Diumenge de Rams i de Passió (24 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (24 de març de 2024)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Marc 14:1-15.47

 

Com un home qualsevol…

Impacta, estimats germans i germanes, trobar, enmig de l’himne de la carta de Sant Pau als Filipencs que hem escoltat com a segona lectura, aquesta semblança de Jesucrist: “com un home qualsevol”.

De Déu a esclau, de Déu a ser un home qualsevol, expressió que, almenys en català, té un deix despectiu. Podem llegir aquest text des de la seva vessant més teològica, és a dir, la d’un Déu que baixa i es fa home, i que passant per una vida complicada és finalment glorificat. Avui però, aquest diumenge de Rams, voldria deixar-nos inspirar per la dimensió especialment humana d’aquesta vida, la de Jesús de Natzaret, la d’un home qualsevol, el qual, mogut per allò que era en essència, Fill de Déu, va viure fins al final de la manera més solidària i compassiva que puguem imaginar.

Ens admiren doncs la solidaritat i la compassió de Jesucrist. Aquesta setmana podrem contemplar aquestes virtuts del Senyor i les veurem entre Passió i Passió. Entre diumenge de Rams, i divendres Sant, la setmana Santa avança amb la lectura de la passió segons Sant Marc, avui, i la de Sant Joan, com cada any, el divendres. La resta de la setmana continuem meditant i pregant les darreres hores de la vida de Jesús.

La Passió de Crist és la prova que aquesta solidaritat s’ha fet història concreta. El “s’abaixà” de l’himne als Filipencs”, el “prengué la condició d’esclau”, el “no volgué guardar la seva igualtat a Déu”, el “es feu semblant als homes i fou tingut per un home qualsevol” són teo – logia, paraula sobre Déu, feta concreta en la vida de Jesucrist.

Podem entendre aquesta vida de Jesús com a solidaritat i compassió profunda. La Passió és un exemple de radicalitat humana. Jesucrist és el “resistent”. Ens mostra fins on pot anar el lliurament a Déu d’un home convençut. És un exemple de llibertat guanyada per la fidelitat, la coherència i la honestedat, resistents contra tot.

Tot això fa de Jesús de Natzaret algú humanament solidari. Per molt Déu que fos, l’himne als Filipencs ens diu que res no li fou estalviat com a home i que tot ho acceptà fins al final, fins aquells càstigs i menyspreus que ens dirien d’algú que realment era un home qualsevol en el més despectiu dels sentits.

Més enllà de la solidaritat salvadora que Crist ens ha portat amb tot el cicle de la seva vida, de l’Encarnació a la Resurrecció, hi ha una compassió profunda en com la Passió ens revela com som les persones humanes. Sí. La litúrgia d’avui amb el contrast ràpid entre les dues actituds del poble, la que aclama i la que crucifica ens diu com som, com podem arribar a ser les persones humanes.

Una forma d’amor és no amagar-nos i dir-nos qui i com som. Podem fer rei avui una persona i fins i tot una cosa i demà matar-la. Que actual que és aquesta mobilitat d’ànim, aquesta mena d’hipocresia personal que ens fa inconstants en els nostres afectes, i com ens ajuda que Crist ens ho adverteixi i ens mostri en la seva pròpia persona que aquest no és el camí.

Hi ha potser en aquesta revelació de la nostra naturalesa quelcom de sofriment personal? I és que en la paraula compassió, no hi ha inclosa la paraula passió? Crist és compadeix de nosaltres perquè ha patit primer amb nosaltres.

Ell però ens mostra el camí durant qualsevol passió personal: es manté fidel travessant-ho tot: la traïció d’un deixeble proper que el lliura, l’abandonament dels íntims en l’hora més fosca de la seva pregària a Getsemaní, els maltractes físics i psíquics, la negació del qui ell havia fet ja la pedra dels seus apòstols… Certament que això de fer-se obedient fins a la mort va donar per molt si ho mirem amb la lupa del qui contempla el detall de la vida de Jesús… N’hi havia per dir que prou. I amb tot, Jesucrist mai no va dir prou. De fet, només reprodueix en la seva passió la mateixa solidaritat i compassió que Déu havia demostrat al seu poble en la història, quan responia amb fidelitat i donant noves oportunitats a cada una de les rebel·lions d’Israel.

La lliçó que en podríem treure, per exemple per a vosaltres escolans, és que quan algú us corregeixi, penseu que normalment us estima. Que pots ser que estigui fent el mateix que Déu fa constantment amb nosaltres: dir-nos que som molt millors que allò hem fet malament i animar-nos a millorar sempre.

Com ens sentim nosaltres, germans i germanes davant de la generositat de Jesucrist?  Tan propensos com som a dir-nos generosos i bons cristians, i tan fàcils a jutjar, tan difícils a perdonar i a donar totes les oportunitats que calguin als nostres germans i germanes. Però fins d’aquestes actituds es fa solidari el Senyor i ens les perdona com perdonà Pere, com perdonà fins i tot els qui el crucificaven.

Quan ho mirem així, cal reconèixer que em som immensament petits i amb un camp infinit per a recórrer en aquesta vida que voldria ser imitació de la de Crist.

Provem d’aplicar-nos l’himne als Filipencs a nosaltres mateixos. Podríem guardar-nos la nostra igualtat amb Déu. Ja sabem que no som Déu, però podríem tancar-nos en allò que ens eleva, en l’orgull, que a vegades té el seu fonament en característiques bones, fins i tot en dons que Déu ens pot haver fet.  Imagineu, vosaltres escolans, un solista que pensés que la sola cosa important de la seva vida fos la seva magnífica veu i que això el feia superior als altres! Jesús en aquest himne ens ensenya exactament a fer el contrari, a no quedar-nos en cap superioritat sinó a posar-nos al nivell de tots. Ho va fer Ell, Jesucrist, repeteixo, passant de Déu a esclau! Potser nosaltres que només hem de passar de home a home, de dona a dona,i posar-nos al mateix lloc que els altres, no ho tenim tan difícil.

Espero que essent per a tots la paraula solidaritat, reflex d’una actitud habitual en la vostra vida, sapiguem en primer lloc fer-la molt concreta. El món està ple de necessitats, el món necessita persones que es posin al nivell del sofriment, empàtiques. No vull tornar a fer la llista dels drames nacionals i internacionals. Mireu al vostre voltant. Prengueu un diari. Escolteu.   Visquem aleshores aquest solidaritat com una manera de ser cristians, de ser imitadors de Crist. Donem-li a aquesta compassió, que és un nom de l’amor, la profunditat de la fe perquè la practiquem en nom de Crist i el futur de l’esperança, perquè ell mateix ens diu: tot això que fèieu a un germà meu, pe petit que fos, us serà tingut en compte en el Regne del cel.

L’himne al Filipencs és avui totalment vàlid perquè testimonia la profunditat de la vida de Jesús. Aquest himne, aquest “no guardar-se la seva igualtat amb Déu, sinó haver-se fet no res, fins a prendre la condició d’esclau, fer-se igual als homes i començà a captenir-se com un home qualsevol” ho va practicar Jesús sempre i a nosaltres ens en han quedat exemples en tots els evangelis. Per això podem apropar-nos-hi.

Només arribarem a ser com Ell al final de tot de la vida, i ho serem finalment per la seva solidaritat i la seva compassió incondicionals. L’eucaristia, celebrada en la litúrgia d’avui, que ha començat amb la commemoració de l’entrada triomfal de Jesús a Jerusalem i ha continuat amb el relat tràgic de la seva Passió, ens diu que la mort no té la paraula final i que Ell, en la seva solidaritat extrema ha volgut ser amb el pa i el vi, transformats en el seu cos i la seva sang, record de la seva resurrecció, presència perpètua entre nosaltres, garantia del seu retorn per alimentar ara i aquí la nostra fe, la nostra caritat i la nostra esperança.