Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2023)
Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56
“Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa». (Ap 11, 10,a-b)”
Aquest darrer verset de la primera lectura, ens col·loca estimats germans i germanes, en la dinàmica d’avui, d’aquesta solemnitat, d’aquesta Pasqua de Maria, que celebrem amb joia, i amb una veu que no crida, si no que canta la victòria de Déu, que ha magnificat la petitesa de la seva serventa, l’ha feta gran, l’ha posada al costat de Jesucrist que regna per sempre, en una hora que és el moment de Déu.
Diria que avui hem volgut imitar aquesta lloança que descriu el llibre de l’Apocalipsi que ens vol fer arribar l’ambient del cel. Sí, encara que ens sembli estrany, inabastable, el llibre de l’Apocalipsi vol precisament transmetre’ns alguna cosa del més enllà, per això es diu Llibre de la Revelació.
Un ambient, on segons uns fragments del mateix llibre, no hi falten les trompetes per anunciar que estem davant de Déu: “Després vaig veure que els set àngels que estan drets davant de Déu rebien set trompetes i Aleshores els set àngels que tenien les set trompetes van preparar-se per a tocar, (Ap 8, 2.6)”
No en tenim set i no tot són trompetes, però la intenció és aquesta: que en aquests moment tots lloem Déu amb la música. No som a Babilònia, on segons el mateix llibre de l’Apocalipsi, no sonaran les trompetes, sinó que som en intenció a la Jerusalem del Cel, per això aquesta celebració és solemne, i en ella hi ha vessada el talent, el gust i l’esforç, perquè els homes i les dones intentem amb el nostre treball apropar-nos a Déu també en la pregària i la musica hi té sempre un gran paper. Estimats cantaires i músics que avui ens acompanyeu en aquest dia, i tots, fem real allò que canta l’himne d’aquest dia:
Del cel Reina se us corona.
I a l’honor que Déu us dona
Ajuntem els nostres cants
Però qui és aquesta Reina, aquesta que veiem fins en quatre indrets de la nostra basílica assumpta la cel o coronada?
És Maria de Natzaret, la Mare de Déu que ha arribat a la glòria del Cel, perquè va posar la seva humanitat al servei del Regne. Per això no és una figura inabastable, sinó un model i un exemple per a tots.
Com podem respondre avui nosaltres a Déu? Ens ho ensenyen les lectures que hem escoltat. Sorprèn si pensem en el moment històric i cultural, el paper que prenen les dones a l’evangeli. El d’avui n’es un bon exemple perquè ens permet acostar-nos a la fe de dues dones, sí de dues dones fonamentals en la història cristiana: Naturalment Maria, la Mare de Déu i Elisabet la mare de Joan Baptista. Què ens ensenyen?
Elisabet ens ensenya en primer lloc la confiança. Déu pot canviar les situacions més complicades, quasi les impossibles.
Ens ensenya l’acolliment, per això aquest evangeli és tant important en els santuaris marians i molt especialment aquí a Montserrat on el llegim moltes vegades durant l’any. Elisabet ens ensenya que és important acollir i que és important deixar-se ajudar: Quantes vegades no reconeixem per orgull, per allò que en diem “no molestar”, que necessitem ajuda!
I que ens ensenya Maria, la Mare de Déu?
L’esperit pelegrí. L’Evangeli de la visitació és el relat de la Mare de Déu pelegrina que és acollida des del principi fins al final, ja que es quedà tres mesos amb Elisabet. En el seu cas un pelegrinatge totalment gratuït! A on havia de pelegrinar la Mare del Senyor? La mare de Jesucrist? La que portava Déu a les entranyes? Ella dona exemple de servei i pelegrina. Potser perquè aquest fill que porta a dintre li és una exigència envers els més necessitats. Ella va a trobar una dona força anciana, que ha quedat embarassada. Alegria i trasbals per la situació totalment inesperada.
Santa Maria ens ensenya a acceptar allò que som humilment. La seva resposta al “Feliç tu que has cregut” d’Elisabet no és dir: No, no…si jo no crec tant! O Què dius! Aquest nen és normal! La seva resposta és girar-se a Déu, al seu Déu d’Israel, i reconèixer que tot ve d’Ell. Ell és qui obra, Ell és qui ho fa tot. Un Déu preocupat per la felicitat dels seus fills. Un Déu molt concret que omple de béns els pobres i exalça els humils.
Santa Elisabet i Maria, la Mare de Déu, també ens ensenyen la sensibilitat espiritual. Intentaré explicar-ho amb un símil musical: Cal estar afinat. Quan estem afinats entenem la música, entenem la distància entre els sons, en captem la bellesa. Podem parlar d’una mena d’afinació interior que ens permet captar la justesa de la realitat.
Qui, que no estigués afinat, entonat, en línia amb l’Esperit Sant podria captar que amb aquella cosina joveneta arribava el Crist, com ho va fer Elisabet? Qui, si no Déu mateix present en les seves entranyes pot inspirar una resposta com el Magnificat que canta la Mare de Déu?
La primera sensibilitat espiritual és la que ens permet connectar amb nosaltres mateixos. No sé si mai l’evangeli d’avui ha comentat les actituds d’Elisabet i de Santa Maria com l’actitud de la dona que interpreta allò que li diuen les seves entranyes, allò que representen els fills que hi porten. Les que sou mares segurament ens podríeu ensenyar moltes coses d’aquesta capacitat d’empatia amb nosaltres mateixos.
La sensibilitat de les dues cosines va més enllà, és capaç de veure i de captar la presència de Déu. Elisabet la capta en la persona de Maria i per això li diu: “Déu te guard plena de gràcia el Senyor és amb tu!” I també li fa el millor elogi: “Feliç tu que has cregut!” I també capta que Déu es fa present en l’esdeveniment: “es complirà tot allò que el Senyor t’ha fet saber”.
I Santa Maria té una comprensió més còsmica, més global i per això recapitula la història de Déu en ella i no s’oblida dels qui pateixen, dels pobres, dels destituïts, dels humils. El Magnificat uneix el cel i la terra. Costa pensar si els moments que vivim són més complicats que els de fa uns anys. Sí que és veritat que la nostra fe ens convida a tenir sempre presents tots aquells que el cant de la Mare de Déu identifica com a petits i a tenir-los pels preferits de Déu. Aquesta és l’exigència de la nostra fe. La promesa d’assolir el Regne de Déu, seguint l’exemple de Maria, no ens dispensa de la solidaritat amb el món en el qual vivim. Al revés ens hi obliga. Cadascú des d’on és i des d’on pugui. Intentant cadascú unir en la seva vida el cel i la terra, això és la lloança a Déu amb l’exigència d’amor de l’Evangeli, que és allò que ens ha portat Jesucrist, davant del qual saltava ja el qui naixeria com a Joan, el Baptista.
Sí, germans i germanes estimats, Déu hi és i les coses es van esdevenint per la seva capacitat d’acomplir-les. La fe ens demana i ens ajuda a desenvolupar aquesta sensibilitat per les coses de Déu arrelada en el nostre interior. Gaudim del “cel” d’avui però no oblidem de tornar sempre a la terra.
I se’n tornà a casa seva. Sembla estimats germans i germanes, que Santa Maria, la Mare de Déu, quan ja ha acabat la feina se’n torna a casa, desapareix. Ens ho explica l’evangeli d’avui de la visitació. Després d’haver visitat Elisabet i d’haver-la ajudat tot el que calia, se’n va. Se’n torna a casa seva. La primera lectura ens deia que Déu li ha preparat un lloc en el desert. De fet aquest lloc és la seu costat, amb el seu Fill Jesucrist, el Pare i l’Esperit Sant. Desde la glòria de Déu sempre la trobarem en aquests llocs com són els santuaris, que ella omple amb la seva presència i en tots els altres indrets on es fa present: en les capelles, en les ermites, en les confraries, com la nostra de la Mare de Déu de Montserrat que celebra els seus 800 anys.
Demanem-li doncs que en el nostre retorn a “casa”, en el nostre retorn a Déu, sigui la nostra ajuda i la nostra intercessora, com canta el final de l’estrofa de l’himne d’avui que he citat abans:
Sigueu sempre, Verge pia,
Dolç conhort i nostra guia
Fins a veure-us triomfants
Última actualització: 15 agost 2023