L’Ascensió del Senyor (12 maig 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (12 de maig de 2024)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Efesis 4:1-13 / Marc 16:15-20

Jesucrist, estimats germans i germanes, ens sorprèn una mica en els Evangelis, tot apareixent i desapareixent.

Ja de nen, es va entretenir en el temple i els seus pares no el van trobar fins al cap de tres dies. Durant el temps de la predicació a Galilea, en alguns moments també s’amagava buscant una soledat reparadora, i els deixebles li hagueren de dir: “Senyor. Tothom et buscava”. Divendres Sant commemoràvem la seva mort, a la qual va seguir el silenci del dissabte. La gran desaparició en podríem dir. Per Pasqua celebràvem un retorn, tot i que la seva  presència com a ressuscitat combinés allò tan ordinari com menjar peix al costat del llac amb els deixebles, amb allò molt més extraordinari, com travessar parets o ser al costat dels qui havien conviscut intensament amb ell i no ser reconegut.

¿És que potser a Jesucrist li agrada despistar-nos?

O potser és que ens estimula a buscar-lo, sota qualsevol circumstància i així va entrenar aquells primers deixebles i també a nosaltres, per tal que fóssim capaços de continuar seguint-lo sempre? O potser fins i tot, és que cada vegada que desapareix, prepara en el fons una manera diferent de ser en el món, entre nosaltres?

Això darrer, es fa veritat especialment  avui, dia de l’Ascensió, quan acaba aquesta manera extraordinària de ser entre nosaltres i entrem en allò que en podríem dir el “mode definitiu”, entre cometes, perquè això no s’ha acabat i encara ha de tornar una altra vegada, com el mateix evangeli d’avui ens advertia. A partir d’aquest moment, la manera en la qual Jesucrist estarà amb nosaltres serà diferent: serà la d’aquell que ha marxat però ens ha deixat l’exemple, la paraula, uns primers deixebles disposats a seguir-lo i la promesa d’una força especial, en direm Esperit, que Jesucrist mateix va dir que vindria quan Ell no hi fos. Aquests dies molts cristians, especialment joves, reben el sagrament de la confirmació, el do de l’Esperit Sant. Ho esperem. Us animo especialment als escolans, i als vostres germans i germanes que rebreu la confirmació diumenge vinent a esperar aquest moment amb alegria. A fer una darrera setmana de preparació, per tal que sigui un moment intens i fort.

 

Hem llegit dues vegades els relats de l’Ascensió:

En la primera lectura, l’evangelista sant Lluc, comença el seu relat dels fets dels apòstols, la seva història de l’Església incipient, amb aquesta escena, exactament la mateixa que tancava el seu evangeli. Aquest darrer moment de Jesucrist és el pont entre la seva vida personal i la de la comunitat congregada entorn d’Ell.

L’Evangeli segons Sant Marc, també ens ha explicat el mateix moment de l’Ascensió.

Queda clar que és un moment narratiu molt important en el Nou Testament i ho és perquè els darrers instants sempre són importants. Si algú està conscient, procura donar la síntesi del missatge, el resum d’Ell mateix. I això és el que fa Jesucrist. Seria un bon exercici personal per a tots, pensar què seria allò que ens agradaria dir al final de tot. És força divertit buscar quines van ser les darreres paraules de personatges coneguts.

Però tornem a l’Ascensió que és la inauguració d’un temps que es caracteritza per demanar-nos tres compromisos.

El primer és la missió. Una paraula molt moderna i molt de moda en el mon empresarial i institucional. Des de fa pocs anys tothom parla de missió i de visió, i ves per on els cristians resulta que la tenim des del principi, des del moment zero. Una missió que és la de ser testimonis de Jesucrist, la d’anar per tot el món i predicar la Bona Nova de l’Evangeli. La seva ascensió al cel confirma la Pasqua. En el moment d’enlairar-se, apareixen, de la mateixa manera que en el sepulcre, els homes vestits de blanc, que pregunten com assenyalant la terra: “Perquè us esteu mirant al cel?” Que es dirigeixen als deixebles com a homes de Galilea. El dia de Pasqua, en l’homilia deia que Galilea és el lloc del cada dia, de la vida quotidiana. La tasca és a la terra.  Aquí és on hem de fer aquesta obra de servei, que ens demana la carta als Efesis, que hem escoltat com a segona lectura.

La seva ascensió és l’apoderament dels deixebles i el nostre. En el motet que cantareu avui els escolans hi ha una frase una mica difícil de traduir que està treta de la segona lectura, del verset vuitè de la carta als efesis, que diu que Jesús: en pujar al cel, “Ascendens in altum, Captivam duxit captivitatem”. (hv|cmalw,teusen aivcmalwsi,an) que es pot traduir per “s’endugué un seguici de captius”, com hem llegit, o també per “va emportar-se empresonat, l’empresonament”, que és el mateix que dir: Ens va alliberar. Sí. L’Ascensió és un apoderament a imatge de Jesucrist, per això en descriure totes les capacitats dels seus seguidors en el futur, la sola cosa que fa Sant Pau és reproduir tot allò que el mateix Jesús havia obrat. Per això ens diu que edifiquem el cos de Crist.

El segon compromís és la construcció plural d’aquesta comunitat que rep una missió. Jesús s’adreça finalment als deixebles reunits, no ens diu quants, però ens quedem amb la impressió que no som en un espai tancat i reservat, com els de les primeres aparicions del ressuscitat sinó que aquí el missatge és públic, a la muntanya, com tantes altres vegades va fer durant la seva predicació. Quan Jesús marxa, no deixa un únic deixeble que el substitueixi. Deixa una comunitat. Hi ha unitat en algunes coses essencials i diversitat en la resta. El sentit d’aquesta frase que arribem junts a la talla de la plenitud de Crist, ens fa pensar en el sentit de cadascú en aquest cos. Ningú no hi és perquè sí. Els escolans també cantareu en el motet:  “Dedit dona hominibus”. Déu va donar dons als homes i a les dones,  per continuar construint la comunitat que el representa a la terra.

El tercer compromís és la nostra situació en l’espera, en el temps. L’ascensió deixa una porta oberta: “Aquest Jesús que heu vist marxar tornarà” ens diuen els homes de blanc.

L’Ascensió del Senyor lliga perfectament el cel i la terra i ens dona l’horitzó definitiu del compromís. La missió i la comunitat queden enfortides per aquesta esperança del retorn de Jesucrist:

Compartirem el cel amb Crist, la glòria, si actuem com Ell. Allò que fem aquí determinarà la nostra ascensió al cel amb Ell. Per això la mirada cristiana al futur sempre compromet amb el present i Jesucrist en la riquesa de la seva vida ens ho va dir constantment, i ens ho recorda en cada eucaristia.