Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (31 de desembre de 2023)
Gènesi 15:1-6; 21:1-3 / Hebreus 11:8.11-12.17-19 / Lluc 2:22-40
Germans. Aquest diumenge, que segueix al dia de Nadal, celebrem amb alegria la Sagrada Família de Natzaret. Fa una mica més d’un segle que el Papa Lleó XIII va instituir la festa de la Sagrada Família, amb la finalitat que els creients poguéssim contemplar un model evangèlic de vida, alhora que encomanar-nos a la seva protecció.
El Nadal no és només la Festa de Déu que es fa home. És també la festa de la família. Perquè és en el si d’una família, la Sagrada Família, on és acollit amb goig, neix i creix el Fill de Déu, fet home. Ens ho deia l’evangeli d’avui: El noi creixia i es feia fort, era entenimentat i Déu li havia donat el seu favor.
El Messies va voler començar la seva tasca redemptora al si d’una família senzilla, normal. El primer que santificà Jesús amb la seva presència fou una llar. Per tant, a nosaltres ens ajudarà a santificar-nos la vida familiar. Res no passa d’extraordinari en els anys de Natzaret, on Jesús passà la major part de la seva vida. Va tenir la Verge Maria com a mare. Una mare generosa, capaç de guardar al cor els tresors silenciosos de la seva experiència de vida. I Sant Josep el va fer de pare. Un pare fuster, que va iniciar el fill a les arts del seu ofici per servir la comunitat. Un fill que creixia en amor i saviesa davant dels ulls de Déu i de tots els homes, escoltant els pares i seguint les tradicions del seu poble.
La família de Natzaret és feliç perquè ha posat Déu al centre. Com diu el salmista: “Feliç tu, fidel del Senyor, que vius seguint els seus camins!”. Posar Déu al centre de la família, mai no va en detriment d’ella mateixa ni dels seus components. Com més obrim el nostre cor a Déu-Amor, més i millor podem estimar els nostres éssers propers; més fort es fa l’amor i la unió entre els esposos, més veritable i fort és l’amor dels pares als fills i dels fills als pares. Déu sempre beneeix la família i nosaltres podem endinsar-nos en el seu amor a través de les nostres famílies.
Sant Pau ens ajuda reconèixer l’amor que ha de donar-se en la família: és un amor recíproc, entregat, respectuós, i inclou necessàriament el perdó. Aquest amor és l’enllaç que manté unit els esposos i la família, més enllà de totes les tensions i dificultats, en la salut i en la malaltia, en les alegries i les penes; aquest amor cerca sempre el bé de l’altre; aquest amor és l’antídot de tot amor fals, dels egoismes, de l’aïllament, de la solitud; aquest amor preserva la família de la desintegració.
La família, basada en el matrimoni entre un home i una dona, continua sent insubstituïble per al desenvolupament veritable dels esposos i dels fills, per a la vertebració de la societat i per al futur de la humanitat. Quan el matrimoni i la família entren en crisi, és la mateixa societat la que es posa malalta.
Si la veneració als sants, centrada durant els primers segles en els màrtirs, ha servit sempre per ser conscients que és possible viure de cara a Déu, la meditació al voltant de la família de Natzaret situa l’entorn familiar com el model de la santedat viscuda amb l’ajuda dels altres.
¿És així la nostra llar? ¿Li dediquem el temps i l’atenció que mereix? ¿És Jesús el centre? ¿Ens desvivim pels altres? Són preguntes que poden ser oportunes en la nostra pregària d’avui, mentre contemplem Jesús, Maria i Josep en la festa que els dedica l’Església.
Última actualització: 1 gener 2024