Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (16 de setembre de 2025)
Job 19:1.23-27a / 1 joan 3:1-2 / Joan 12:23-28
Estimats germans i germanes, Com la litúrgia de difunts ens recorda constantment, som aquí per encomanar l’Abat Sebastià M. Bardolet i Pujol, a la misericòrdia de Déu i per donar gràcies per la seva vida i el seu exemple.
Voldria en primer lloc mostrar la nostra estimació i afecte a l’ Assumpta, la germana supervivent dels vuit germans Bardolet Pujol, que ens acompanya avui amb altres monges benedictines del monestir de Sant Benet i amb bona part de la família. Sé l’amor que els dos us teníeu en aquestes vides paral·leles i diferents transcorregudes en les dues comunitats de la nostra muntanya.
Agraïm que ens acompanyi el Bisbe Xavier de la nostra diòcesi, el nostre germà l’Exarca Manel Nin, i els altres bisbes concelebrants, així com el P. Abat President Ignasi, i els altres abats i preveres, l’H. Conseller R. Espadaler, l’alcaldessa de Monistrol i totes les altres autoritats,
Una salutació a Escolania, la capella i a tots els Antics escolans,
Fe cristiana en la resurrecció
Darrere meu sobre l’altar, la creu ens parla de la veritat i la realitat de la mort de Jesucrist. Ni tan sols ell, el Fill de Déu, se’n va lliurar. Els cristians, però, venerem en la creu el futur de vida i resurrecció que ella ens obrí, i que avui fem present en aquest ciri pasqual.
A aquest pas de mort a vida de Jesucrist li hem reconegut ser salvació per a tots, pel voler del Pare, pel seu amor. La nostra vida cristiana és en primer lloc tenir aquest Déu salvador davant nostre. Les arrels d’aquesta veritat les hem heretades de l’Antic Testament. El llibre de Job, del qual hem llegit la primera lectura, ens testimoniava la fe en un redemptor viu que ens portarà a fer allò que els monjos anhelem per sobre de tot “Veure Déu”, en una vida de fe i de pregària que voldria ser compartida amb tothom.
Poder-nos identificar amb Jesucrist pel baptisme i també per la mort, poder-hi identificar les persones estimades omple les nostres vides d’un sentit absolut, perquè dona contingut fins el moment més difícil, aquest de la mort, de la nostra desaparició del món que coneixem. Només aquest pas per la mort ens obra el futur de compartir del tot la vida del Crist Ressuscitat.
El llibre de Job ens deia que aquesta experiència és personal, són els meus ulls els qui ho veuran no els d’un altre.
I és aquesta veritat senzilla de la salvació cristiana que voldríem com les paraules també de Job que quedessin inscrites, gravades amb un cisell d’acer i resseguides amb plom, entallades a la roca, per poder repetir amb Sant Joan, “amb plena consciència de la prova d’amor que Déu ens ha donat de fer-nos fills en Jesucrist”, que el nostre futur de batejats és ser semblants a Ell perquè el veurem tal com és.
L’Abat Sebastià, va compartir el baptisme, va compartir dimarts passat, abans d’ahir, la mort de Jesucrist i l’encomanem a la misericòrdia de Déu per tal que l’aculli en el seu sí i li doni la vida eterna de cel, mentre espera la resurrecció. Com a prevere i com a pare de la nostra comunitat també li tocà parlar d’aquesta fe cristiana i ser-ne testimoni, als monjos, als pelegrins de Montserrat, al poble fidel de Catalunya i del món. Un mestratge que li agraïm. En l’homilia de la nit de Nadal de 1995, deia: “Déu, en la persona del fill, ha compartit la nostra humanitat, i ens ha ofert tot el que tenia. La seva divinitat.”
La mort, criteri per avaluar la vida
La mort també és el moment que a tots en col·loca davant de la vida. Sant Benet ens urgeix a tenir sempre present al mort davant dels ulls i no ho fa per tal que visquem espantats i immobilitzats, ans al contrari per a viure intensament. Viure intensament com a cristians vol dir viure estimant, prendre les paraules de l’evangeli d’avui com a norma de vida i ser gra de blat que mor per donar vida. “Hem de retornar amor per amor”, deia encara l’Abat Sebastià en l’homilia de Nadal que he citat. Retornar amor per amor com a única resposta a la generositat de Déu. Una de les proves més clares que aquesta dinàmica ha guiat una vida és quan l’entorn immediat d’una persona s’ha sentit estimat. Soc testimoni de com l’entorn de l’Abat Sebastià es va sentir estimat. Els seus familiars, la comunitat, molt especialment els escolans que el tinguéreu com a sotsprefecte i prefecte de l’Escolania en un servei de molts anys i que força de vosaltres sou aquí avui per recordar i agrair. Un conegut antic escolà m’escrivia ahir: el recordarem sempre com un home essencialment bo, de bon cor i com a monjo exemplar, i estimat. –I molt bon tenor!
I com ho va fer? Doncs vivint de la mateixa manera que mor el gra de blat, perquè només la mort silenciosa, colgada, humil d’aquest gra procura vida una altra vegada.
Montserrat
La terra on el gra de blat que ha estat la vida de l’Abat Sebastià va morir i germinar tantes vegades fou naturalment aquesta estimada casa de Montserrat.
Guardava en persona la memòria de més de vuitanta anys d’història del nostre monestir, des d’aquell 1943 en el qual va entrar a l’Escolania amb el P. Xavier Morell que encara tenim entre nosaltres. Testimoni doncs de moments essencials com el comiat de la comunitat i l’escolania a l’Abat Marcet pocs dies abans de morir o de les festes de l’Entronització de l’any 1947. Ell fou, com encara sou tots vosaltres avui i tants que ens acompanyeu com he dit abans, escolans de Montserrat. I ho dic perquè els amors i els vincles que es creen de tan jove són molt i molt forts i en som testimonis tots els qui hem estat vinculats d’alguna manera a l’Escolania. Ell va crear aquest vincle, enfortit naturalment en la seva etapa de prefecte, de consiliari dels Antics Escolans i per la seva qualitat de músic i de cantor.
A partir de 1953, visqué allò que hem cantat en el salm responsorial:
Una cosa he demanat al Senyor,
I la desitjo amb tota l’ànima,
Poder viure a la casa del Senyor
Tots els dies de la vida
Per fruir-hi de l’estima del Senyor
I vetllar pel seu temple.
I vetllar pel monestir es convertí en la seva manera de retornar “amor per amor”, com a prefecte de l’escolania, com a secretari i prior de l’Abat Cassià Just, fins el moment de l’elecció abacial el 1989, viscuda, com ell mateix digué, en l’esperit de Getsemaní, encara amb una identificació amb Jesucrist que l’evangeli d’avui resumeix perfectament: “Què he de dir? Pare, salveu-me d’aquest hora?. No és per arribar a aquesta hora que jo he vingut. Pare glorifiqueu el vostre nom.”
Els onze anys d’abadiat foren intensos com ho és la vida a Montserrat. Potser la restauració exterior i interior d’aquesta basílica sigui una de les obres més significatives, amb els inicis de les obres del nou Cremallera i de la gran reforma de l’Escolania.
Eclesialment, no cal oblidar la seva participació al Concili Tarraconense, l’any 1993, com un servei a l’Església i al poble cristià de Catalunya.
Pare. Glorifiqueu el vostre nom! Una glorificació que continuaria amb gran discreció aquests vint-i-cinc darrers anys, d’ençà que l’Abat Josep Maria Soler el va substituir l’any 2.000. Un temps en el qual Déu no li ha estalviat alguns sofriments físics patits amb una paciència i contenció exemplars.
“Que Déu sigui glorificat en tot” és finalment una de les frases que la Regla de Sant Benet ens convida a viure i que l’Abat Sebastià Maria Bardolet i Pujol com a monjo benedictí visqué en aquesta casa de Santa Maria de Montserrat, en la feblesa i en la grandesa de la humanitat redimida per Crist. Encomanem-lo a la seva misericòrdia.
Última actualització: 18 setembre 2025