Homilia del P. Bernat Juliol, Prior de Montserrat (24 d’abril de 2022)
Fets 5:12-16 / Apocalipsi 1:9-11a.12-13.17-19 / Joan 20:19-31
Estimats germans i germanes en la fe:
El matí de diumenge, quan les dones anaren cap al sepulcre amb els olis aromàtics, veieren que la pedra havia estat moguda i que el cos de Jesús no estava allí on l’havien dipositat. Dos àngels se’ls aparegueren i els digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». Amb aquest passatge pasqual, les Sagrades Escriptures ens mostren el gran testimoni de la resurrecció de Jesús: el sepulcre buit. Efectivament, el sepulcre buit ha canviat la història del món. Si aquell matí de diumenge les dones ho haguessin trobat tot tal i com ho van deixar, el destí de la humanitat seria el més trist que mai no ens haguéssim pogut imaginar. Però afortunadament no va ser així: el sepulcre era buit.
Quan, després de la mort de Jesús, feren rodolar la pedra i segellaren el sepulcre, una gran foscor i un silenci absolut regnaren a l’interior de la tomba. Es complí llavors allò que sentírem durant la lectura de la passió del Diumenge de Rams: «Ara les tenebres tenen el poder». Jesús havia de morir, no de manera fictícia o simbòlica, sinó realment, en tota la seva cruesa. Llavors, per un instant, només per un instant, sentírem quina és la fredor d’una vida sense Déu, una vida sense esperança. El món va experimentar allò que va descriure el filòsof alemany Friedrich Nietzsche: «Què ha passat quan hem alliberat la terra del seu sol? No estem caient? No vaguem a través del res infinit? No sentim l’espai buit? No fa més fred? No s’enfosqueix tot cada vegada més?».
Calia que la foscor ofegués la llum, calia que el silenci destruís la paraula. Només així l’esperança podia retornar al món. Què va passar aquella nit? Només ella ho sap. Així ho cantàvem en el pregó pasqual: «¡Oh nit benaurada! Només tu vas saber l’hora en què Crist ressuscità d’entre els morts». El gran misteri va quedar en el secret de l’interior d’aquella tomba. Sí que sabem, però, una cosa: quan tot era caòtic i desolat, i les tenebres cobrien el sepulcre, Déu digué: «Que existeixi la llum». I la llum va existir. I així com al principi dels temps Déu ens havia creat per a la vida en aquest món; dins del sepulcre, Déu ens recrea per a la vida eterna.
Efectivament, ens conta el llibre del Gènesi, que Déu va agafar fang i el va transformar en el primer home, Adam. Ara, dins del sepulcre, Déu pren el cos humà de Jesús i el transforma per a la resurrecció. Crist, el nou Adam, obria així el camí per a tota la humanitat. Des d’aquell moment, tots nosaltres estem cridats a formar part d’aquell cos gloriós de Crist. La nostra pobra existència és cridada ara a compartir la vida eterna i divina de Déu. Quan el cos inert de Jesús entrava pel llindar del sepulcre, Adam i Eva sortien del paradís; quan el cos gloriós de Crist entrava triomfant al paradís, Adam i Eva sortien dels seus sepulcres per a viure eternament.
Els àngels que hi havia a prop de la tomba buida digueren: «No és aquí: ha ressuscitat». I, al mateix temps, aquells altres àngels que estaven vora les portes de l’Edèn i veieren com els nostres primers pares en foren expulsats, ara veuen venir cap a ells el Crist triomfant que porta a la mà la creu, que és la única clau que pot obrir de nou les portes del paradís. És aquell Crist de qui ens parlava el llibre de l’Apocalipsi: «No tinguis por. Jo soc el primer i el darrer. Soc el qui viu: Jo que era mort, ara visc per sempre més i tinc les claus de la mort i del seu reialme».
Estimats germans i germanes, alegrem-nos, la tomba és buida! El Crist ha ressuscitat! El Senyor ha vençut la seva mort! El Senyor ha vençut la nostra mort! No siguem incrèduls com Tomàs, siguem creients. Confiem en el Senyor!