Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (30 de novembre de 2025)
Isaïes 2:1-5 / Romans 13:11-14a / Mateu 24:37-44
Estimats germans i germanes en la fe:
L’any 1975, l’irreverent grup d’humoristes anglès Monty Python va fer una pel·lícula titulada Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors. En aquest film, parodiaven el famós rei Artur i els seus mítics cavallers. A l’inici de l’acció, es veu una boira espessa i comença a sentir-se el so d’un cavall que s’aproxima noblement. Tot tendeix cap a fer pensar a l’espectador que apareixerà un senyor poderós muntat dalt d’un formós cavall. Tanmateix, la tensió dramàtica cau en picat quan de la boira en surt un home petit i de poques llums que va fent ridículs saltets com si estigués cavalcant. I darrere seu, hi va un fidel escuder fent picar un coco tot reproduint el so del galop del cavall.
Avui, tots nosaltres també estem esperant la vinguda del gran Rei. Avui, com els espectadors de la pel·lícula de què parlàvem, tots nosaltres estem contemplant la mística boira des de la qual vindrà el Senyor al nostre encontre. Avui, també nosaltres sentim el so del galop d’un cavall que encara no podem veure però que sabem que ja s’acosta, que pràcticament ja és aquí. Avui, hem començat l’Advent. Però, a diferència dels espectadors dels Monty Python, podem estar segurs que aquell qui ve a trobar-nos i a salvar-nos no ens defraudarà. La glòria de Déu està a punt de mostrar-se en tota la seva esplendor amb el naixement de Jesucrist a Betlem.
Tanmateix, els nostres humoristes sabien perfectament què feien. Ens avisaven dels perills de creure en els falsos profetes, en aquells que sota l’aparença de noblesa, no són sinó histriònics cavallers fent veure que van a cavall i que amb el so d’uns cocos n’imiten el galop. Segurament no ens costarà massa de posar rostre a aquests falsos profetes, que en la seva bogeria no paren d’incendiar el món amb noves guerres, conflictes i estultícies. Però aquí hi hem de posar també totes aquelles coses que en comptes d’apropar-nos al Senyor que ve al nostre encontre, ens n’allunyen. Per exemple, podem fer l’exercici de pensar què és allò que ens ha ocupat més aquesta setmana i preguntar-nos, ens ho endurem això o bé quedarà darrere nostre el dia que emprenguem el viatge definitiu cap a la casa del Pare? Cadascú ha de donar la seva pròpia resposta a aquesta pregunta.
Però, de vegades, sembla que preferim acollir a casa nostra el bufó que ens desvia de la veritat que no pas aquest Déu que ens cerca amb insistència. No serà que l’encontre amb Déu ens fa por? Perquè quan Déu ve al nostre encontre hem de triar i triar vol dir renunciar. Trobar-se amb Déu implica acceptar-lo o rebutjar-lo i conduir la nostra vida vers la veritat del missatge de l’Evangeli. I, estem disposats a fer-ho això? Estem disposats a renunciar a tot allò que no ens ajuda a avançar per aquest camí? Hi haurà també un encontre final amb el nostre Déu, un encontre que implicarà necessàriament el nostre comiat d’aquest món. Però malgrat que sabem que serà un comiat temporal, això ens fa por. I aquí hi ha el gran missatge de Jesús que ens diu: «No tingueu por! Jo soc amb vosaltres!».
En aquest sentit, l’Advent ha de ser per a nosaltres un temps d’esperança, de no tenir por de la vida, de no tenir por del futur. L’esperança no hauria de ser quelcom més en la vida del cristià hauria de ser tota esperança: hauríem de viure amb esperança, de pensar amb esperança, de riure amb esperança, de plorar amb esperança i, fins i tot, de desesperançar-nos amb esperança. Aquesta és l’actitud que no ens fa estar lligats a problemes mundans sinó que ens fa mirar cap endavant amb valentia. Aquesta és l’actitud que li fa cridar a sant Pau: «Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos». Ja és hora que els cristians deixem de tenir por i comencem a pensar en gran perquè gran és el nostre Déu i gran hem de construir el seu Regne.
De vegades, però, l’Advent ens pot compungir una mica hi tot. La seriositat i austeritat litúrgiques. La dimensió escatològica de les lectures, especialment en la primera part de l’Advent. Però hi ha una manera més profunda d’entendre l’Advent: a través del somriure d’aquell petit infant que ens espera al final, aquell fill de Maria nascut en una menjadora, que malgrat la pobresa i el fred no deixa mai de somriure. Segurament, el que més ens pot apropar al significat profund i autèntic de l’encontre amb Déu, no és sinó aquest senzill somriure de l’infant, fill de Déu, fill de Maria.
Última actualització: 30 novembre 2025