Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (3 d’abril de 2022)

Isaïes 43:16-21 / Filipencs 3:8-14 / Joan 8:1-11

L´Evangeli d´avui presenta un dels episodis més suggestius de la vida pública de Jesús. Es veu obligat a intervenir en la condemna d’una dona trobada en flagrant delicte d’adulteri. Els escribes i els fariseus, sentint-se autoritzats per la llei de Moisés, no demanen la intervenció de Jesús en nom de la justícia; no demanen la seva intervenció perquè els aclareixi com aplicar la llei en aquesta situació. Tampoc s’interessen pel destí de la dona, i encara menys per esmenar qualsevol error o equivocació. La dona, als seus cors, ja està jutjada i condemnada amb la pitjor de les sentències: la lapidació. Així doncs, la història d’aquesta pecadora tindrà la conclusió que mereix. 

No obstant això, els escribes i fariseus veuen en aquesta situació una nova oportunitat. Creuen haver trobat la possibilitat de posar Jesús en una situació difícil en preguntar-li, amb les pedres ja a la mà, què fer. I Jesús respon adequadament a aquesta provocació.

La reacció del Mestre, davant la provocació dels seus rivals, és sorprenent: no interroga la dona i no es bat en dol amb els escribes i fariseus. Sap molt bé que no és la dona pecadora la que està al centre de l’acusació i que tots els ulls estan posats en Ell. Ella és només un esquer. Ell és el veritable acusat. Tots esperen les seves paraules per saber si trairà Moisès o les esperances del poble. Però Jesús calla, no té pressa, no sembla preocupat ni per l’escamot religiós que l’envolta, ni per la multitud de curiosos que s’amunteguen per no perdre’s l’espectacle.

Sí, Jesús calla, manté les distàncies, no s’embranca en una escaramussa teològica per guanyar els seus adversaris amb cites bíbliques. El mestre evita el dol, no desafia, no provoca. Totes les mirades estan posades en Ell, però Jesús s’ajup, s’asseu, guarda silenci i escriu a terra alguna cosa que ningú no podria llegir.

Però els acusadors no desisteixen i insisteixen en la seva pregunta. Llavors s’incorpora i pronuncia unes paraules, que, sens dubte, es troben entre les més importants de la tradició evangèlica i que tothom que les ha escoltat no pot oblidar: “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra”. I l’efecte és devastador, un darrera l’altre, començant pels més ancians fins els més joves, tots els acusadors acaben desfilant. I queden sols, la dona, que es trobava al centre, i Jesús. I és ara quan Jesús es troba realment amb la dona, a la que mira cara a cara al temps que li pregunta: “¿Ningú no t’ha condemnat?”. 

La dona havia escapat del veredicte dels seus jutges. Ara es troba davant Jesús amb la seva pobre humanitat, amb la seva culpa i vergonya. Però Jesús la treu del seu destret i inseguretat, no plantejant de cap manera el problema de la culpabilitat ni pronunciant contra la dona paraula d’acusació, sinó referint-se únicament a la conducta dels acusadors. En la resposta de la dona es percep en certa manera el seu alleujament i alliberament: “Ningú, Senyor” . I segueix la resposta de Jesús que resol en sentit positiu tota la situació problemàtica de la dona: “Jo tampoc no et condemno”.

No és fascinant aquest Jesús que no condemna, no jutja, no reprèn? El seu és un amor que va per endavant: no espera que la dona s’humiliï als seus peus i li demani perdó. No, no hi ha necessitat. El perdó l’ha precedit. Precisament aquest darrer punt és la gran sorpresa i, alhora, el gran escàndol d’aquest passatge de l’Evangeli: Jesús la perdona independentment del penediment o de la intenció de convertir-se.

El perdó de Jesús és total i escandalosament gratuït perquè és la revelació en la Història de l’amor del Pare. Déu no estima perquè el pecador se n’hagi penedit, sinó perquè és el seu Pare. No és la seva conversió la que El fa misericordiós, sinó que és el seu amor qui fa possible la conversió del pecador. El perdó de Déu no és la conseqüència del penediment, sinó la possibilitat.

I és que l’actitud de Jesús és radicalment exigent en anunciar el seu missatge, però increïblement comprensiu quan jutja l’actuació concreta de les persones. No importa quin sigui el nostre pecat, no importa com de lluny haguem caigut, la seva mà sempre està estesa per agafar-nos i aixecar-nos.

Només els que es descobreixen estimats amb un amor totalment gratuït es poden penedir i canviar de vida. L’amor de Déu no es conquereix, sinó que s’acull. I un cop rebut, té el poder de posar la vida de cap per avall. Precisament per això Jesús li diu a la dona: “Vés-te’n i des d’ara no pequis més”.

Germans i germans, Jesús no condemna ningú: no condemna la dona, que ja ha reconegut la seva culpa, i la convida a canviar de vida. Tampoc condemna els escribes i fariseus; la porta de la salvació no està tancada per a ells si saben reconèixer la hipocresia dels seus actes. No, Jesús no condemna, però sí espera una ruptura definitiva amb el pecat. 

Déu, que ens convida a la conversió, ens doni forces per a aconseguir-ho.