Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’octubre de 2023)
Segon aniversari de la Benedicció Abacial
Isaïes 25:6a.7-9 / Hebreus 12:18-19.22-24 / Joan 15:18-21
Per alguns de nosaltres, també pels escolans i per alguns dels qui segurament ens escolteu des de casa, aquests dies són encara de record agraït per tot el que hem viscut a Roma en ocasió del pelegrinatge per celebrar el vuit-cents anys de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat. No dic aquestes paraules perquè sí, en la festa d’avui, sinó que ho dic perquè una de les sensacions fortes que es capten a Roma és la del testimoniatge present durant tota la història de la fe i aquesta és una de les realitats fortes de la Festa d’avui: la crida a ser testimonis.
A les persones humanes, que no som àngels, almenys a mi, ens ajuda el realisme dels llocs, ens ajuda poder pensar: aquí hi ha enterrat sant Pere, aquí hi ha enterrat Sant Pau, aquí han pregat els cristians durant dos mil anys, aquí es venera la memòria de la Mare de Déu i hi passa molta gent. Els llocs ens porten a recordar els testimonis, les roques i els fonaments de la fe i de l’Església. També ens és un record ben visible les relíquies, restes dels màrtirs, com les que conté aquest relicari que venerem el dia d’avui. De tot això, no en fem només un record històric, arqueològic, sinó que en recordem les experiències que no són sinó un fragment d’un fil que dura fins ara.
Màrtir vol dir testimoni. Celebrar la memòria de qualsevol màrtir és celebrar un moment d’aquest fil en el benentès que el testimoni mai pot ser més gran que allò que testimonia. Per això em sembla important no quedar-nos en el fil sinó en el punt d’on neix, el cabdell o la troca: la fe en Déu, la fe en Jesús ressuscitat, la fe en el seu evangeli custodiat dins de l’Església.
Un testimoni és algú que és fiable: amb qui es pot confiar, que diu la veritat i que obra i fa segons allò que diu. Un testimoni de la fe és algú que creu de tal manera que el seu exemple és capaç de transmetre coherència i autenticitat, un màrtir, en sentit estricte, és finalment algú que pateix i mor abans d’entrar en contradicció i negar aquesta fe i les seves exigències.
No és naturalment desitjable que ens persegueixin i que ens matin per a ser cristians, per tant voldria que ens fixéssim en allò que sí que és desitjable: creure i donar testimoni. Això és el que ens ensenyen tants sants que podem imitar: la fe i la coherència.
Però és una veritat conseqüent, que la fe viscuda honradament provoca en el mon rebuig i contradicció. Què té estimats germans i germanes l’evangeli de Jesucrist, què té la fe cristiana per a ser tan molesta a vegades? És potser la seva força que com una espasa destria la veritat de la mentida en nosaltres i en el món? És potser aquesta força invencible que li ve del contacte amb Déu, aquest contacte que les lectures d’avui ens intentaven explicar dient-nos que nosaltres ens havíem acostat a la muntanya de Déu? És potser el fet que ens porta a un camí d’alliberament personal i col·lectiu de totes les coses supèrflues? i que per tant ens fa lliures de tants esclavatges als quals ens vol sotmetre la societat d’avui i la de tots els temps. Unes societats que sempre han funcionat malgrat les aparences, amb un lògica poc cristiana, ja que l’evangelització és sempre una tasca pendent.
Sigui com sigui la fe ha portat persecucions. Segur que us ho van explicar als escolans quan visitàveu les catacumbes de sant Calixte i potser algú va trobar estrany que els cristians s’haguessin d’amagar per resar. La veritat és que hi havia i encara avui hi ha persecució en el món pel fet de ser cristià. Una ONG internacional que m’ha semblat molt fiable parla de més de 5.000 persones assassinades per la seva fe en Crist l’any 2022. El fil vermell del martiri continua descabdellant-se al costat de la història, malauradament tot això ens fa estar atents i convèncer-nos que cal treballar per la pau i per la defensa de la llibertat religiosa. I sobretot perquè ningú s’apropiï mai la religió per a justificar la violència i la mort de cap tipus.
La nostra comunitat comparteix la voluntat de donar testimoni de Crist i de l’evangeli, juntament amb tota l’Església, i també comparteix aquesta història d’alguns testimonis que van ser morts pel fet de la seva condició de cristians i de monjos. Avui fa deu anys van ser beatificats com a màrtirs, a Tarragona, i per tant proposats com a exemples d’aquesta fe que tots nosaltres voldríem tenir. Entre ells hi havia el pare Àngel Rodamilans, del qual encara avui canteu escolans alguns motets, el pare Robert Grau prior del monestir, el pare Fulgenci Albareda, majordom, el pare Plàcid Feliu, prefecte de l’Escolania, uns quants eren antics escolans i un, el germà Eugeni Erausquin havia viscut a Manila, en un monestir fundat per Montserrat, l’abat del qual és aquí entre nosaltres. Tots eren monjos normals que van haver de viure una situació extraordinària, que els va portar al martiri. Els recordem per això i potser també recordem aquell moment tan trist i tan tràgic de la història del nostre país, perquè com diu una inscripció al camí de Sant Miquel: “recordem-ho perquè no torni a repetir-se”.
La situació internacional propera: la guerra a Ucraïna, aquests dies especialment la guerra a Gaza i a Israel, fan pensar molt. Fa dos mil cinc cents anys, en el llibre del profeta Isaïes es va escriure que arribaria el dia en el qual Déu
Posarà Pau entre les nacions
Apaivagarà tots els pobles
Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra
Ni s’entrenaran mai més a fer la guerra (Is 2,4-5)
Ja han passat vint i cinc segles i que poc que hem avançat! I malgrat tot la nostra fe continua testimoniant a Jesucrist com el príncep de la pau, i hem de continuar creient que tot això té solució i que l’Evangeli ens empeny a la pau. Aquesta pau que els monjos tenim també com a un propòsit central de la nostra vida: “busca la pau i procura aconseguir-la”, ens diu al Regla de Sant Benet. Tant de bo poguéssim ser testimonis d’aquesta pau de Déu i estendre-la al món arribant fins al final per a donar-ne testimoni.
Tot i el sentiment de la nostra impotència davant d’aquests grans conflictes, sempre podrem com a fruit de la nostra fe, alçar el ulls a les muntanyes i afirmar que l’ajut ens vindrà del Senyor, del Senyor que ha fet cel i terra i demanar-li que es compleixi això que preguem en el salm que Ell que és el guardià d’Israel, que mai no s’adorm, guardi la vida de tothom i guardi el món de tota desgràcia.
Última actualització: 24 octubre 2023