Sant Benet (11 juliol 2024)

Homilia del +P. Manel Nin, exarca apostòlic (11 de juliol de 2024)

Proverbis 2:1-9 / Colossencs 3:12-17 / Mateu 19:27-29

Beneit sigui el nostre Déu, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén.

Estimats germans monjos, pelegrins de Montserrat, germans en Crist. La celebració de la solemnitat de sant Benet, pare de monjos i des del 1964 -ara fa seixanta anys- pel voler del papa sant Pau VI també patró d’Europa, ens aplega en aquest nostre monestir de Montserrat per celebrar l’eucaristia. Volem donar gràcies al Senyor per l’exemple lluminós d’aquest sant, viscut entre els segles V i VI a Itàlia, nascut a Norcia, viscut uns anys a Subiaco i mort a Montecassino, tres llocs on avui, gràcies a Déu, continua havent-hi una presència de monjos, de comunitats d’homes que viuen llur vida monàstica, una vida fonamentada en la comunió -de béns i d’esperit-, en la fraternitat -fidel i quotidiana-, en la pregària -personal i comunitària.

I avui aquesta celebració eucarística, com veieu, la presideix un bisbe oriental catòlic de tradició bizantina, un bisbe que és fill d’aquest monestir, i actualment serveix en el ministeri episcopal una mica lluny, a Grècia i concretament a Atenes, sempre però un país a l’altra banda del mateix Mediterrani, les úniques onades del qual acaronen les nostres terres. Soc bisbe en la tradició eclesial i litúrgica bizantina, una tradició que també celebra sant Benet dins del propi calendari, i ho fem el dia 14 de març, una data molt propera a la del 21 de març en què tradicionalment el celebra també la litúrgia llatina. I a la nostra tradició bizantina, sant Benet l’anomenem en grec: O Άγιος Βενέδικτος, ο κοινοβιάρχης, “sant Benet el cenobiarca”, el cap dels cenobites, podríem dir el primer, l’origen d’aquells que viuen en comunitat, que viuen posant en comú, compartint tres aspectes fonamentals de llur vida -i en aquests aspectes voldria entretenir-me un moment ara comentant les lectures: els monjos són homes que comparteixen allò que tenen, allò que són i allò que viuen.

Les lectures de la Paraula de Déu que hem escoltat i acollit ens situen, en el cor d’allò que sant Benet ens dóna i ens ensenya a través de la seva Regla. D’alguna manera la Paraula de Déu d’aquesta celebració dibuixa, sosté, dóna suport ja a allò que serà, que és, la vida del monjo: la disposició i l’obertura del cor, la docilitat a escoltar i acollir la Paraula de Déu. Els monjos són homes que viuen en comunitat, compartint allò que tenen, allò que són i allò que viuen. I em podeu preguntar: Què tenen els monjos? Què són els monjos? Què viuen els monjos? Us proposo de respondre breument a aquestes tres preguntes a partir del que hem escoltat en les lectures d’aquesta celebració.

Què tenen els monjos? “Fill meu, (hem sentit a la primera lectura) fes cas del que et dic, fica’t al cap els meus preceptes: para l’orella a la saviesa, obre el cor al seny; fes venir la intel·ligència…, recerca-les com un tresor. Llavors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol, perquè només el Senyor dona saviesa, d’ell brollen seny i enteniment”. Què tenen els monjos? Tenen orelles ben atentes per escoltar la Paraula, i una boca per fer ressonar la Paraula escoltada. Els monjos tenen la força de la pregària, que fa ressonar i reviure la Paraula escoltada. Què tenen els monjos? Els monjos tenen el Salteri, que se’ls dóna simbòlicament al moment de la professió solemne. El Salteri / els salms, és / són llur propietat, llur heretat que els monjos es transmeten gelosament, aquest llibre, el recull d’aquestes antigues pregàries jueves que -no ho oblidem mai!- el Crist i la tradició cristiana n’han fet i en fan pregàries cristianes, i que els monjos continuen / continuem tossudament a pregar cada dia. I per què? Perquè “Ell reserva l’èxit als homes íntegres: protegeix els qui viuen honradament, vetlla els camins dels justos, guarda els passos dels fidels”, ens deia encara la lectura del llibre dels Proverbis. Perquè els monjos, amb aquest únic tresor que tenen entre mans cada dia, el salteri -el David com l’anomena la tradició oriental siríaca-, el Crist em permeto d’anomenar-lo jo-, se saben protegits, vetllats, acompanyats per Aquell mateix a qui adrecen quotidianament llur pregària. Què tenen els monjos?: la força de la pregària, la repetició santament tossuda d’aquests textos antics i sempre vius, que ens configuren al Crist Senyor, que ens revesteixen del Crist Senyor que fins al moment de la seva creu en féu la seva mateixa pregària. Què tenen els monjos? El Salteri, el David, el Crist. Tresor que cal custodiar gelosament, perquè tot ell és també sagrament de la Paraula que continua encarnant-se cada dia per mitjà de la nostra veu, en la nostra pregària i en la nostra vida.

Què són els monjos? Són homes que han fet seves les paraules de sant Pau a la segona lectura: “Així, doncs, com a escollits de Déu, sants i estimats, revestiu-vos de sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres”. Són els monjos aquells homes que en un món com el nostre en el qual parlar i anunciar que el Fill i Verb de Déu s’ha encarnat, s’ha fet un de

nosaltres, és quelcom no gens fàcil, ells se saben revestits del Crist -cada cristià és revestit del Crist al moment del seu baptisme-, però això els monjos ho viuen, ho vivim, ho hauríem de viure, d’una manera radical: “el Senyor us ha perdonat, perdoneu també vosaltres”. La capacitat de perdó, que en el nostre món esdevé cada vegada més la pedra angular i potser la pedra d’ensopec en l’anunci de l’Evangeli: perdó envers un mateix, envers els germans, envers els més allunyats, envers els enemics. Què són els monjos? Els monjos, els monestirs, la mateixa Església no han / no hem de ser mai merament una simple ONG benèfica -ai!, si només fóssim això!-, sinó que els monjos -i els monestirs on viuen- són aquelles persones, aquells llocs on el Crist continua encarnant-se cada dia, fent-se present en els sagraments, en els germans, en la compassió, en la humilitat, en la dolcesa, en la paciència, -i podeu afegir-hi: en l’acolliment, en l’escoltar…- fins a aquell: “El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres”, que ens fa realment cristians. Recordeu l’himne del Dijous Sant a la vostra tradició llatina: “Ubi caritas est vera, ibi Deus est… On la caritat és veritable, Déu hi és…”. I qui la fa veritable, veritat podríem dir aquesta caritat? El Crist en la seva encarnació. Què són els monjos? Són homes revestits del Crist, que l’anuncien encarnat, patit, mort i ressuscitat, i que són capaços també d’anunciar el perdò fins a setanta vegades set, capaços d’anunciar l’Evangeli.

Què viuen els monjos? La tercera pregunta ens la respon el fragment de l’evangeli que ens ha estat anunciat. Podríem dir que Pere a l’evangeli d’avui es fa veu de tants i tants monjos que al llarg de la vida, amb una gran confiança i llibertat que ens vénen del saber-nos revestits del Crist, configurats amb el Crist i estimats i perdonats pel Crist Senyor, i del tenir entre mans només el Salteri, és a dir només la força de la pregària, s’han preguntat / ens hem preguntat amb Pere: “…Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit. Què rebrem, doncs? (Pere es fa portaveu dels apòstols, dels monjos, de cada cristià envers el Senyor que el crida i li demana, ens crida i ens demana de viure l’evangeli). Jesús els digué: En veritat us ho dic: …quan neixi el món nou i el Fill de l’home s’assegui en el seu tron gloriós, també vosaltres, els qui m’heu seguit, us asseureu en dotze trons per jutjar les dotze tribus d’Israel. I tothom qui pel meu nom hagi deixat cases, germans, germanes, pare, mare, fills o camps, en rebrà cent vegades més i posseirà la vida eterna”. La resposta del Senyor és una promesa que ens demana, ens exigeix, de viure el que som, el que tenim i el que vivim, en la fe i l’esperança. Viure i anunciar l’evangeli. La vida del monjo és sempre, -més enllà de les pròpies febleses que confessem amb penediment i amb confiança-, és una vida teologal, que parla i anuncia l’amor etern del Senyor que s’ha encarnat i s’ha fet un de nosaltres, que ha caminat i camina amb nosaltres. Més enllà si en un monestir els monjos com a treball comunitari fan formatge, pinten ceràmica, editen llibres o seuen hores i hores acollint, escoltant i perdonant tantes i tantes persones que vénen al monestir per sentir-se escoltats i perdonats fins a setanta vegades set. Homes que viuen l’evangeli del Crist.

Estimats germans, en aquesta solemnitat d’avui permeteu-me d’allargar algun minut més la meva homilia, i ho faig especialment en el moment actual difícil que està vivint el nostre món i sobretot la nostra Europa envellida i ferida, per fer memòria d’un fet que es va esdevenir exactament fa seixanta anys. El papa sant Pau VI el 24 d’octubre del 1964 va voler consagrar amb les seves pròpies mans episcopals com a bisbe de Roma la nova basílica del monestir de Montecassino, cenobi totalment destruït per la follia d’uns bombardaments i d’una guerra que, com totes les guerres, crearen i creen destrucció i sofriment. Aquell mateix dia de la consagració de la basílica de Montecassino -a la qual van participar també entre molts d’altres alguns germans de la nostra comunitat: el cardenal Albareda, l’abat General Celestì Gusi, l’abat del nostre monestir el pare Gabriel Maria Brasó-, el papa va publicar una carta apostòlica que porta com a títol Pacis Nuntius -missatger, anunciador de pau. Un text que us recomano de rellegir, i en el qual trobem aquella frase que ha esdevingut cèlebre: “Sant Benet i els seus fills van portar el progrés cristià amb la creu, el llibre i l’arada…”. Celebrem avui la memòria d’aquest missatger de pau, d’aquest sant, d’aquest home que va voler -i volen encara avui els que ens diem fills seus-, anunciar la pau, anunciar i viure l’evangeli del Crist.

Que el Senyor ens concedeixi encara avui de continuar a portar el progrés cristià, la vida cristiana: amb la creu, amb l’anunci de l’encarnació del Crist i del seu evangeli -amb allò que són els monjos. Amb el llibre, amb el Salteri, amb el Crist a les nostres mans i la força de la pregària -amb allò que tenen els monjos. Amb l’arada, amb el treball i la fidelitat quotidiana a la solitud i a la comunió amb el Senyor i amb els germans, amb tots el homes -amb allò que viuen els monjos.

Demanem-ho al Senyor per a cadascun de nosaltres, i ho demanem també per a aquest nostre monestir de Montserrat, per tal que el Senyor, per intercessió de Santa Maria i de tots els Sants, concedeixi a aquest Lloc Sant altres mil anys de vida, tot essent fidels -els monjos, els escolans, els pelegrins…- a aquell “Ora, lege, labora…, rege te ipsum in comunitate.., in Ecclesia”. Que sigui per a tots un do del Crist Senyor, que regna amb el Pare i l’Esperit Sant, pels segles dels segles. Amén.