Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (29 de juny de 2022)
Fets dels Apòstols 12:1-11 / 2 Timoteu 4:6-8.17-18 / Mateu 16:13-19
La solemnitat d’avui, de Sant Pere i Sant Pau, estimats germans i germanes, com la de totes les celebracions i memòries de sants, ens ajuda a centrar-nos en dues mediacions fonamentals entre Déu i la humanitat: el testimoniatge, perquè estem davant de dos grans testimonis, i la de la comunitat, l’Església de la qual en són les columnes. En la història espiritual de quasi cadascú, els testimonis i la comunitat ens han portat cap a la fe en Déu, al seguiment de Jesucrist, a rebre l’Esperit Sant i les que ens permeten avançar en aquest camí de confiança.
Si parlem de testimonis, avui anem als veritables orígens del cristianisme. En el diàleg de l’Evangeli que hem llegit, el mateix Jesús busca amb les seves preguntes provocar la reflexió i la formulació d’un testimoniatge sobre ell: Qui diu la gent que soc jo? No és estrany que en l’aprenentatge de la fe, tantes vegades, en catequesis, en grups de joves, ens hagin repetit la pregunta de Jesús: qui és Jesús per a tu? La pregunta feta per ell mateix als apòstols, en un moment tranquil, en el recer de les fonts del Jordà, a Cesarea de Filip, com ens diu l’evangeli de Marc, paral·lel al que hem llegit, provocà la resposta de fe de Pere, una de les confessions més fonamentals de l’evangeli: tu ets el Messies, el Fill del Déu viu. Tu, Jesús de Natzaret, trenques la lògica d’un Déu llunyà, invisible, inefable i el fas proper. Tu et converteixes en una esperança per una humanitat que se salva perquè és visitada en la seva essència per Déu i un Déu que s’humilia fins a la mort per a no deixar res sense redimir.
Un testimoni és legítim si allò que diu és veritable, si en pot donar fe per coneixement i experiència pròpia, si la resta de la seva vida és coherent amb allò que ha proclamat.
L’apòstol Pere compleix amb escreix aquestes tres condicions: La primera és la veritat de tot allò que ha anunciat. Fins i tot Jesús li reconeix que està inspirat pel mateix Déu com ens assenyala l’evangeli: Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. Sant Pere va entendre que Jesús era el Crist, el Messies i la seva comprensió canvià la història, canvià la relació dels homes i les dones amb Déu.
La segona condició de legitimitat d’un testimoni és la proximitat amb la font. I evidentment també es compleix en aquell que des del moment de deixar les xarxes, va seguir de prop Jesús i després de la Passió, fou un testimoni de la seva resurrecció. Imagino la vida de Sant Pere fins al del seu martiri en el Vaticà, com una llarga experiència de comprensió que potser no va completar mai, d’aquelles paraules: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu i de totes les altres que va escoltar dir a Jesús.
I finalment, un testimoni ha de tenir coherència en proclamar la fe. Alguns direu: coherent sant Pere? I les negacions? Però li tindrem en compte nosaltres les negacions quan el mateix Jesús les va perdonar i no va dubtar a fer d’ell la pedra i el fonament de la seva comunitat ? Coherència malgrat alguna feblesa. Les febleses de Pere ens ajuden precisament a tenir-lo per testimoni de la fe i del Crist. No és necessari ser perfecte per a ser deixeble. Només cal saber demanar perdó quan t’equivoques i negues al Senyor.
Qui dubtarà que la fe de Sant Pere ens ha ajudat?
L’evangeli d’avui no ens en parla però gairebé cada diumenge i molts altres dies durant l’any trobem també el testimoniatge de Pau. Qui dubtarà que algunes de les pàgines més profundes, del testimoni més íntim de la relació possible d’una persona amb Jesucrist i del seu significat ens venen de Sant Pau? Un deixeble que és testimoni perquè quedà tocat i es dedicà amb cos i ànima a reflexionar, a compartir, a deixar-nos escrita la que personalment m’atreveixo a anomenar mare de tota la teologia.
Malgrat que puguem parlar d’experiència directa de Déu, no ens queda cap dubte que per a inserir-nos en la tradició cristiana calien els sants Pere i Pau, i darrera d’ells, com cantem en el Te Deum, l’exèrcit esclatant dels màrtirs, paraula que en grec vol dir testimoni.
La solemnitat d’avui ens porta tot naturalment a una altra mediació: l’Església, que és el primer fruit de la fe dels apòstols. A la confessió de Pere, segueix el manament de Jesucrist: Sobre teu, edificaré la meva Església. I l’encàrrec més important que el Senyor li va fer fou la de confirmar en la fe tots els qui vindríem després. Precisament perquè la fe que conté la seva confessió és també el fonament de qualsevol comunitat que es reuneix entorn de Jesucrist. Des de la unitat del primer grup de seguidors de Jesús, la comunitat s’ha estès fins acomplir el mateix manament de Jesús: Aneu i prediqueu l’Evangeli a tot el món. No podem negar que ens aquests dos mil anys d’història, la comunitat cristiana, tot i no perdre mai la referència als apòstols Pere i Pau, no ha reeixit a mantenir-se formalment unida. Amb tot, sí que em sembla digne de dir que almenys la gran comunitat catòlica es manté una, essent un dels fenòmens més nombrós, més antic, més actiu de tota la història de la humanitat. Sant Pere i el ministeri dels seus successors, els bisbes de Roma, els Papes, són el seu vincle de comunió, i l’anhelada unitat cristiana, hauria de tenir sempre en compte el seu servei.
Seria bo veure l’Església com la que ens ha donat la possibilitat del nostre coneixement de Jesucrist i la que ens ajuda a mantenir-nos en la fe. La que vivim en cada eucaristia, com estem fent ara. Potser massa sovint perdem de vista aquesta essència i ens perdem en crítiques colaterals que no sé si porten enlloc. Sé que la crítica expressa sovint amor i preocupació per l’Església. Mirem que no sigui una altra cosa. L’exemple i l’ensenyament de Sant Pere i Sant Pau no va ser altre que Jesucrist. Aferrem-nos a Jesucrist, com el Senyor que ens estima més enllà de tot i ens ho demostra constantment com fa ara en aquesta celebració, fent-nos participar del seu cos i la seva sang.
Última actualització: 4 juliol 2022