Com podrem seguir Jesús si no ens sentim atrets pel seu estil de vida? si no ens creiem ser un gra de blat que, tot i ser soterrat per tantes contradiccions, per tantes preguntes y situacions que ens semblen abocades al fracàs o la mort, hi ha una escletxa de llum que ens fa albirar la grandesa del que estem cridats a ser? Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb Crist, també viurem amb ell» (Rm 6,8). Aquestes són les paradoxes de l’amor amb que Crist ens ha estimat.

La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança; d’anar aprenent que gràcies a la fe podem anar més enllà de les evidències que ens impulsen a no creure; que gràcies a ella podem saber que la creu manifesta la fecunditat del gra que mor; que allò que és impossible als ulls humans, Déu ho pot fer; que la nostra fe, tot i ser provada com l’or al gresol, no és un sacrifici inútil, sinó una festa. Com la vida que reneix tossudament. Com la Pasqua.