Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (15 de juny de 2025)
Proverbis 8:22-31 / Romans 5:1-5 / Joan 16:12-15
En el nom del Pare, i del Fill i de l’Esperit Sant. Cada vegada que fem el senyal de la creu, recordem que el camí de la vida cristiana és un camí essencialment trinitari i això, ho han intuït grans teòlegs que, al llarg de vint segles de cristianisme, han escrit estudis profunds sobre la Trinitat, tractant de pensar conceptualment el misteri de Déu. N’hi ha que agafen la Santíssima Trinitat com l’exemple paradigmàtic de la dificultat conceptual del cristianisme, però s’equivoquen. La Trinitat no és un galimaties o un laberint sense sortida, sinó una llar, una comunió d’escalf, una combustió divina. Si voleu una imatge simple i entranyable de la Trinitat mireu una llar de foc: el foc és el Pare, la llenya és el Fill, i l’aire és l’Esperit Sant. El Pare és amor que crema i dona llum. El Fill és la vida consumida per aquest amor. L’Esperit és el vent que atia i fa més viva aquesta combustió d’amor.
Déu és com una llar de foc. És la memòria agraïda de la humanitat, el cor encès d’un món convuls, el racó entranyable on són possibles totes les confidències i totes les reconciliacions. Déu Pare, Fill i Esperit Sant manté encesa la llar del món quan arriba l’hivern i fa que el món sigui una llar habitable. Manté encesa la memòria agraïda del món i li parla a cau d’orella un llenguatge entranyable. La raó és senzilla. La teologia cristiana ve a dir, en definitiva, que Déu és Amor. No és una realitat freda i impersonal, un ésser trist, solitari i narcisista. No ho hem d’imaginar com a poder impenetrable, tancat en si mateix. En el seu ésser més íntim, Déu és amor, vida compartida, amistat joiosa, diàleg, joc, entrega mútua, abraçada, comunió de persones.
El més gran és que nosaltres estem fets a imatge d’aquest Déu. L’ésser humà és una mena de «miniatura» de Déu. És fàcil intuir-ho. Sempre que sentim necessitat d’estimar i ser estimats, sempre que sabem acollir i busquem ser acollits, quan gaudim compartint una amistat que ens fa créixer, quan sabem donar i rebre vida, assaborim l’«amor trinitari» de Déu. Per això, el millor camí per aproximar-nos al misteri de Déu no són els llibres que en parlen, sinó les experiències amoroses que se’ns regalen a la vida. Quan dos joves es besen, quan dos enamorats es lliuren mútuament, quan dos esposos fan brollar del seu amor una nova vida, estan vivint experiències que, fins i tot quan són maldestres i imperfectes, apunten cap a Déu. Qui no sap res de donar i rebre amor, qui no sap compartir ni dialogar, qui només s’escolta a si mateix, qui es tanca a tota amistat, qui cerca el seu propi interès, qui només sap guanyar diners, competir i triomfar, què pot saber de Déu?
L’amor trinitari de Déu no és un amor excloent, un amor egoista entre tres. És amor que es difon i regala a totes les criatures. Per això, qui viu l’amor des de Déu, aprèn a estimar els qui no li poden correspondre, sap donar gairebé sense rebre, pot fins i tot «enamorar-se» dels més pobres i petits, pot lliurar la seva vida a construir un món més amable i digne de Déu.
El llibre dels Proverbis ens parla de la prehistòria d’aquest Amor. La Saviesa és el primer infantament diví. Abans de crear el món, Déu infanta un fill. Aquest infantament és la primícia de tot el que vindrà, la font d’inspiració, el model i el patró de tota la creació. Un fill que «jugava contínuament a la seva presència.» L’amor és presentat com un joc i no com un càlcul. L’energia, la força, el motor de l’univers no és una fórmula freda i cega, sinó un joc, un joc etern entre un Pare i un Fill que s’estimen. I això és l’Esperit Sant, l’amor d’un Pare i un Fill que juguen sense parar i que decideixen compartir amb els homes les seves delícies. Pot haver una imatge més delicada de la Santíssima Trinitat que la que ens dibuixa aquest text antic? Per a nosaltres, Jesús és aquest fill, «engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa que el Pare, per qui tota cosa fou creada.» Un joc diví que esdevé perillosament humà, mortal, amb l’encarnació del Fill. Però, en Ell, la mort no interromp el joc diví, perquè jugar és estimar, i la culminació del joc és donar la vida per amor. El joc, aleshores, esclata en festa i l’Esperit Sant és l’alegria d’un Pare que recobra el seu Fill lliurat a la creu per amor.
Potser no és gaire complicat veure el Déu U i Tri que confessem com una llar de foc, o com un Pare que juga amb el seu Fill, però és un misteri que hauria de suscitar en nosaltres l’adoració, l’admiració i la lloança. Lamentablement hem exclòs Déu com a “Misteri del món” (E. Jüngel), i el món es va tancant cada cop més sobre els interessos d’uns pocs. Hem fet del món “una immensa fàbrica” de produir i consumir objectes, però aquest món ja no ens remet a quelcom més profund i sagrat. Hem prescindit del Creador i hem desencadenat una agressió a la Creació que ja no sabem com aturar.
Probablement, mai no ha estat tant necessari com avui el retorn a Déu, font misteriosa de la vida, amor original i fonament últim de la dignitat inalienable de l’ésser humà.
La festa de la Trinitat és una invitació a adorar Déu com a “Misteri del món”. Això ens ajudaria a recuperar una visió més unitària de la humanitat i de nosaltres mateixos; ens urgiria a una fraternitat real tan necessària entre tots els pobles, i ens desvetllaria el respecte per la Creació sencera i l’amor per tot vivent. “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna.” (Jn 3, 16). Sigui aquesta la nostra esperança, “aquella esperança que no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor.” (Rm 5,5)
A Ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Última actualització: 15 juny 2025