L’Ascensió del Senyor (1 juny 2025)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (1 de juny de 2025)

Fets dels Apòstols 1:1-11 / Hebreus 9:24-28 / Lluc 24:46-53

El Papa Sant Joan XXIII, en un discurs al santuari de Loreto va dir: “La nostra vita è pellegrinaggio, del cielo siamo fatti: ci soffermiamo un po’ qui e poi riprendiamo la nostra strada (La nostra vida és un pelegrinatge, estem fets de cel. Ens parem una mica aquí i després continuem el nostre camí)”· Això és així perquè, la nostra vida és imitació de la de Jesucrist. Ell és la perfecció d’aquesta frase: no només està fet de cel, sinó que amb Déu Pare i l’Esperit, és  el mateix cel, que és el nom que els cristians utilitzem per anomenar aquesta dimensió transcendental, la pròpia del Déu Trinitat, la que només podem afirmar per la fe, però sense la qual, com deia sant Pau, res no se sosté i podem arribar a ser els qui fem més llàstima de tothom.

La solemnitat de l’Ascensió ens recorda, quasi contínuament en la litúrgia, que el final del temps pasqual és coherent amb qui era Jesucrist. És coherent amb la seva Encarnació, la seva vinguda al món com a Déu fet home. L’Ascensió és el retorn de Jesucrist al Cel i, per tant, continua subratllant la necessitat que la nostra comprensió de la seva persona i del seu evangeli, estiguin sempre connectades amb Déu, en comunió essencial. Aquesta solemnitat és una mena d’antídot a qualsevol reducció ètica o merament humana de la persona de Jesús de Natzaret. Ens el fa contemplar com “el qui baixat del cel”, se’n torna d’allà on vingué.

Hi ha tres punts que voldria destacar en aquesta solemnitat, el fet de la qual ens ha narrat tant la primera lectura com l’evangeli.

El primer es refereix a Jesucrist. No relativitzem aquest pas de Déu Encarnat per la terra. L’Ascensió és, com un bis en un concert, que quan es fa vol dir que hi ha hagut èxit i aplaudiments. En el temps pasqual, la repetició de la presència de Jesús entre els seus deixeble,  acaba amb aquest moment de l’Ascensió, amb paral·lels evidents amb la seva  vida, la seva mort i la seva Pasqua. Jesús torna al Pare quaranta dies després, havent predicat el Regne del Cel, ho fa després d’en un moment íntim amb els deixebles, prometent el seu retorn i fins i tot hi trobem dos homes vestits de blancs que immediatament dirigeixen els deixebles cap al món. És un esquema quasi idèntic al de la resurrecció.

Els dies pasquals són recuperació de la vida, de la predicació de Jesucrist, de tot allò que trobarem en el seu Evangeli, però ara ja, segellats per la Resurrecció amb la qual Déu Pare confirma totes les seves paraules. Aquesta memòria és molt important perquè ens permet una adhesió humana i personal a Jesús de Natzaret, que ha estat una font de vida i d’inspiració.

El segon punt ens diu que amb L’Ascensió, el cristianisme conquereix els temps. Aquí no acaba res més aviat comença un altre època. El fet que Jesucrist surti de la línia de la nostra història, el fa definitivament Senyor del temps. Del passat, en el qual pren per a Ell la condició de Messies i del present que encomana els deixebles per a predicar. Ens fa reconèixer la pertinença d’aquesta vida a Déu, que també està fora del nostre temps.

Però a més, com en la Pasqua, l’Ascensió és una porta oberta a l’Esperança.  L’espera del retorn de Crist pel futur i de la promesa de romandre amb nosaltres sempre. Això inspira tot el Nou Testament.

I el tercer punt del missatge d’aquesta solemnitat és la nostra implicació. Hem deixat el relat de l’Ascensió de Jesucrist, en el punt d’uns homes vestits de blanc que qüestionen que ens parem massa a mirar al cel, o en els deixebles testimonis que tornen a Jerusalem. Nosaltres, per mitjà d’ells sempre hi estem implicats. L’oració col·lecta d’avui prega que puguem arribar al lloc on ha arribat el cap, Crist!

El text que he citat de sant Joan XXIII no ens anima a passar ràpid i malament per aquesta vida, sinó a no perdre-hi, mentre hi som, la referència a Déu. Per això Jesucrist és per a nosaltres una porta del cel, una porta cap a Déu. Porta caeli. Sé que ahir la Schola Cantorum vau estrenar una  Salve que portava aquest títol i ho fèieu per celebrar precisament que pel baptisme, la comunió i la confirmació, Jesucrist es convertia per a dues de vosaltres en aquesta porta del cel i ens ho recorda a tots.

Sé que els sagraments són signe eficaç de Jesucrist. Un moment de comunió amb Déu, en el qual ens sentim en aquesta plenitud que ens connecta amb el Ressuscitat, ens connecta amb el cel i ens posa en aquest sentiment de conquerir també nosaltres, per la fe, els temps i amb aquesta conquesta destruir qualsevol fatalisme.

El nostre món necessita aquesta optimisme que ve de Déu. En un moment on fins i tot les veus més autoritzades com la del Papa Lleó, la del secretari general de l’ONU, la de presidents de països importants, sembla impotent per a aturar la fam i la tragèdia del poble palestí a Gaza, a Ucraïna, (tinc la impressió de repetir-me jo també citant aquests conflictes, però cada vegada que preparo una homilia semblen fins i tot més presents)  sense oblidar, tants altres conflictes en els quals no entenem què està passant, perquè està passant i què més hi podem fer.

Passem per aquest món sense caure en la indiferència. Deia un poeta castellà que “lo nuestro es pasar”. Cal però passar per la vida amb caritat. En un sermó en la solemnitat de l’Ascensió, tornava a dir Sant Agustí que la manera que tenim nosaltres d’estar en comunió amb Jesucrist pujat al cel és l’amor i que Ell deixa a la terra els seus membres fràgils, nosaltres, perquè en tinguem cura.

Tant de bo que en aquesta Ascensió del Senyor hi reconeguem l’amor de Déu i hi trobem el seu encoratjament a estimar, sabent que així també nosaltres emprenem el camí segur de retorn cap a Ell. Una meta que acaba en aquesta comunió que la nostra eucaristia ens anticipa cada cop que la celebrem.