Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (1 de desembre de 2024)
Jeremies 33:14-16 / 1 Tessalonicencs 3:12; 4:2 / Lluc 21:25-28.34-36
Benvolguts germans i germanes en la fe:
Vivim en un món caracteritzat per la velocitat, o fins i tot, podríem dir ja, per la hipervelocitat. Els avenços científics i tecnològics permeten fer les coses de manera extremadament ràpida i fins i tot remota, i els nous mitjans i sistemes de comunicació possibiliten que la informació circuli per tot el planeta en pocs segons. L’era digital ens està transportant cap a un món cada vegada més ràpid i immediat. No hi ha dubte que aquesta acceleració tècnica ha comportat també una acceleració dels ritmes vitals. Segur que tots els qui som aquí fem experiència cada dia d’aquesta velocitat de la vida moderna. I això que les conseqüències antropològiques més profundes d’aquesta evolució no les podrem començar a detectar plenament fins d’aquí a uns anys, quan els migrants digitals anem donant pas als nadius digitals.
Aquesta velocitat vital, que de per si sola no té perquè ser dolenta (igual que tota la tècnica que porta associada), sí que comporta alguns riscos. Potser el més important de tots és el següent: si vivim la vida tan de pressa, ¿no succeirà que quan arribem al final, no ens haurem ni adonat del que hem viscut? Vivim corrents cada vegada més ràpid, però sembla que no acabem de ser conscients que això s’acabarà algun dia. I llavors què? Fins i tot podríem dir que ja ho hem començat a notar d’alguna manera: dona la sensació que cada vegada hi ha més gent desencisada, desesperançada, que defuig les responsabilitats o bé que acaba amb l’anomenat «burnout» o el que ja comença a anomenar-se la «gran dimissió».
Què fer, doncs? Una opció seria abandonar-ho tot i retirar-nos a la vida rupestre, com van fer els grans pares de l’anarquisme. No sé si aquesta és l’opció més encertada. ¿No seria millor aprendre a governar el món i no pas deixar que el món ens governés a nosaltres? Aquest és un dels valors que volem presentar en el nostre Mil·lenari, el que hem anomenat «Rege te ipsum» (governar-se a si mateix). És a dir, prendre el timó de la nostra vida, no per fer allò que vulguem i quan vulguem, sinó per aprendre a viure d’acord amb uns principis, que per als cristians són aquells ensenyaments que ens han arribat a través de Jesús i dels Evangelis.
L’Advent que avui comencem pot ser una bona oportunitat per aprendre a desaccelerar la nostra vida i encarar-la cap a allò que és important de veritat. El mateix Lluc ens ho deia clarament: «Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el nostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta». Unes paraules de fa gairebé dos-mil anys però que tenen una aplicació ben actual en els nostres dies. Potser això vol dir que la velocitat i l’acceleració ja fa temps que va començar i ens ha anat guanyat a poc a poc.
Com dèiem, l’Advent ens pot i ens ha d’ajudar en el nostre camí. L’Advent ens convida a esperar, esperar el Senyor que ve a buscar-nos. És l’espera d’aquell plançó bo de David que portarà la justícia i la bondat al món. L’Advent ens ensenya a aprendre a esperar. Un gran professor de l’IESE, el Dr. Miguel Àngel Ariño, en el seu comentari setmanal del dijous passat, lluny de parlar de grans conceptes de l’empresa i del negoci, recomana «aprofitar les grans oportunitats que ens ofereix la vida i no gastar-la en acció, acció, acció. Cal contemplar la riquesa que hi ha al nostre entorn». No és aquest un crit al dolce far niente ja que, com diu sant Benet, la ociositat és enemiga de l’ànima. És en realitat una invitació a la contemplació perquè sense contemplació no hi ha acció. O el que és pitjor, la nostra acció serà frenètica però buida de contingut i de sentit.
Aprenguem a esperar. No és una espera inútil, és l’espera del Senyor. Ens va prometre que vindria i ens va demanar que l’esperéssim. La seva promesa, no en tinguem cap dubte, es complirà. Quan arribi, desapareixeran les nostres pors, les nostres angoixes, la nostra ignorància. Pensem que la brevetat de la nostra vida és aquell petit moment que transcorre entre que truquem a la porta i ens obren.
Els escolans, la majoria de dies de la setmana, canten dues vegades en aquesta Basílica. Abans de l’hora en què han de sortir, s’estan a la sagristia, concentrats, en silenci. Esperen el moment en què s’obri la porta i hagin de sortir a cantar. Em sembla una imatge bonica de l’esperar de l’Advent. Quedem-nos també nosaltres darrere la porta, concentrats, en silenci, esperant que ens obrin i que puguem veure la llum que hi ha a l’altra banda. Així, quan tot això comenci a succeir, podrem alçar el cap ben alt, perquè molt aviat serem alliberats.
Última actualització: 3 desembre 2024