Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (15 d’agost de 2025)
Apocalipsi 11:19a; 12:1-6.10 / 1 Corintis 15:20-27a / Lluc 1:39-56
Celebrem estimats germans i germanes la solemnitat de l’Assumpció de Santa Maria al cel, la pasqua de la Mare de Déu. La celebrem en aquest any mil·lenari del nostre monestir i no podem deixar de mirar agraïts aquesta història de fidelitat de Déu a aquest lloc de Montserrat on sempre, ja des d’abans de la mateixa existència de qualsevol comunitat monàstica, ella hi era present. L’estrofa del Virolai “amb vostre nom comença nostra història” el diem de Catalunya, però també el diem amb tota propietat a Maria els monjos i els pelegrins d’aquesta seva casa.
Sabem que la humilitat de la mare de Jesucrist mai no es posa davant de Déu ni de l’Evangeli, i que ser custodis del seu santuari a Montserrat tampoc no disminueix en res el nostre ser benedictins. Ella més aviat enforteix el nostre camí cap al Crist i per l’estabilitat al lloc, que professem com a monjos, ens fa sentir identificats amb la devoció mariana que Montserrat sempre ha suscitat i ho continua fent aquí en milers de pelegrins cada any. Hi ha alguna cosa comuna entre aquesta estabilitat monàstica, aquest amor que tenim tan gran a aquesta muntanya, on l’Abat Oliba va portar-hi els nostres primers germans monjos de Ripoll i la identificació també estable de la Mare de Déu en aquest lloc concret, el nom del qual acaba sent el d’ella. Montserrat.
Hi ha un concepte modern d’un sociòleg, la liquiditat, que expressa bé alguns trets de la nostra cultura. Per ell tot és líquid: l’amor, el mal, la societat, les relacions… Però nosaltres no som aquí per promoure res líquid: el monestir, el Santuari, l’advocació mariana, no són líquids, són estables i són sòlids, per això Déu pot fer-los referent de les coses que no passen.
Tampoc no som aquí per repetir una frase també sociològica d’un germà nostre difunt que deia que Déu era un estrany a casa nostra. Tot i la veritat en l’anàlisi de l’entorn que pugui tenir l’expressió, nosaltres diem precisament que la Mare de Déu de Montserrat ens fa sentir que Déu és a casa amb nosaltres, que no és per res un estrany en aquest lloc.
Forma part de la vocació del nostre monestir compartir la nostra fe que té en Santa Maria una facilitadora, i ajudar a fer créixer l’amor, la confiança i el compromís social a tots a partir de l’evangeli. No retenim allò que creiem i que vivim: ho compartim i us animem a tots a fer-ho així.
Permeteu-me que comenti com Santa Maria, presentada tan entranyablement en aquest evangeli de la visitació, ens ajuda a pensar que Déu conviu amb nosaltres, com ho feu amb ella i que voldríem que en els monestirs i els santuaris aquesta capacitat de Déu de no fer-se estrany fos una realitat.
La Mare de Déu es fa peregrina. No pot anar a buscar una realitat o una experiència espiritual, com fem avui molts pelegrins. Res superaria el que ja viu sense necessitat de moure’s: portar Jesucrist en les entranyes. Santa Maria es mou per ajudar, per servir, per sensibilitat davant de la necessitat d’una cosina. Em fa pensar en les multituds de voluntaris que són capaços avui de mobilitzar-se davant d’una tragèdia, com veiérem a València, amb la Dana. Com hem vist en el incendis de Castella, on dos voluntaris han mort.
La mobilització de Maria potser ens recorda, que juntament amb la glòria de la seva Assumpció al cel, ella posseeix aquella bondat tan humana i tan sensible, i que la nostra aspiració a estar amb Déu, nucli de la fe cristiana, no ens pot fer oblidar la necessitat de moure’ns pels qui pateixen en el nostre entorn.
Aquesta experiència senzilla de pelegrinar, es torna un reconeixement absolut per part d’Elisabet a Maria. I ho fa lloant la seva fe: “Feliç tu que has cregut”.
Els qui vivim en un santuari, terme de tants pelegrinatges, ens agradaria poder fer aquest paper d’Elisabet davant de tants que ens visiten. Voldríem que posant-nos a disposició del qui ve amb el nostre acolliment, també confirméssim, elevéssim i reveléssim els motius de posar-se en camí, i féssim de Montserrat un lloc de convivència amb Jesucrist. Sabem que Déu ens ho fa fer així sovint, i que la seva acció va més enllà de les nostres capacitats personals.
L’evangeli d’avui també ens ha presentat Maria com a cantora d’un Déu que mira la petitesa. La seva resposta a la missió rebuda de Déu no és ni orgull ni excusa, és lloança. En l’himne d’aquesta solemnitat diem que “Al cel Reina se us corona i a l’honor que Déu us dona, ajuntem els nostres cants…”. I certament que avui el cant no és metafòric, sinó que hem volgut unir a la celebració cants, trompetes, l’orgue. Voldria pensar que el sentit de tot això és com el magnificat, com el cant de Maria, que va ser una resposta de fe davant allò que Déu li demanava. Déu ens demana alguna cosa a cadascú de nosaltres: potser molt senzilla: acceptació d’una edat i les seves febleses, perserverar en les vides familiars o religioses, buscar com superar la impotència davant de situacions de guerra, de misèria, de fam en el món que no veiem com alleugir . Us convido a nostre cant a Maria, com el va viure ella a viure-ho així. La bellesa de la música litúrgica és sobretot transmetre un missatge que afirma l’existència i la presència del Crist entre nosaltres i del compromís del seu Evangeli.
No oblidem que després de cantar el Magnificat, Santa Maria es quedà tres mesos a casa d’Elisabet per ajudar-la. La fe i la lloança la van portar a acomplir la seva primera intenció senzilla de sostenir una cosina gran que esperava un fill contra tota lògica.
La solemnitat d’avui ens assegura el lloc privilegiat de la Mare de Déu en el Regne definitiu de Déu i la possibilitat que tenim com a humanitat d’arribar-hi, seguint Crist i seguint-la ella. La litúrgia ens ha descrit profusament aquesta convivència total compartida entre ella i la Trinitat, que anomenem la Glòria, el Cel, la dreta del Senyor. També és la nostra aspiració, per això acabem la tornada del Virolai dient “Guieu-nos cap al cel” i ho repetim, no fos cas que no ho tinguéssim clar!
L’eucaristia ens associa a aquesta realitat del Regne de Déu, per la generositat de Crist de fer-se present en el pa i el vi i ens ajuda a mantenir-nos fidels i esperançats mentre caminem en l’ambigüitat d’aquest món.
Última actualització: 16 agost 2025