Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (5 de setembre de 2021)
Isaïes 35:4-7 / Jaume 2:1-5 / Marc 7:31-37
Estimats germans i germanes en la fe:
Segons els relats bíblics, a l’inici dels temps, quan Déu creà el cel i la terra, un bon dia, el Senyor s’ajupí, agafà pols i va modelar l’home i la dona. Així va anar donant forma a la seva creació més preuada. Amb les seves mans divines feu les orelles i els donà el sentit de l’oïda, va fer la llengua i li donà la capacitat de parlar. Finalment, feu davallar damunt d’ells l’alè de vida i els manà que fossin fecunds i es multipliquessin, que omplissin la terra i la dominessin.
Així «Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona» (Gn 1, 28). També en nosaltres, com a descendents i hereus d’Adam i Eva, hi ha inscrita en el nostre cor la imatge i semblança de Déu. La nostra existència no és fruit de la casualitat o de l’atzar. La nostra existència és fruit de l’amor i de la voluntat de Déu. I tots portem dins nostre aquella espurna de la divinitat que ens fa fills de Déu i ens crida a compartir en plenitud la vida divina.
Aquesta imatge divina que portem en el nostre cor esdevé aquella icona que fa present Déu enmig del món. És aquella icona que ens obre a la transcendència i ens diu que la humanitat sempre necessita i necessitarà Déu. I precisament per aquest motiu, la icona de Déu sovint és rebutjada. La humanitat està obcecada en construir un món sense Déu. Passa llavors, el mateix que passà en el Gòlgota: quan Crist morí a la creu, el vel del temple s’esquinçà. Ara també: quan eliminem Crist de la nostra vida, la seva imatge queda esquinçada.
Vivim en una societat que podríem anomenar neoiconoclasta. Ens fa por obrir-nos a la transcendència i ens fa por obrir-nos a Déu. Per això, la millor manera de rebutjar-lo és eliminant-ne les icones que el fan present enmig del món. I la gran icona de Crist que és la seva Església, sovint rebutjada, ha de cridar des del seu cor: «Poble meu, què t’he fet? En què t’he entristit? Respon-me!».
Substituïm la icona per l’ídol. Si la icona és la imatge que ens porta cap a la transcendència i cap a Déu, l’ídol és aquella imatge falsa que ens reflecteix a nosaltres mateixos i al nostre pecat. En comptes de mirar cap a Déu, mirem vers nosaltres. I és llavors quan la vida deixa de tenir sentit i perdem el fonament de la nostra existència. Ens construïm els nostres propis déus, fets a la nostra pròpia imatge i semblança. Uns deus que tenen boca però no parlen, orelles però no hi senten. I nosaltres, lluny de Déu, correm el risc d’esdevenir sords i muts davant la fe.
Però tal com deia el profeta Isaïes en la primera lectura: «Digueu als cors alarmants: sigueu valents, no tingueu por». És Déu mateix que ens ve a salvar. Crist ve a tornar-nos la imatge i semblança que havia quedat enfosquida. Igual que a l’inici dels temps, Déu s’ajupí i creà l’home i la dona, ara, com hem vist en l’evangeli, Crist s’ajup novament i amb la mateixa pols dels inicis restaura la imatge divina que s’havia esquinçat.
Tots nosaltres som aquell sord que gairebé no sabia parlar i que Crist es trobà pel camí. Tots nosaltres necessitem que Crist ens toqui de nou i ens retorni la oïda i la parla per tal de sentir i proclamar la Paraula de Déu. Només Crist pot fer-ho, ell que és la vertadera imatge del Pare i ja estava present quan Déu creà el món. Només Crist pot salvar-nos.
Última actualització: 5 setembre 2021