Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de maig de 2025)
Fets dels apòstols 10:34-43 / filipencs 3:20-4:1 / Joan 21:15-19
Per raons casuals, em va tocar fer l’homilia el 12 de març de 2013, en la missa que la nostra comunitat va celebrar Pro Eligendo Pontificem.
En aquella homilia vaig dir:
“La celebració d’avui en posar-nos en comunió amb tota l’Església, en una comunió que té avui el seu fonament en Déu, perquè ens hem reunit en una celebració per a pregar, ens recorda que l’elecció del bisbe de Roma és quelcom que depassa un procés canònic i que la seva missió va més enllà de tot el que es pogués demanar a qualsevol home. Només en la comprensió que el Papa està sostingut per la pregària de tants cristians se’ns fa comprensible el seu ministeri, que és un servei cridat a posar de relleu tot allò bo que l’evangeli ens continua portant avui en el nostre món.”
Pregàvem pel Papa Francesc, mort el dilluns de Pasqua, dilluns de la setmana passada, abans de saber qui era i ho fem ara, quan el seu pontificat ha acabat. Hem escoltat en aquesta eucaristia, que celebrem pel seu repòs etern, les mateixes lectures que es llegiren en el seu funeral el dissabte vint-i-sis d’abril.
No totes les lectures són les més normals d’una missa de difunts, però cal dir que s’adiuen profundament a la crida que el bisbe de Roma rep de Déu en el moment de la seva elecció: confirmar-nos en la fe.
Hi ha tres aspectes que voldria comentar en les lectures d’avui.
La primera és una mirada a Sant Pere com a fonament. Els fets dels Apòstols ens parlen d’aquell inici en el qual, la força de la resurrecció del Senyor feia als deixebles de Jesucrist capaços d’enfrontar-se a qualsevol circumstància per donar testimoni. Tot cristià dona testimoni i ha de poder dir “que obeir a Déu és primer que obeir els homes”. Tot Papa lidera aquesta missió i sobretot la fa pública i present en el món . El funeral del Papa Francesc ens mostra la veritable presència d’aquest testimoniatge universal, i el respecte que l’Església desperta, més enllà fins i tot de les afinitats religioses i socials de caps d’Estat. El bisbe de Roma és referència de la fe i la unitat dintre de l’Església catòlica i ho és públicament, a una distància enorme pel que fa a la presència mediàtica de qualsevol altre cristià en el món. Aquesta possibilitat d’impactar la societat és un valor positiu per l’evangelització, fa present Jesucrist en el món i ens hauria d’empènyer a fer el mateix, en la gran diversitat de carismes en l’Església de Déu. És també una gran responsabilitat.
Per això sentim la mort del Papa Francesc, i celebrem funerals per pregar, com fem avui.
La segona mirada a les lectures d’avui és més íntima. També es fonamenta en Sant Pere però en aquesta ocasió, entrem en aquest diàleg sobre l’amor entre Jesucrist ressuscitat i el primer dels apòstols. La triple insistència de la pregunta sobre l’amor està plenament justificada pel precedent de les tres negacions. Però, quan et pregunten alguna cosa tres vegades, en el fons et sembla que el qui et pregunta t’està dient que no es creu la teva resposta. Aquí però el diàleg és desigual perquè un interlocutor és el Crist ressuscitat i és insistent, com ho és Sant Pere, fins a rendir-se. La millor manera de sincerar-se és com passar la càrrega de la prova al qui pregunta: “Tu ho saps. No et puc enganyar”. Al final potser és davant de Déu la resposta més sincera que podem donar: La que no vol justificar-se i la que confia a la omniscència de Déu i a l’intent de la nostra resposta allò bo que podem fer. Un col·laborador proper expressava el dia de la seva mort que el Papa Francesc havia passat de dir que tenia respostes per tot quan era un jove provincial dels jesuïtes a Argentina a dir que no tenia gairebé cap resposta. És una bona posició espiritual tot i que a un bisbe de Roma li cal, prendre moltes decisions i el Papa Francesc ho ha fet. Tots hem d’exercir les nostres responsabilitats. Aquest Evangeli ens ensenya almenys la tranquil·litat de fonamentar la nostra missió en l’amor que Déu ens té i que nosaltres intentem retornar-li que és la font de la missió que Ell ens demana.
(Continua en castellà)
Decía el poeta Jorge Manrique:
que a papas y emperadores y prelados,
así los trata la Muerte
como a los pobres pastores
de ganados
La Iglesia, en esta intimidad con Dios en el momento de la muerte, tan igual, tan real, el momento de la verdad definitiva, se vuelve consciente de nuestra debilidad y reza. Un funeral cristiano, ni siquiera el de un Papa olvida la oración por el difunto. También nuestra liturgia adquiere en el salmo del buen Pastor este tono confiado en Dios, pastor que nos acompaña por los senderos de la muerte para guiarnos al descanso. La resurrección de Cristo que estamos celebrando en este tiempo pascual es nuestra esperanza como escuchábamos en la segunda lectura. Confiamos en aquella acción poderosa y transformadora del universo y de nosotros mismos. Todos, como intuyó el poeta, quedamos dentro de esta dinámica de humildad que al final, todo lo pone otra vez en manos de Dios.
También en un funeral cristiano se dan gracias por el testimonio de fe del difunto. Y lo hacemos hoy. En estos diez últimos días, tengo la sensación de que alrededor del Papa Francisco se han agotado las palabras. Todos hemos hecho valoraciones de su legado, recuerdos de sus gestos, agradecimientos por lo que hemos recibido de él.
En aquesta eucaristia, recordem allò que li deu el nostre monestir i Santuari de Montserrat, que ens consta que va visitar privadament com a cardenal. Aquest anu jubilar del Mil·lenari, l’atenció de rebre la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat al Vaticà i l’haver estat fins avui l’únic Papa en distingir la Mare de Déu amb la Rosa d’Or.
El recordem amb afecte i agraïment mentre encomanem l’Església i els cardenals que han d’escollir el seu successor a la guia de Esperit Sant.
Última actualització: 2 maig 2025