Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (6 desembre 2020)
Isaïes 40:11-5.9-11 / 2 Pere 3:8-14 / Marc 1:1-8
Sis segles abans de la vinguda del Senyor, el rei Nabucodonosor va conquerir Jerusalem i en va deportar la població. Va ser un dels pitjors moments de la història d’Israel, i els jueus exiliats a Babilònia el van viure com una situació tràgica: els sacrificis del temple havien cessat, Jerusalem havia estat destruïda i ells se sentien completament abandonats per Déu. Eren en un país llunyà i havien perdut l’esperança davant d’un futur incert. Però quan semblava que havien caigut en el pou més profund, el profeta Isaïes els els féu l’anunci joiós que escoltàvem en la primera lectura: el Senyor no els havia abandonat sinó que els perdonava els seus pecats, i capgiraria la història. Igual que l’antic poble d’Israel havia viscut un èxode i havia estat alliberat de l’Egipte, ells també viurien un esdeveniment d’igual transcendència que els permetria el retorn a la terra promesa. «S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes […], la serralada es tornarà una plana, el terreny escabrós serà una vall» era una manera de dir que, fossin quines fossin les dificultats, el Senyor s’obriria pas per portar-los la salvació. I així ho va fer. En una altra època no mancada de dificultats per al poble hebreu que vivia sota l’ocupació de l’Imperi romà, el mateix Déu es va fer present en la figura de Jesús. De la mateixa manera que Déu havia guiat l’antic poble pel desert, ara, encarnant-se es posaria al capdavant de la humanitat per guiar-la en el seu pelegrinatge des d’aquest món cap a la Jerusalem celestial.
Des d’aquells temps llunyans en què l’antic poble d’Israel rebé les promeses fins ara, no hi ha hagut cap època que no s’hagi vist mancada de dificultats. I enmig d’aquestes dificultats, l’Advent reapareix cíclicament cada any per tornar-nos a omplir d’esperança. Com més evident es fa als nostres ulls la impossibilitat de sortir-nos-en amb els nostres propis recursos, més intens es fa el desig de la salvació de Déu. I per això el missatge de l’Advent sempre ens és motiu d’alegria, perquè recordem de nou que Déu ens ha promès que el destí final del nostre camí és «un cel i una terra nova, on regnarà la justícia», segons les paraules de la segona lectura. És el destí on conflueixen tots els nostres camins personals, i vers el qual ja hi estem caminant. I és el destí que se’ns anticipa cada vegada que celebrem l’Eucaristia, el memorial del Senyor, que és penyora d’aquell convit etern al qual tots hi estem convidats. Allà veurem Déu cara a cara, mentre que ara només ho podem fer a través del vel de la fe.
Però si tot allò que veiem «es desintegrarà», si passi el què passi Déu ens té preparat un destí immillorable, si l’Advent ens recorda que el Senyor vindrà a les nostres vides un dia o altre i aquest mateix Senyor «no vol que ningú es perdi»… Com hem de viure? Cal que ens continuem esforçant? La resposta és afirmativa: Sí. El profeta ens demanava que obríssim en el desert una ruta al Senyor, i Joan Baptista ho va complir. Però a diferència d’ells, tots els cristians que hem vingut al darrera ja hem estat batejats amb l’Esperit Sant, i tots hem rebut la mateixa missió: hem d’obrir camins al Senyor, hem de contribuir a fer arribar a tothom la bona nova de l’evangeli. El Senyor va venir en la carn, tornarà al final dels temps, i es fa present en les nostres vides cada cop que rebem la seva paraula o que el rebem sagramentalment com ara farem. Però també cada cop que, fent un petit gest, complint les nostres responsabilitats el millor que sapiguem, el fem present en la vida dels altres. I fer present el Senyor a través de les nostres obres… ¿no us sembla una manera apassionant de fer el camí de la vida?
Última actualització: 24 gener 2021