Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (21 de setembre de 2025)
Isaïes 66:18-25 / Hebreus 2:5-7.11-13 / Lluc 13:22-30
Potser us pot semblar fora de lloc que comenci l’homilia dient-vos que Jesús és un provocador. Però ho dic. Si en sentir, en escoltar, les seves paràboles les trobem, sí, boniques, entranyables i tot, però no experimentem cap provocació, cap sotragueig interior, és que molt probablement no les hem enteses, no n’hem captat la punta, la intenció fonda que portava Jesús. Penseu, per exemple, en la d’aquell pare que tenia dos fills –solem anomenar-la la del fill pròdig, tot i que el veritable protagonista no és cap dels dos fills sinó el pare, ell sí realment pròdig de la seva única riquesa, l’amor, i no pas de l’enganyosa, els diners, que en un tres i no res el fill petit va malgastar estúpidament; i com se’n devien sentir, de provocats, els fariseus i els mestres de la Llei en adonar-se que Jesús els igualava al fill gran, que ni tenia consciència de fill ni de germà– o penseu en la paràbola del bon samarità, que no solament fa molt més del que faria qualsevol dels oients, qualsevol de nosaltres (realment Déu fa el que no fa ningú, i per si per ventura algú ho intentava, nosaltres, els assenyats, li direm que es passa! I és que Déu, en amor, es passa sempre!) sinó que a més Jesús, que s’adreça a un honorable mestre de la Llei, li posa com a exemple de bondat, de solidaritat, de compassió, no pas un sacerdot, sí, sí, precisament un sacerdot, ni un levita, encarregat del culte, que passen de llarg, sinó un samarità, mal vist dels jueus. Que és que no n’hi havia cap, de sacerdot o de levita bones persones, perquè Jesús els hagi de passar per la cara precisament un samarità? Ja són ganes de provocar! Provem-ho? Juguem-hi?: el ferit, l’atonyinat, potser dels nostres, veu que diversa gent passa de llarg: un prevere, sí precisament un prevere, potser un monjo, potser jo, potser un teòleg, potser un biblista o potser qualsevol de vosaltres que compartiu aquesta Eucaristia, tots anem passant de llarg per-què tenim coses més importants a fer, no cal ni dir-ho; però passa per allí, ens diu Jesús, un perdulari, un que no veiem mai a missa, un que no és dels nostres (ni religiosament, ni esportivament, ni políticament), un analfabet, i Jesús ens diu que és el qui s’hi atura, el qui se’n compadeix, el qui el cura; en una paraula, el qui l’estima. Què? ens sentim provocats? Jo, el primer. Doncs és això el que feia i continua fent Jesús. Res de bonic i entranyable; provocador, burxeta, buscador de les nostres pessigolles. La Paraula de Déu, que tenim tan sovint als llavis, ens ha de llaurar, germans, ens ha de sotraguejar, ens ha d’urgir, sobretot a nosaltres, tebis, incoherents, que tenim la gosadia de dir-nos deixebles de Jesús, de dir-nos cristians.
He posat aquestes dos exemples perquè és sant Lluc, i només ell, el qui ens explica aquestes dues paràboles i és ell mateix el qui ens explica la que hem escoltat avui: la paràbola de l’administrador astut. Aquesta, més que entranyable i bonica segurament que la trobem estranya, potser escandalosa i tot: Jesús lloant l’administrador enxampat perquè malversava els diners del seu amo i, després, defraudant-lo novament rebaixant els deutes que hi tenien els seus clients. Hem de convenir que aquesta història d’un administrador infidel, trampós, que es passa de llest, podria figurar entre els fets diversos que lamentablement, vergonyosament, ocorren ara mateix i ben a prop nostre i arreu del món: fraus flagrants, documents falsificats, polítics tramposos, corruptes, sense oblidar sous escandalosos, quantitats enormes de diners, sempre enganyosos, dedicats a armament o a luxes ignominiosos, del tot abjectes. No em cal dir noms, alguns dels quals potser admirem i tot! No, Jesús no lloa, de l’administrador astut, ni la infidelitat ni les trampes, sempre en profit propi. Lloa l’astúcia, la traça, l’habilitat que demostra en els afers, per bruts que siguin, d’aquest mon. Naturalment, i com diu la continuació del text de sant Lluc que hem escoltat, els fariseus, que eren amics dels diners, van sentir tot això i es reien de Jesús. I nosaltres, ni que sigui en coses petites, potser arrossegats per l’avarícia, la cobdícia o la gasiveria? A la paràbola d’avui hi ha un corrupte i una colla que es deixen corrompre. És que no hi ha ni un pam de net! I nosaltres vivim immersos en aquest clima enrarit, hipòcrita; alerta, doncs, a deixar-nos-hi arrossegar. Els qui es mouen bé, hàbils, en aquest clima prou saben espavilar-se fins quan es veuen acorralats; en canvi als qui anem pel món com a deixebles de Jesús però força adormits, mancats d’iniciativa evangèlica, ens falta, com deia el papa Francesc, ser astuts des de l’Evangeli, ser solidàriament creatius a l’hora de buscar solucions bones per a nosaltres i per als altres. Encara que en sé la raó sempre m’ha sorprès que d’aquella operació financera destinada a donar aparença de legals als guanys obtinguts per mitjans foscos, delictius, se’n digui “blanquejar”. Quina paradoxa: “blanquejar diner negre”; i tan tranquils, quan el que es fa és ennegrir-lo encara més. Si almenys els qui ho fan, o els qui ho fem, el donéssim als més pobres i desvalguts! Seríem igualment lladres, cosa blasmable, però no seria en profit propi. Que el que veiem arreu no és robar als rics per donar-ho als pobres sinó al revés: robar els pobres per inflar més els rics! Qui vulgui blanquejar el diner, ni que sigui adquirit fraudulentament, que el doni a Càritas!
Abans m’he referit a un possible prevere que en veure un apallissat, mig mort, passava de llarg per l’altra banda. Qui diu un prevere diu un cristià, qualsevol de vosaltres. Puc ser jo, i ho he estat probablement alguna vegada. I ho dic avui que precisament fa 50 anys que el bisbe Jaume Camprodon, a petició de l’abat Cassià i de la meva molt estimada comunitat, em va ordenar sacerdot. Us en vull dir, en ocasió d’això, un parell de coses: no vaig pas demanar de formar part d’aquesta comunitat per esdevenir prevere; si d’alguna manera n’hagués sentit la vocació hauria hagut de proposar-ho a un bisbe, no pas a un abat. Venim a ser monjos; i un monjo, com a tal, dit sense matisos, té més de laic que de clergue. I no és el monjo el qui demana de ser diaca o prevere sinó que és l’abat, amb el seu consell, el qui proposa, el qui crida (cridar = vocare ® vocació) un monjo al presbiterat. I és veritat que una comunitat monàstica com la nostra, amb notables responsabilitats pastorals i sacramentals, necessita força monjos que acceptin, com un servei, esdevenir preveres. La segona cosa us concerneix a tots vosaltres, almenys a tots els batejats. Recordo que tot sagrament arrela en el baptisme, per més que el sagrament central, el més important, sigui l’eucaristia, que ara estem celebrant, en la qual tots els sagraments, i la vida cristiana mateixa, conflueixen. Recordo això, teològicament tan important, perquè pel fet de ser batejats, immergits en la mort i la resurrecció de Jesucrist –cal saber que l’original grec baptízein vol dir immergir-se– som partícips del seu sacerdoci. Jesucrist és el veritable sacerdot, […], sant, innocent, immaculat” (He 5, 10; 6, 20; 7, 26), “únic mitjancer entre Deu i els homes” (1Tm 2, 5), i ell ha fet de l’Església, de la comunitat de batejats, “un reialme de sacerdots per al Déu i Pare seu” (Ap 1, 6; vegeu també 1Pe 2, 9). Tota la comunitat dels creients, doncs, és sacerdotal; tal com se’ns diu en ser batejats, en ser ungits amb el sant Crisma, esdevenim membres de Crist, l’Ungit, sacerdot, profeta i rei per a la vida eterna. Hi ha, és clar, el sacerdoci ministerial, que és el que jo vaig rebre fa 50 anys, però cal afirmar que tot batejat participa de l’únic sacerdoci de Crist i, per tant, s’ha de sentir, perquè ho és en certa manera, intercessor entre Déu i els homes; sentir-se’n i, és clar, actuar conse-qüentment, amb la pregària, amb la paraula i amb el testimoniatge. Ja ho veieu, ningú no se n’escapa, de la seva responsabilitat.
Finalment, encara, vull glossar la pintura que hi ha al recordatori d’aquesta celebració i que molts ja teniu. I dir-vos per què l’he escollida. Es tracta d’una de les escenes evangèliques més colpidores, més sorprenents: Jesús rentant els peus a Pere. Més enllà de ser un dels gestos de Jesús més impressionants i, tornem-hi, més provocatius, fins més escandalosos –el Senyor, el Mestre, el Guia, assumint la missió del servent, el Creador que s’abaixa davant la criatura–, trobo molt encertat que el pintor col·loqui en un angle del quadre el pa i el vi eucarístics. Aquesta vinculació plàstica entre l’Eucaristia i el rentament dels peus la trobo d’allò més suggeridora i d’una càrrega teològica de molt pes. En efecte, l’evangelista Joan, que no ens narra la institució de l’Eucaristia tal com sí que fan els tres sinòptics, és tanmateix l’únic que, en el marc del darrer Sopar, ens presenta Jesús rentant els peus als deixebles. La frase, el manament, que Lluc posa en llavis de Jesús i que repetim sempre que fem l’Eucaristia: “Feu això, que és el meu memorial” (22, 19) Joan la posa en llavis de Jesús, amb paraules semblants i també com a manament, just després d’haver rentat els peus de tots: “Enteneu això que us he fet? Vosaltres em dieu Mestre i Senyor, i feu bé de dir-ho, perquè ho soc. Si, doncs, jo, que soc el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, també vosaltres us els heu de rentar els uns als altres. Us he donat exemple, perquè, tal com jo us ho he fet, ho feu també vosaltres” (13, 12-15). Eucaristia i Cari-tat, Enlairament a la Creu i Abaixament fins a fer-se No-res (vegeu Filipencs 2, 5-8), Culte i Vida, presència real del Crist a l’Altar i presència igualment real del Crist, el Senyor, en el Servei més abnegat, en l’Amor.
Deixem-nos tocar, germans, per la gràcia provocadora de Déu, deixem-nos llaurar a fons perquè la bona llavor que rebem no ens rellisqui sinó que ens penetri i fructifiqui.
Un darrer prec: son tants els dons rebuts que em cal agrair, tants i tants, però tants, que jo em veig incapaç d’assumir sol l’indispensable agraïment; us prego, doncs, que m’hi ajudeu. L’Eucaristia, que com diu el nom mateix és acció de gràcies, ens hi ha d’ajudar.
Última actualització: 27 desembre 2025