Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (27 d’agost de 2023)
Isaïes 22:19-23 / Romans 11:3-36 / Mateu 16:13-20
Benvolguts germans i germanes:
La primera lectura d’Isaïes i l’evangeli d’avui ens parlen de claus, símbol de poder: a Eljaquim li eren donades les claus del palau de David, i a Simó-Pere les claus del Regne del Cel. Pensem que això va estar escrit en una època que no era gens fàcil de fer còpies de les claus, no hi havia ni passwords ni claus biomètriques. Així, el posseïdor de la clau podia deixar les portes ben tancades o bé estar segur de quedaven obertes, sense por de cap hacker. Aquest fet de donar les claus, de donar a una persona aquest símbol de poder, ens està parlant de la confiança que mostra el que dóna aquesta clau. Ens parla de la confiança que Jesús té en Simó-Pere, en les seves capacitats perquè es capaç de veure que Jesús “és el Messies, el Fill de Déu viu” (Mateu 16:16)).
Confiança. Confiança de Déu que, si bé la dóna de forma eminent a Simó-Pere, d’alguna manera, també s’estén a la resta dels cristians i cristianes perquè pel baptisme, tots i totes hem estat consagrats i hem estat cridats a ser sacerdots, reis i profetes. És a dir, que tots els laics i laiques participen del sacerdoci del Crist, en la seva missió profètica i reial (1); són un “llinatge escollit, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui el ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1 Pere 2:9). “Els batejats, en efecte, per la regeneració i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats a ser una habitació espiritual i un sacerdoci sant” (2).
Fa unes setmanes, el Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat, em va enviar una homilia seva d’ordenació de cinc preveres i diaques, i en ella deia: “No manquen sacerdots; el que manca és que tot cristià sàpiga i prengui consciència de que ell és sacerdot (també les dones). (…) Manquen sacerdots que despertin el sacerdoci dels altres i els animin i ensenyin a viure’l i exercir-ho. El sacerdoci ministerial ha d’estar al servei del sacerdoci comú dels fidels. L’ordenació de cinc (preveres i diaques) ha de servir per despertar el sacerdoci de 500, de 5.000 o de 50.000 ” (3).
Germans i germanes, pel cristià i per la cristiana, el viure el sacerdoci comú ha de ser oferir-nos nosaltres mateixos com a ofrena a Déu, com diu sant Pau a la Carta als Romans: “oferir-vos vosaltres mateixos com a víctima viva, santa i agradable a Déu, aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que es bo, agradable a ell i perfecte” (Romans 12:1-2).
En aquest sentit, l’altra dia preguntava a una noia què em digués que és això de viure el sacerdoci comú, i aquesta va ser la seva resposta: el sacerdoci comú és “Ser bona persona. Agradar a Déu intentant ser amables amb tothom. Que la nostra forma de ser i d’actuar mostri d’una manera transparent l’Amor de Déu. Que després de fer un favor a algú no es quedin amb la nostra persona sinó pensant: ¡que bo és Déu!. Perdonant i sent misericordiosos. Deixant-nos acompanyar perquè som fràgils com tothom…”.
No oblideu, germans i germanes, que nosaltres cristians, comptem també amb la confiança de Déu; i que confia en nosaltres perquè ens estima. I nosaltres hem d’estar oberts a Déu a perquè pugui fer-nos ser conscients, com un nou Simó-Pere, de que Jesús “és el Messies, el Fill del Déu viu” (Mateu 16:16). Déu confia en nosaltres, homes i dones del segle XXI: confia, ens estima, tant que ens ha fet fills i filles seus i ha donat la vida del seu Fill primogènit per nosaltres. I aquesta confiança demana una resposta de nosaltres: demana que nosaltres també confiem en Déu, que nosaltres siguem conscients de la nostra responsabilitat per a viure el sacerdoci comú, per poder correspondre el seu Amor amb el nostre amor: Estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix (cf. Mateu 22:36-40). Déu vol ser correspost en la seva estimació envers la humanitat, i això demana que aquest amor s’expressi en fets i no només en paraules boniques: fets d’amor envers Déu i envers el proïsme. A això hem estat cridats pel baptisme: com a fills de Déu que som, tenim el deure de ser testimonis davant els homes i dones del nostre temps de la fe que hem rebut de Déu per mitjà de l’Església (4). Confiança i responsabilitat.
Germans i germanes, malgrat la nostra petitesa, malgrat les nostres febleses, malgrat les nostres incoherències, podem fer-nos nostra l’oració col·lecta amb que pregàvem just abans de les lectures d’avui: perquè Déu ens concedeixi, a nosaltres cristians i cristianes, que estimem allò que Déu ens mana i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables i les incerteses del món present, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable (5), es a dir: que confiem i estimem Jesucrist, i que aquesta estimació traspuï responsablement en obres d’amor envers tota la humanitat.
Que així sigui.
Referències:
(1) Cf. Catecisme de l’Església Catòica n. 1268
(2) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 10. Roma, 21 de novembre de 1964
(3) Card. Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat. Homilia del 10 de juny de 2023 amb motiu de l’ordenació de 5 sacerdots i diaques salesians a Atocha, Madrid.
(4) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 11. Roma, 21 de novembre de 1964
(5) Cf. Oració col·lecta del Diumenge XXI de durant l’any, Cicle A.
Última actualització: 24 octubre 2023