Sant Pere i Sant Pau (29 juny 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2024)

Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19

Ahir a la tarda, observava des d’un lloc una mica elevat, concretament al capdamunt de les escales de la basílica de l’Ara Coeli,  les innombrables cúpules de les esglésies de Roma i pensava que la solemnitat d’avui era un dia per a celebrar l’Església en la seva unitat i en la seva diversitat. Dic innombrables però literalment no és veritat. Tenen nom.

De la mateixa manera que l’ull físic només veu edificis però que el cor del qui estima i ha viscut en aquesta venerable ciutat posa noms a molts dels llocs que veu i els pot lligar a records i esdeveniments personals, també podríem tenir la temptació que l’Església des de fora només fos una unió de persones anònimes, però no és així perquè la nostra comunitat cristiana està sostinguda sobre la fe, i hi ha un Déu,  que coneix què hi ha darrera cada un de nosaltres. I això és així perquè la fe és personal, perquè la proposta cristiana s’ha d’acceptar individualment.

El primer exemple d’això són els deixebles de Jesucrist i entre ells, d’una manera eminent els apòstols i encara dins dels apòstols, els dos que avui celebrem: Sant Pere i Sant Pau, dos homes que no sense dubtes ni giragonses lliuraren la seva vida a Déu, personalment convençuts que la seva crida era r la transmissió de la persona de Jesucrist i del seu evangeli. Ells se’n van convèncer. Són un exemple que dels centenars de milions de cristians del mon, cap no és un número. Cadascú és una història personal. L’itinerari de cadascú amb Déu pot ser d’una riquesa i fecunditat extraordinària. La fe estimula totes les capacitats humanes.

La apòstol Sant Pau ens és un exemple de com creure en Déu, de com acceptar a Jesucrist com a Messies, obre la intel·ligència i la fa capaç d’explicar-nos tantes i tantes coses: quantes frases no ens ha deixat! Per exemple: l’amor de Crist ens obliga, o res no ens separarà de l’amor de Déu, o “si no estimés” no seria res. Essent així, la seva extraordinària capacitat personal junt amb  haver deixat fer a Déu ha donat un fruit espiritual que ha enriquit per sempre l’Església. La pregària del prefaci que resarem avui ho diu amb l’expressió Pau, el qui portà a plena llum la confessió de la fe.

És sota aquesta perspectiva personal, que intento comprendre aquestes paraules de Sant Pau una mica enigmàtiques, unes paraules que potser a tots ens agradaria poder dir al final de la nostra i que hem escoltat en la segona lectura d’avui:

Estimat, pel que fa a mi, la meva vida ja és oferta com una libació vessada sobre l’altar. Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres i deixar el port. Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa em mantinc fidel. I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat. El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia, i no tan sols a mi, sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

És que algú pot estar segur realment de rebre aquesta vida de Déu, que és allà on es porta la fe? Especialment Sant Pau que és potser el millor de tots els teòlegs cristians, podia tenir aquesta pretensió?  Dient això  al final de la vida, em sembla que la sola cosa que feia Sant Pau era  continuar fidel, continuar dient: “Aquest Déu que m’ha portat fins aquí, durant una vida no gens fàcil, em portarà fins al final. Però això no ho deia com una descripció de la realitat futura sinó ple de confiança, com una confessió. I, a més, al final de tot de la cita deia “i no tan sols a mi, sinó a tots”. La nostra fe ens fa dir que Déu té aquest futur preparat per a cadascú de nosaltres.

Avui només voldria dir-vos o proposar-vos a tots que cuideu aquesta fe personal. Una vida de fe eixampla els horitzons de cadascú fins a límits no previstos. Sant Pau ens és un testimoni magnífic de la fecunditat d’aquesta fe, però darrere d’ell podem pensar en quantes santes i sants de Déu, quantes paraules, quantes idees, quina capacitat de transmetre la naturalesa de l’amor de Déu. Com els terrats, com les cúpules de Roma, o de qualsevol lloc, Jesucrist mira els cors i ens convida a dir-li amb el salm d’avui:

He demanat al Senyor que em guiés;
ell m’ha escoltat, res no m’espanta.

I a escoltar

Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum,
i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits.

Tot i que els anys acumulats d’intentar ser fidels a Déu, ens van permetent de comprendre aquests testimonis dels sants, avui d’una manera especial  voldria agrair-vos als qui no porteu tants anys i sou joves, especialment a les escolanes i escolans de la schola Cantorum. Us vull agrair la vostra fidelitat. No conec els vostres itineraris personals, sóc conscient que són diferents, però sí que sé que durant aquest curs heu estat propers a la fe, al missatge de Jesucrist, en moltes eucaristies d’aquest curs hem proclamat paraules de Sant Pau, no em consta que n’hàgiu cantat cap, però heu cantat text i música que són també fruit de la fe. Heu estat propers a l’intent dels monjos de creure que manifestem en la litúrgia i heu tocat la fe dels pelegrins de Montserrat que són l’essència d’aquesta casa i una de les raons de ser de l’Escolania i per tant també vostres.

Us estem agraïts per aquest testimoniatge i voldria que formés part del vostre camí personal, d’amistat, artístic, sensible, intel·lectual i també de fe. Com deia abans, Déu potencia tot això, tot el que forma la persona i li dona uns altres horitzons. Tant de bo us ho haguem pogut facilitar una mica durant aquest any intens i que espero que hagi estat  només el primer de molts altres.

En la solemnitat de Sant Pere, a qui he oblidat una mica en aquesta homilia, però ja ho recuperaré un altre any, i de Sant Pau, ens confiem a la seva protecció sobre l’Església, sobretot en el sentit que vetllin el camí personal de cadascú, que facin trobar un sentit els qui l’han perdut, que permetin i ajudin a curar tantes ferides causades a vegdes pels mateixos cristians, que facin veure que Déu està més enllà de tot mal i de tot pecat, que estimulin la nostra fe i el nostre amor que ens fa propers i solidaris de tots els germans i germanes.