La Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

Homilia del P. Carles-Xavier Noriega, monjo de Montserrat (4 de juny de 2023)

Èxode 34:4b-6.8-9 / 2 Corintis 13:11-13 / Joan 3:16-18

 

Una tradició medieval explica la següent anècdota: Un dia Sant Agustí passejava per la vora del mar, barrinant moltes de les doctrines sobre la realitat de Déu, una d’elles la doctrina de la Trinitat. De sobte, alça la vista i veu un infant, que està jugant a la sorra, a la vora del mar. L’observa més de prop i veu que l’infant corre cap al mar, omple la galleda d’aigua del mar, i torna on era abans i buida l’aigua en un forat.

Així l’infant ho fa una vegada i una altra. Fins que ja Sant Agustí, sumit en gran curiositat s’acosta i li pregunta: “Escolta, nen, què fas?” I aquest li respon: “Estic traient tota l’aigua del mar i la posaré en aquest forat”. I Sant Agustí diu: “Però això és impossible”. I l’infant respon: “Si això és impossible, més impossible encara és que tu entenguis el misteri de Déu…”

En la mateixa línia, com bé saben els estudiants de teologia, el mateix sant Agustí diu en un dels seus comentaris: “Si ho entens, no és Déu”. Davant aquests precedents, fer una homilia el dia que celebrem la Santíssima Trinitat és tot un repte. La Trinitat és un gran misteri i cada paraula no fa més que tancar allò que està obert, posar un límit, encara que sigui involuntari i només lingüístic, a allò que és en si mateix l’infinit per excel·lència.

Per això, la millor manera de considerar aquest gran misteri és el silenci. Però això no és possible en una homilia, tot i que ja sabem que és millor parlar amb Déu, que parlar de Déu. Per tant, us proposo celebrar la Trinitat prenent-nos temps per contemplar la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra. I com podem contemplar les obres que Déu -Pare, Fill i Esperit Sant- realitza? Comencem per les lectures que acabem d’escoltar.

A la primera, al llibre de l’Èxode, el Senyor es presenta a Moisès, i ho fa anomenant-se pel seu nom: “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor”. Aquest és el seu nom. A la segona lectura, Sant Pau, escrivint als Corintis, no té dubtes i parla d’un Déu d’amor i de pau, d’un Déu que a la gràcia oferta pel Fill, a l’amor compartit del Pare i a la comunió atorgada per l’Esperit es converteix en benedicció. Finalment, l’Evangeli posa un punt definitiu, per si en quedava algun dubte: “Tant va estimar Déu el món que va lliurar al seu Fill únic”.

Déu va enviar el seu Fill perquè la humanitat deixés de creure en un Déu inabastable i terrible i comencés a creure en aquest Déu que des del primer moment, quan res no era, res existia, va voler que la vida fos i estigués en etern esdevenir, mai igual, mai repetitiva, mai estancada. Déu va enviar el seu Fill perquè recordéssim que el seu nom i el seu rostre són misericòrdia, amor, tendresa, fidelitat.

Perquè el Déu de la Bíblia és un Déu proper, no únicament filosòfic i “tot Altre”. És un Déu que és Pare, que s’ha volgut apropar a nosaltres i ha entrat en la nostra història, que ens coneix i que ens estima. Un Déu que és Fill, que s’ha fet Germà nostre, ha volgut recórrer el nostre camí i s’ha lliurat per la nostra salvació. Un Déu que és Esperit i ens vol omplir en tot moment de la seva força i la seva vida.

A la llum de la Paraula que la litúrgia ens ha ofert avui, ¿com contemplar, doncs, la seva presència entre nosaltres, les seves meravelles, la seva obra? Déu té a veure amb l’amor, amb la bellesa, amb la fidelitat, amb la vida en totes les seves transformacions, amb allò inacabat, allò indeterminat, allò dinàmic.

Així que avui prenem-nos un temps per contemplar què té a veure a les nostres vides amb tot això. Perquè on hi ha amor, bellesa, vida, fidelitat, autenticitat, allà hi ha Déu. I no un Déu monolític, sinó un Déu plural; no un Déu llunyà, sinó un Déu proper; no un Déu inamovible, sinó un Déu en moviment etern, perquè això és l’amor.

Germans i germanes, avui no és un dia per intentar explicar el misteri de la Trinitat, sinó de recordar com Déu ha actuat i continua actuant en el nostre bé, i com tota la nostra vida està marcada i orientada pel seu amor. Hem estat batejats en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant, i així tenim la possibilitat concreta de fer entre nosaltres la santa i bella comunió que fa de la nostra vida una festa.

Sant Pau ens exhorta a viure i manifestar aquesta alegria: “Estigueu alegres, refermeu-vos, animeu-vos els uns als altres, tingueu els mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l’amor i de la pau estarà amb vosaltres”. Aquest ha de ser el nostre testimoniatge del Déu Trinitat, que ens estima i ens omple del seu propi amor, perquè ho visquem en aquest món tan necessitat de Déu.

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (4 de juny de 2023)

La Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Homilia del P. Josep M, Abat de Montserrat (12 de juny de 2022)

Proverbis 8:22-31 / Romans 5:1-5 / Joan 16:12-15

 

Germans i germanes estimats:

Hem començat la nostra celebració “en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. Més encara, des del moment del baptisme tota la nostra vida de cristians està posada sota aquest nom de les Tres Persones divines. Vàrem néixer a la vida cristiana amb la invocació del “Nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant”. No pas “en els noms” d’ells, com si fossin tres noms diferents, sinó en un sol nom perquè només hi ha un sol Déu que és la Santíssima Trinitat: el Pare totpoderós i el seu Fill únic i l’Esperit Sant (cf. CEC 233). 

Aquesta és la realitat central de la fe i de la vida cristiana. Aquesta és la realitat central de la nostra vida de deixebles de Jesús. Allò que podria semblar un misteri allunyat de la nostra existència, ens és una realitat íntima. Efectivament, quan vàrem ser incorporats a Jesucrist pel baptisme, també vàrem entrar en el cor de la Santíssima Trinitat. Aquesta realitat ens l’ha revelada Jesús a partir de la seva experiència de la vida divina. Ell sap que Déu li és Pare, ho experimenta en el més íntim d’ell mateix i en frueix, conscient que ell és el seu Fill etern. I sap també, i ho experimenta i en frueix, que entre ell i el Pare hi ha un Amor recíproc infinit. A aquest Amor, Jesús ens ha ensenyat a anomenar-lo Esperit Sant (cf. I. Gomà, Reflexiones entorno a los textos bíblicos dominicales. PAM, 1988, p.829).

Nosaltres en ser incorporats al Crist pel baptisme hem entrat en relació íntima amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. I podem, docs, fruir per la fe i la pregària de la realitat íntima del Déu que és Amor. Ho deia sant Pau, a la segona lectura: Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor (Rm 5, 5). I aquest mateix Esperit ens fa cridar del més íntim de nosaltres mateixos: Abba, Pare! (Ga 4, 6), mentre ens ajuda a viure plens de cofiança la vida de fills seus i ens va guiant cap a la veritat sencera, com deia Jesús a l’evangeli que hem escoltat.

Sí. L’Esperit ens endinsa en la familiaritat amb Déu perquè només podem realitzar en plenitud la nostra vida estimant el Déu Trinitat i sabent-nos estimats per ell. I alhora estimant els altres i acollint el seu amor.

D’altra banda, l’Esperit, el Defensor promès per Jesús a l’evangeli d’avui, ens conforta en les nostres fatigues i en les nostres dificultats, i ens dóna l’esperança de la salvació per sempre quan participarem eternament de l’amor Trinitari.

Per acabar, us invito a aturar-nos en unes paraules de sant Pau a la carta als Gàlates, que ens parlen de la nostre relació amb la Santa Trinitat. Les cantarem en el cant de comunió. Diu Pau:  Sabem que som fills de Déu perquè l’Esperit del seu Fill, que ell ha enviat, crida en els nostres cors: Abba, Pare! (Ga 4, 6). En altres paraules, és com si l’Apòstol digués: no saps quina prova tenim que som fills de Déu? I respon apel·lant a la realitat més profunda i alhora més simple del nostre ser cristians. Ve a dir: no us adoneu que quan us poseu davant Déu surt del vostre interior la invocació “Pare”? No us adoneu que cada vegada que pregueu Déu amb la pregària que Jesús ens va ensenyar comencem dient “Pare nostre!”? Doncs, bé; és l’Esperit que ha posat en el vostre interior aquesta invocació que ens agermana amb Jesucrist. Sí. En el més profund del nostre ésser, l’Esperit confirma la nostra condició de fills. Encara que potser estiguem mig distrets, l’Esperit crida en el cor dels batejats per invocar Déu com a Pare i endinsar-nos en la vida de fills.

No busquem, doncs, el Déu Trinitat cel amunt, enllà del firmament. Busquem-lo en el pregon del nostre cor on l’Esperit Sant ens fa invocar el Pare units a Jesucrist; busquem-lo, també, en els sagraments de l’Església, en l’amor a tot els germans i germanes en humanitat.

Avui, d’una manera particular, adorem i glorifiquem el misteri del Déu tres vegades sant. De l’únic Déu veritable inabastable a la nostra comprensió en la seva grandesa i alhora present en el més íntim de nosaltres mateixos per ser la vida de la nostra vida.

https://youtube.com/watch?v=A85dzZjHjbY

Abadia de MontserratLa Santíssima Trinitat (12 de juny de 2022)

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

Homilia del P. Bernat Juliol, monjo de Montserrat (30 de maig de 2021)

Deuteronomi 4:32-34.39-40 / Romans 8:14-17 / Mateu 28:16-20

 

Estimats germans i germanes en Crist:

Una antiga tradició ens conta que el gran sant Agustí caminava un dia per la platja tot intentant comprendre els misteris de la Santíssima Trinitat. Allí es trobà un nen petit que havia fet un forat a la sorra i amb una petxina hi anava abocant l’aigua del mar. Sant Agustí, sorprès, va preguntar al nen què estava fent. Aquest li va respondre que volia posar tota l’aigua del mar dins del forat que havia fet. Agustí li va dir que això era impossible. El noi li va rebatre que era encara més impossible entendre la Trinitat amb el nostre pobre enteniment. I va afegir que si arribem a comprendre Déu, ja no serà Déu.

El nostre Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant, en la seva immensa grandesa se’ns ha manifestat en el misteri. No podia ser d’altra manera: els nostres límits humans són incapaços de copsar la plenitud inefable de Déu. El nostre enteniment queda sobrepassat per tant gran misteri. La nostra vista queda encegada per la brillantor d’una llum tan esclatant. Les nostres oïdes no són aptes per percebre una música tan excelsa. Com Moisès en el desert només podem cobrir-nos el rostre amb un vel per intentar percebre el rastre que la Trinitat ha deixat en el món.

Però malgrat la nostra petitesa, tampoc no som capaços de deixar de contemplar, admirats, el misteri diví del Déu salvador. En aquest sentit, l’oració col·lecta d’avui ens dona tres claus per aproximar-nos al misteri trinitari: primer professar la fe veritable, després reconèixer la glòria de la Trinitat eterna i, finalment, adorar la seva unitat de poder i de majestat.

Professar la fe veritable. Només la fe ens obre l’accés al gran misteri del Déu Únic en Tres persones. No hi ha altra opció. La nostra raó pot donar-nos motius per pensar que Déu existeix però només la fe en la paraula de Jesucrist ens revela que el nostre Déu és trinitari. Cal creure i confiar en Déu. Aquest és l’únic camí que ens guia cap al nostre interior, vers la recerca de la imatge i semblança de Déu que portem impresa en els nostres cors. I només anant vers el nostre interior som capaços d’alçar-nos vers les altures vertiginoses on habiten el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. Des del baptisme tots portem dins nostre l’empremta de la Trinitat.

El segon element de l’oració col·lecta és reconèixer la glòria de la Trinitat eterna. Aquesta és l’autèntica protagonista de la història de la salvació. Darrere de tots els esdeveniments salvífics, des de la creació fins a la resurrecció de Crist, és la Trinitat qui s’ha fet present i ha mostrat la seva immensa glòria. Darrere la història de la salvació hi batega constantment el cor de la Trinitat. Des del misteri, la Trinitat ens dóna la vida i guia la història vers l’encontre definitiu amb el nostre Salvador.

I finalment, ens cal adorar la seva unitat, ens deia l’oració col·lecta. L’adoració és la resposta del creient que es troba desbordat per tan gran misteri. Adorar la seva unitat és adorar la seva essència. I l’essència de Déu és l’amor. Només l’amor és digne de fe, de glòria i d’adoració. El nostre Déu és amor. La comunió de les tres persones divines és la font d’aquest amor. A través seu Déu ens uneix a ell i ens transforma a la imatge i semblança del Crist gloriós.

Germans i germanes, tal com pregava sant Agustí, també nosaltres podem adreçar-nos a Déu i dir-li: «Senyor i Déu meu, crec en vós, Pare, Fill i Esperit Sant (…). Quan arribem a la vostra presència s’acabaran totes aquestes coses de les quals ara parlem sense entendre-les, i vós ho sereu tot en tots, i llavors cantarem un càntic etern, lloant-vos units a vós» (De Trinitate, XV, XXVIII, 51). Amén.

 

Abadia de MontserratSolemnitat de la Santíssima Trinitat (30 de maig de 2021)

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)

Homilia del P. Joan M Mayol, Rector del Santuari (7 juny 2020)

Èxode 34:4b-6.8-9 – 2 Corintis 13:11-13 – Joan 3:16-18

 

Aquest petit fragment de l’evangeli de sant Joan, germans i germanes, dóna per a molt. És com un gran epíleg a tot el que hem estat celebrant a través de l’any litúrgic fins ara, marcant-nos les línies de fons que han d’orientar tant la nostra vida interior com el nostre testimoniatge de la fe. És un text fi que ens deixa intuir la intimitat del misteri de la vida de Déu que és també per a tots els homes d’avui gràcia humanitzadora, amor alliberador i do vivificant de l’esperit.

Déu, en Jesús, continua oferint a tothom el camí, la veritat i la vida. Jesús ha viscut de tal manera la vida humana que ha esdevingut per a tots els temps el referent universal. Jesús, portat per l’Esperit Sant, ha viscut amb una total llibertat l’obediència al Pare i ho ha fet perquè perduri eternament en nosaltres, com en Ell, la qualitat de vida, una qualitat de vida que, si badem, el pecat pot esmorteir i sumí en la tristesa del sense sentit. L’evangeli és una clara alerta positiva per preservar i potenciar la qualitat de la vida divina que tots portem en el nostre cor, una alerta a no banalitzar el fet de la fe, perquè creure o no creure no és indiferent.

Si creiem en Jesús, i aquí creure no vol dir tenir per sabut qui és i què diu sinó més aviat fer cas de les seves paraules, fem ja de la vida present, malgrat les seves limitacions, un començament de plenitud semblantment a com el Senyor mateix va començar a fer sembrant en el seu moment històric gens fàcil el bé, la pau i l’esperança. Creure, en aquest sentit, és ja començar a participar de la salvació.

No creure, ens ha dit l’evangeli, és estar condemnat. Certament, no voler creure en el Fill Unigènit de Déu, és a dir: no fer cas deliberadament de les seves paraules adreçades a tothom suposa, per a tots i totes, condemnar-se a no arribar mai a reconèixer-nos com a germans sinó més aviat a tractar-nos com a rivals sinó enemics. En aquest sentit, com no unir-se a la protesta generalitzada per la detenció brutal i l’homicidi impune de l’afroamericà George Floyd? És un cas concret, però pot exemplificar el que la manera occidental globalitzada de viure porta a tantes persones al marge del sistema: a no poder respirar, a no poder viure dignament. Aquest és el món del qual s’exclou Déu. És aquest el món que volem? És part del món que ara mateix estem construint, un món, ho sabem prou, on massa sovint la legalitat s’imposa per sobre dels drets més fonamentals. Girant-nos d’esquena a Déu, menystenint les seves paraules, és molt el que ens juguem.

Creure, admetre la paraula de Jesús, no serà viure en una basa d’oli, però no oblidar l’ideal vers el qual aquesta paraula ens adreça ens ajudarà a no acceptar com a normals conductes i actituds que acaben fent-nos mal a tots i perjudiquen sempre, més, als més pobres. Quan la fe contempla la bellesa de Déu i del seu projecte d’amor sobre els homes i veu en què l’estem convertint ara mateix, essent proposta no pot deixar de convertir-se en denúncia, esdevé gemec però no amarguesa; suposa una lluita, descartant però tota violència; urgeix a la solidaritat però refusa tot paternalisme.

Ningú està lliure de culpa. Creure, implica per a un mateix, una constant conversió a aquest Déu que per l’Esperit, en Jesús se’ns ha revelat com amor, perdó i acollida. El misteri de la Trinitat, sorprenentment, se’ns revela com la icona de la nostra realitat més profunda.

Creada a imatge del Pare, la persona està feta per estimar. No trobarà la pau tancant-se en si mateixa prescindint dels altres, només farà experiència de pau i de joia compartint amb els altres el millor que porta a les entranyes.

L’home i la dona creats a imatge de Jesús estan cridats a viure, com Ell en la reciprocitat, acollint l’amor de Déu i donant-se a Ell. Tant individualisme, no ens està convertint, fins i tot entre avis, pares, fills i germans, en estranys, deslligats de tot, forasters els uns dels altres, condemnats a un confinament individual perpetu?  Una convivència sense conflicte és impossible, però negar-se a viure el perdó és matar l’esperança d’una convivència veritablement humana. Sense el perdó no pot haver-hi goig, ni pau ni alegria.

Perquè com a batejats portem l’Esperit del Pare i del Fill, estem cridats a viure creant unitat, vivint, com a servidors humils, el misteri de la comunió divina que eleva la qualitat espiritual i ennobleix la convivència humana.

L’apòstol ens proposava amb la salutació litúrgica de la segona lectura tres actituds bàsiques per viure així en pau i ben avinguts: deixar actuar la gràcia de la paraula de Crist en nosaltres, apropar-nos amb agraïment a l’amor fidel de Déu, i acceptar de viure segons l’Esperit, no com un manament que s’imposa sinó com un do reiterat, com un regal per a la mateixa vida que experimenta el goig de Déu dintre i fora de si.

Creure en Jesús no és una qüestió personal menor o socialment marginal, creure o no creure afecta a la convivència humana o bé obrint-la a la llibertat compromesa de l’amor o bé condemnant-la a la servitud del propi egoisme.

Com hem vist en el fragment proclamat del llibre de l’Èxode, Déu no ens abandona en les nostres misèries; Déu no vol la mort del pecador, el que vol és manifestar el seu amor d’una manera encara més profunda i sorprenent precisament davant la mateixa situació de pecat que vivim per oferir-nos sempre la possibilitat real de la conversió i del perdó que renoven la vida. També avui, enmig de les nostres infidelitats, Déu, en Jesús, el seu Fill Unigènit, per mitjà de l’Esperit Sant, continua fent-se present com amor compassiu i benigne, lent per al càstig fidel en l’amor. És sobiranament lliure, molt més tossut en l’amor que nosaltres en el pecat, incomprensiblement fidel, adorablement sorprenent: no ens queda altre: adorar, agrair i estimar.

Abadia de MontserratSolemnitat de la Santíssima Trinitat (7 juny 2020)