Solemnitat de Crist Rei (19 novembre 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (26 de novembre de 2023)

Ezequiel 34:11-12.15-17 / 1 Tessalonicencs 5:1-6 / Mateu 23:14-301-12

 

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Benvolguts germans i germanes:

Avui, just quan acaba l’any litúrgic, recapitulem tot l’any tot celebrant la festa de Crist Rei. Avui és un dia per adonar-nos que Jesucrist, nostre Senyor, es el màxim governant de totes les coses, de tot el món, de tot l’univers. Déu no és el propietari d’unes accions en una empresa i que només espera els beneficis al final d’any. No, Déu governa i cuida tot el que ha creat. Perquè, germans i germanes, ens ha creat perquè al final siguem feliços en Déu, i no ens ha abandonat en un món inhòspit, malgrat que de vegades ho sembli amb tantes guerres i sofriments.

Tant a la primera lectura, al salm responsorial i a la proclamació de l’Evangeli se’ns mostra a Déu sota la figura de pastor: un pastor que té cura de les seves ovelles i les coneix pel seu nom. Un pastor que busca l’ovella que s’ha perdut, la que està allunyada, que guareix la que s’ha fet mal o posat malalta. Un pastor que té cura de les fortes i de les febles, de tota raça i condició. Sí, germans i germanes, també de les fortes perquè no són perfectes i tots tenint les nostres febleses. Les lectures d’avui ens parlen de que no estem abandonats en un món de caos o sense sentit, en un món que sembla que només prospera el més fort o el més violent. No, tenim un Déu/pastor que té cura de nosaltres, que ens coneix, que està al nostre costat, que guareix les nostres ferides i ens ajuda en les nostres debilitats i mancances.

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Jesucrist és Rei i Senyor de tot, és el Jutge suprem: en definitiva, és Déu i és digne de lloança i de respecte. I tot està sotmès a Ell, fins i tot la mort. Tant és així que la mort no és el final de tot, sinó que Déu ens crida a una nova vida amb Ell després de la mort. Ens crida a la resurrecció i la vida eterna.

I els textos ens parlen també de que al final farà justícia i separarà els bons dels dolents, les ovelles de les cabres. I el criteri que farà servir per judicar si un és ovella o cabra està en la nostra mirada envers al necessitat. No basten només les bones paraules o les bones intencions. Germans i germanes: No és indiferent que nosaltres fem el bé o deixem de fer-lo. Per això, no podem ser indiferents al que passa al nostre voltant, tancats en nosaltres mateixos, aïllats i individualistes. Ho hem sentit proclamar a l’evangeli d’avui (cf. Mateu 25:31-46): veniu beneïts del meu Pare, quan jo tenia necessitat em donàreu menjar, de beure, em vàreu acollir, vestir, visitar i veure’m a la presó. Se’ns jutjarà, per si la nostra mirada és capaç de consolar, d’alleugerir, d’acollir (de la mateixa manera que fa el pastor amb les ovelles, si som capaços de seguir l’exemple de Jesucrist). Se’ns jutjarà per si som capaços d’estimar als altres, si som capaços d’intentar alleugerir el sofriment dels qui ens envolten, de si som capaços d’intentar de deixar el món una mica millor del que hem trobat. Cal que posem el nostre gra de sorra per canviar el món en un món millor. Se’ns jutjarà per si som capaços de sortir de nosaltres mateixos, si som capaços de deixar de ser com hikikomori espirituals que rebutgem interactuar amb altres persones, als qui la por la por, la incertesa o la mandra ens impedeix sortir de la seva parcel·la de confort. 

Però insisteixo, no estem sols en aquesta empresa. Déu està al nostre costat, es el bon pastor que té cura de nosaltres, si no el rebutgem, si no som indiferents al seu amor. Jesucrist ens mostra el camí per ser feliços, que no és altre que el de estimar i servir als qui tenim al costat, especialment els més pobres i necessitats. Jesucrist intenta ensenyar-nos el camí de l’amor perquè nosaltres puguem estimar als altres, als necessitats, als petits d’aquest món. I així podrem vèncer definitivament la mort i guanyar la vida en Déu. Perquè avui també celebrem que Jesucrist es el nostre Salvador: va patir i morir per justícia, perquè calia reparar d’alguna manera el mal que nosaltres hem fet, fem i farem; però a la vegada Jesucrist, ressuscitant, ens agafa de la mà, ens mira als ulls i ens diu: veniu amb mi i ajudeu-me a canviar el món, ajudant i acollint als necessitats, als petits i menyspreats del món tal com jo vaig fer. 

Germans i germanes: No és casualitat que sigui el Crist crucificat qui presideix la nostra assemblea, en aquesta talla magnífica penjada sobre l’altar. Crist, el mateix que està penjat a creu, Crist va patir, morir i ressuscitar per nosaltres, per amor a nosaltres, per ensenyar-nos el camí de salvació, de la vida eterna, que no es pas altre que el d’estimar: estimar Déu que és digne de lloança i d’agraïment, estimar el proïsme, a tots aquells que ens envolten com a nosaltres mateixos. El criteri del jutge serà si hem estat capaços d’estimar amb obres, no només de paraula; això sí, cadascú segons les seves possibilitats i capacitats.

Glòria i lloança a Jesucrist, el nostre Senyor i Salvador

Crist és el màxim governant. Però ho fa d’una manera diferent, a través del camí de l’amor, a través del camí del servei al proïsme. I sovint ho fa mitjançant l’esforç de tantes persones que treballen pel bé dels altres, especialment d’aquells més pobres, marginats i petits. 

Tant de bo que la nostra vida es pugui concretar en obres de servei als més necessitats. I així, podrem cantar amb el salmista: “el Senyor és el meu pastor, no em manca res, em fa descansar en prats deliciosos (…) Oh, sí, la vostra bondat i el vostre amor m’acompanyen tota la vida” (Salm 22:1-2a.5)

Que així sigui.

Abadia de MontserratSolemnitat de Crist Rei (19 novembre 2023)

Diumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (27 d’agost de 2023)

Isaïes 22:19-23 / Romans 11:3-36 / Mateu 16:13-20

 

Benvolguts germans i germanes:

La primera lectura d’Isaïes i l’evangeli d’avui ens parlen de claus, símbol de poder: a Eljaquim li eren donades les claus del palau de David, i a Simó-Pere les claus del Regne del Cel. Pensem que això va estar escrit en una època que no era gens fàcil de fer còpies de les claus, no hi havia ni passwords ni claus biomètriques. Així, el posseïdor de la clau podia deixar les portes ben tancades o bé estar segur de quedaven obertes, sense por de cap hacker. Aquest fet de donar les claus, de donar a una persona aquest símbol de poder, ens està parlant de la confiança que mostra el que dóna aquesta clau. Ens parla de la confiança que Jesús té en Simó-Pere, en les seves capacitats perquè es capaç de veure que Jesús “és el Messies, el Fill de Déu viu” (Mateu 16:16)). 

Confiança. Confiança de Déu que, si bé la dóna de forma eminent a Simó-Pere, d’alguna manera, també s’estén a la resta dels cristians i cristianes perquè pel baptisme, tots i totes hem estat consagrats i hem estat cridats a ser sacerdots, reis i profetes. És a dir, que tots els laics i laiques participen del sacerdoci del Crist, en la seva missió profètica i reial (1); són un “llinatge escollit, una nació santa, un poble adquirit per anunciar les meravelles d’Aquell qui el ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable” (1 Pere 2:9). “Els batejats, en efecte, per la regeneració i la unció de l’Esperit Sant, són consagrats a ser una habitació espiritual i un sacerdoci sant” (2). 

Fa unes setmanes, el Cardenal Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat, em va enviar una homilia seva  d’ordenació de cinc preveres i diaques, i en ella deia: No manquen sacerdots; el que manca és que tot cristià sàpiga i prengui consciència de que ell és sacerdot (també les dones). (…) Manquen sacerdots que despertin el sacerdoci dels altres i els animin i ensenyin a viure’l i exercir-ho. El sacerdoci ministerial ha d’estar al servei del sacerdoci comú dels fidels. L’ordenació de cinc (preveres i diaques) ha de servir per despertar el sacerdoci de 500, de 5.000 o de 50.000 ” (3). 

Germans i germanes, pel cristià i per la cristiana, el viure el sacerdoci comú ha de ser oferir-nos nosaltres mateixos com a ofrena a Déu, com diu sant Pau a la Carta als Romans: oferir-vos vosaltres mateixos com a víctima viva, santa i agradable a Déu, aquest ha de ser el vostre culte veritable. No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que es bo, agradable a ell i perfecte” (Romans 12:1-2).

En aquest sentit, l’altra dia preguntava a una noia què em digués que és això de viure el sacerdoci comú, i aquesta va ser la seva resposta: el sacerdoci comú és Ser bona persona. Agradar a Déu intentant ser amables amb tothom. Que la nostra forma de ser i d’actuar mostri d’una manera transparent l’Amor de Déu. Que després de fer un favor a algú no es quedin amb la nostra persona sinó pensant: ¡que bo és Déu!. Perdonant i sent misericordiosos. Deixant-nos acompanyar perquè som fràgils com tothom…”.

No oblideu, germans i germanes, que nosaltres cristians, comptem també amb la confiança de Déu; i que confia en nosaltres perquè ens estima. I nosaltres hem d’estar oberts a Déu a perquè pugui fer-nos ser conscients, com un nou Simó-Pere, de que Jesús “és el Messies, el Fill del Déu viu” (Mateu 16:16). Déu confia en nosaltres, homes i dones del segle XXI: confia, ens estima, tant que ens ha fet fills i filles seus i ha donat la vida del seu Fill primogènit per nosaltres. I aquesta confiança demana una resposta de nosaltres: demana que nosaltres també confiem en Déu, que nosaltres siguem conscients de la nostra responsabilitat per a viure el sacerdoci comú, per poder correspondre el seu Amor amb el nostre amor: Estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix (cf. Mateu 22:36-40). Déu vol ser correspost en la seva estimació envers la humanitat, i això demana que aquest amor s’expressi en fets i no només en paraules boniques: fets d’amor envers Déu i envers el proïsme. A això hem estat cridats pel baptisme: com a fills de Déu que som, tenim el deure de ser testimonis davant els homes i dones del nostre temps de la fe que hem rebut de Déu per mitjà de l’Església (4). Confiança i responsabilitat.

Germans i germanes, malgrat la nostra petitesa, malgrat les nostres febleses, malgrat les nostres incoherències, podem fer-nos nostra l’oració col·lecta amb que pregàvem just abans de les lectures d’avui: perquè Déu ens concedeixi, a nosaltres cristians i cristianes, que estimem allò que Déu ens mana i desitgem allò que ens promet, perquè enmig de les coses inestables i les incerteses del món present, els nostres cors es mantinguin ferms allí on es troba l’alegria veritable (5), es a dir: que confiem i estimem Jesucrist, i que aquesta estimació traspuï responsablement en obres d’amor envers tota la humanitat.  

Que així sigui.

 

Referències:
(1) Cf. Catecisme de l’Església Catòica n. 1268
(2) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 10. Roma, 21 de novembre de 1964
(3) Card. Cristóbal López, Arquebisbe de Rabat. Homilia del 10 de juny de 2023 amb motiu de l’ordenació de 5 sacerdots i diaques salesians a Atocha, Madrid.
(4) Concili Vaticà II. contitució dogmàtica sobre l’Església Lumen Gentium, n. 11. Roma, 21 de novembre de 1964
(5) Cf. Oració col·lecta del Diumenge XXI de durant l’any, Cicle A.

Abadia de MontserratDiumenge XXI de durant l’any (27 d’agost de 2023)

Sant Joan Baptista. Missa Nova del P. Anton Gordillo (24 de juny de 2023)

Homilia del P. Anton Gordillo, monjo de Montserrat (24 de juny de 2023)

Isaïes 49:1-6 / Fets 13:22-26 / Lluc 1:57-66.80

Alegria, alegria, alegria

Benvolguts germans i germanes:

Avui és un dia que convida al goig i a l’alegria. Els textos que ens proposa avui la litúrgia d’aquesta Eucaristia ens parlen de goig i de llum, tot celebrant un naixement: el de Joan Baptista, el profeta que va anunciar la imminència de la vinguda de Jesucrist, el nostre Salvador com ens recordava fa un moment sant Pau en la lectura dels Fets dels Apòstols. Un naixement sempre és motiu d’alegria, i en aquesta ocasió especialment. L’oració del final de la Missa, la pregària de postcomunió demana a Déu que “l’Església, joiosa pel naixement de Joan Baptista, reconegui que aquell que el Precursor va anunciar, és el que l’ha regenerada”.

També és motiu d’alegria el fet de que estem als voltants del solstici d’estiu, quan els dies són més llargs i les nits més curtes. Especialment avui en que tenim ben presents encara els focs de Sant Joan que ahir il·luminaven la nit i van ser motiu de festa, de llum i de soroll. Aquesta nit tan curta (només 7 segons més llarga que la més curta de l’any, la del 21 de juny com llegia l’altre dia en un diari digital). Aquesta nit tan curta però tan estimada en el imaginari col·lectiu mediterrani i també de la tradició cristiana. 

Per l’evangelista Lluc sabem que Zacaries celebra la naixença del seu fill Joan, el qual senyala la línia d’un nova època: es tracta d’una frontera que separa l’Antic Testament del Nou, com diu Sant Agustí. És el naixement del precursor el qual fa de frontissa entre les promeses amagades de l’Antic Testament (mudes com el pare Zacaries), amb les del Nou (on a la llum de Jesucrist, els escrits antics s’obren a un nou significat, a una nova dimensió més plena). 

Zacaries, que s’alegra del naixement de Joan i es plenament conscient de la intervenció divina, esclata de joia en el seu càntic, tant estimat pels monjos i que es canta a la Litúrgia de les hores, esclata en lloança a Déu tot anunciant la imminència del naixement de Jesucrist. I diu: “ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar als qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”. Un sol que ve del cel. Si el solstici d’hivern està tocant el naixement del Crist, en el solstici d’estiu se situa un altre naixement: el de Joan Baptista.

Hem sentit a l’evangeli com Elisabet i Zacaries van dir que el seu fill s’havia de dir Joan, que significa “Déu ha fet gran misericòrdia”. Lluc ens recorda que Déu ha fet una gran misericòrdia a uns pares sense descendència, cosa mal vista en la societat jueva d’aquella època, però també podem afirmar que Déu també ha fet una gran misericòrdia envers nosaltres. Déu no s’oblida de nosaltres i ja des dels temps antics va preparant la salvació de la humanitat, de tots els homes i dones,  preparant la vinguda del Salvador; amb el naixement de Joan que ens diu que una cosa gran està a punt de passar, ens està anunciant i apuntant el significat de la vinguda del Salvador, el nostre Salvador. Així, és motiu d’alegria que Déu segueix estant al costat de tot home i de tota dona, per acompanyar-nos, per estimar-nos i perquè siguem feliços. Joan anuncia aquest Jesús que ha vingut al món, no per imposar-nos una càrrega feixuga, sinó perquè puguem arribar a ser feliços en Déu. 

De Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases, diu una dita antiga (amb la variant de Joans, Antons i ases). Així és: en totes les cases cristianes hi ha la possibilitat de que Déu ens faci misericòrdia, de que ens ajudi a cadascú i a cadascuna de nosaltres. Però també és motiu de que nosaltres esdevinguem un nou Joan, una nova Joana. I ha la possibilitat de que siguem, com el Baptista, missatgers de l’alegria del que significa la Bona Nova de l’Evangeli, de que siguem repartidors de somriures al nostre voltant i d’alegria autèntica, perquè neix del fons del nostre cor perquè ens sentim estimats per Déu i repartim d’aquesta estimació: aquesta és la manera d’identificar-nos com a autèntics cristians, amb el manament nou que ens donà Jesús: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres. Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”. Certament que hi ha dificultats a la vida, certament que la felicitat està arrelada en la creu i que cal que posem el nostre esforç, però la nostra vida té un sentit ple i un sentit d’alegria i felicitat si, malgrat els obstacles, les nostres febleses i incoherències, si som capaços d’intentar estimar a la manera de Déu.

Pels escolans també és motiu d’alegria: aquesta setmana acaba el curs escolar a Catalunya, i al final d’aquest matí començaran les seves vacances d’estiu fins a la seva tornada finals d’agost on podran gaudir de la família i dels amics. En acabar aquesta celebració tindrà lloc la cerimònia de comiat dels escolans de segon: a ells i a les seves famílies agraïm la seva estada i el servei que han fet aquí a Montserrat. 

I finalment crec aquests dies són també motiu d’alegria per la Comunitat de monjos i per l’Església a Catalunya per la meva ordenació sacerdotal. I no puc deixar d’agrair públicament el suport de tantes persones que han fet possible el que sóc en el meu llarg itinerari vital: primerament els meus pares (amb la meva mare aquí present), a tota la meva família, als monjos i també tants d’altres amics i amigues que he tingut el privilegi de conèixer i de compartir al llarg dels anys, molts d’ells que s’han fet presents aquests dies de diferents maneres: GRÀCIES.

Què Déu, que sempre va actualitzant la seva misericòrdia, ens faci avançar en el sentit autèntic de la felicitat i de l’alegria, ben arrelats en Crist, i que aquesta alegria traspuï per la nostra pell envers els altres, per intentar construir un món millor tant per a nosaltres i com per tota la humanitat: perquè els cristians sabem que “ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar als qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau”.  

Que així sigui.

Abadia de MontserratSant Joan Baptista. Missa Nova del P. Anton Gordillo (24 de juny de 2023)

Ordenació Presbiteral del P. Anton Gordillo (23 de juny de 2023)

Homilia del Cardenal Joan Josep Omella, Arquebisbe de Barcelona (23 de juny de 2023)

Jeremies 1:4-10 / 1 Pere 1:8-12 / Lluc 1:5-17

 

Benvolgut P. Abat,

Benvolguts monjos d’aquest monestir, 

Benvolguts familiars i amics del Germà Anton, 

Benvolguts germans i germanes en el Senyor, 

Estimat Germà Anton, si mires enrere, contemples en primer lloc, amb gratitud i emoció, haver rebut el do de la vida humana. La vida és un do meravellós, un regal de Déu i en aquest regal estan directament implicats els teus pares. I avui és un bon moment per agrair a Déu i als teus pares el do de la vida i tot el que han fet per tu al llarg de la teva existència.

I en aquesta mirada enrere, contemples també, amb més emoció i gratitud, el teu naixement a la vida divina per mitjà del Baptisme. A través d’aquest magnífic sagrament, vas rebre la llavor de la fe i vas ser submergit en Crist Mort i Ressuscitat, el nostre Salvador. Per la seva Mort i Resurrecció estàs ja salvat. I la vida de cada batejat s’insereix per sempre en la vida de Crist, en la seva manera de ser i d’actuar. Després vas rebre la primera comunió, la confirmació, l’entrada en la vida monàstica… i l’ordenació diaconal. Quants i quins immensos dons t’ha concedit el Senyor!

Recorda’ls, contempla’ls avui, ple d’emoció i agraïment. Fem nostres les paraules de santa Clara d’Assís: «Gràcies, Senyor, perquè em vas pensar, perquè em vas crear, gràcies!». La nostra ànima, plena de joia, proclama amb Maria: «El Totpoderós obra en mi meravelles».

I avui el Senyor, que ja et va triar en el si matern, et concedeix un nou i bellíssim regal, que cap de nosaltres mereixem. A través del sagrament de l’orde sacerdotal, el Senyor comparteix amb tu la seva més profunda identitat, el seu etern sacerdoci a favor de tots els homes. Avui el Senyor et concedeix participar en allò més entranyable i radical de la missió que Ell va rebre del Pare. Per la imposició de les meves mans i per la unció de l’Esperit Sant, que es vessarà sobre tu, seràs veritablement sacerdot de Jesucrist, participaràs del seu únic i etern Sacerdoci.

¿Què implica aquesta participació en la missió sacerdotal de Crist, aquest preciós do, carisma i ministeri?

S a c e r d o t 

El sacerdoci ministerial exigeix una relació íntima i profunda amb el Senyor, sacerdot, víctima i altar. Ell ens diu: «Ja no us dic servents […] A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare». El prevere, pel do de la lectio divina, ha d’arribar a viure l’alegria de Jesús amb els senzills, els petits, els últims, els pecadors. Ha de meditar incansablement el camí de les Benaurances i entrar amb freqüència en la joia de l’Esperit Sant amb la qual ens vol omplir Jesucrist. El sacerdot ha de ser algú que tracta i coneix íntimament el cor de Jesucrist i, com Ell, ha de ser sensible a l’alegria i als sofriments dels qui l’envolten, com ens exhorta sant Pere: «Jo, prevere com ells i testimoni dels sofriments de Crist». 

El sacerdot viu amb una intensitat especial el camí que va de Getsemaní al Calvari. És l’Evangeli del seu amor més enllà de tot, de la seva Passió «voluntàriament acceptada», de la seva vida entregada a la Creu per nosaltres i per tots els homes, de la seva gloriosa Resurrecció i Ascensió als cels. Aquestes escenes contemplades assíduament i amb amor marquen la carn i l’esperit del sacerdot amb una marca indeleble. El sacerdot diu, cada dia i cada nit, amb el salmista: 

«Senyor, heretat meva i calze meu, tu m’has triat la possessió. La part que m’ha tocat és deliciosa, m’encisa la meva heretat». D’aquí ve que el sacerdot ha de ser home de pregària, un home veritablement «religiós», en paraules del papa Benet XVI. És llavors quan podem dir, com sant Pau: «Sé bé de qui m’he fiat» (Cf. 2Tm 1,12). 

V í c t i m a

Compartir la mateixa missió sacerdotal que Jesucrist implica una nova valoració de les coses, un anar creixent en sensibilitat davant la dimensió victimal i reparadora del nostre ministeri. Tal com ens ensenya Crist en l’Evangeli, el que compta en la vida no és l’autorealització ni l’èxit; no és construir-se una existència interessant o una vida bella, ni alimentar una comunitat d’admiradors. L’objectiu final de la vida d’un seguidor de Crist és obrar en obediència al Pare i en favor dels altres, en obediència d’amor, un amor a la mesura de la Creu; en obediència sofrent i, al mateix temps, decidida, ràpida; en obediència, moltes vegades fosca i ignorada, sempre pròxima a les víctimes d’aquest món, als maltractats, singularment a les víctimes del pecat, la més profunda desgràcia de tot ésser humà. 

Anem al sacerdoci a ser víctimes amb Crist, a incorporar els nostres sofriments a la seva Passió. Anem al sacerdoci amb l’ofrena del nostre propi cos, per posar-lo amb Crist a l’altar per la salvació de la humanitat, perquè ens fa mal el pecat del món, de cada home, de cada dona; perquè ens fa mal la vida sense Déu de tants germans nostres, ens fa mal tant de sofriment i tanta mort sense Déu. Ser sacerdots i víctimes amb Jesucrist és gastar-se i desviure’s pels altres, a exemple seu; és viure una vida de constant oblit de si mateix per  donar-se a Crist i als altres, per a glòria del Pare i del Fill en l’Esperit Sant. El sacerdot ofereix i lliura la seva vida a Déu per la salvació de la humanitat.

Podem dir, en paraules del papa Benet XVI, que “si avui els sacerdots se senten estressats, cansats i frustrats [i això val també per als monjos], és degut a una cerca exasperada de rendiments. La fe es converteix en un pesat farcell que amb prou feines s’arrossega, quan hauria de ser una ala per la qual deixar-se portar” (La Iglesia. Una comunidad siempre en camino. Edit. San Pablo, pàg.119). Diu el salmista: «Qui tingués les ales del colom! D’una volada aniria a aixoplugar-me. Fugiria errant, ben lluny, i em quedaria al desert».

Tant de bo sàpigues, estimat germà Anton, tant de bo sapiguem sempre, tots nosaltres, volar amb les ales de la fe, volar al desert, a la solitud amb Déu, tot sols amb el seu amor, sense que ho impedeixi res ni ningú, sense que la fe se’ns converteixi en un farcell pesat. 

Preguem a Déu amb confiança que ens concedeixi volar lleugers, treballar amb total generositat, sense perdre l’alegria, no mirant els resultats, sinó sent fidels a l’amor primer, a l’amor diví que ha fet amb nosaltres Aliança nova i eterna, a l’amor que t’ha portat al desert per a parlar-te al cor i perquè li parlis dels homes i de les seves solituds i necessitats. I al desert, que Déu et converteixi en un oasi capaç de donar els fruits de l’Esperit: amor, alegria, pau, paciència, afabilitat, bondat, fidelitat, mansuetud, domini de si. 

L’important, doncs, és ser amics forts de Déu, transformats per l’Esperit en ofrena que s’immola amagada en Crist per a lloança de la seva glòria, ofrena permanent de l’Església estesa per totes les nacions.

A l t a r

Compartir la missió de Crist implica també participar en l’amor que Ell té per tota la humanitat, i en la seva voluntat de salvar-la i d’ajudar-la. Per això, seràs, per Crist, amb Ell i en Ell, no només sacerdot i víctima, sinó també altar. En tu, en el teu cor, tindran un lloc les ofrenes de tota la humanitat, les seves vides i els seus treballs, les seves alegries i esperances, les seves tristeses i angoixes. 

Compartir el sacerdoci de Jesucrist ens fa altar de l’univers, únic altar on l’home posa l’ofrena de la seva pobresa i on el foc de l’Esperit ho purifica tot, ho “cristifica” tot, per a glòria de la Santíssima Trinitat, consubstancial, indivisible, vivificadora. 

Només a l’altar d’aquesta joiosa comunió amb Crist pot arribar a plenitud l’alegria de tota la creació i de tota la humanitat. Per això, no podem guardar per a nosaltres la medicina de la fe que hem descobert, que ens ha curat a nosaltres de tants mals i que ens ha proporcionat tants béns. El foc missioner, la passió pels altres, «pro eis», ha d’omplir d’ofrenes l’altar: l’ofrena dels qui no coneixen encara Déu, dels qui viuen com a ovelles sense pastor, dels qui, com aquells que el van crucificar llavors, ara mateix, en el nostre temps, no saben el que fan.

Sant Gregori Magne diu bellament: «Quina altra cosa són els homes sants sinó rius… que reguen la terra seca? No obstant això… s’assecarien si… no tornessin al lloc del qual han brollat. Perquè si no es recollissin en l’interior del cor i no encadenessin el seu anhel d’amor al Creador… la seva llengua s’assecaria.».

Li demano al Senyor que et concedeixi viure així: estant en qualsevol lloc o en qualsevol servei al Monestir. Sí, tant és un lloc com un altre, tant és estar amb molts que amb pocs germans. L’important és ser on ens posa el Senyor. I allí ser altar, ser riu que brolla cada dia de l’altar, del costat dret, riu que brolla de la bretxa del seu costat, riu que rega la terra seca, encara que mai vegis els fruits.

Com diu sant Benet practica el bon zel, com ho fan els bons monjos: honora els altres, suporta amb paciència les seves febleses, no busquis el profit propi, sinó el bé comú, practica desinteressadament la caritat fraterna, estima el teu abat amb un afecte sincer i humil, no anteposis res a Crist, tingues cura dels malalts, preocupa’t amb tota sol·licitud dels infants, dels hostes, dels pelegrins i dels pobres. Reconforta els desvalguts (Regla de Sant Benet).

Que santa María, Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, present en cos i ànima al cel, des de l’Assumpció, mare de tots els sacerdots, dolçor de vida, t’ajudi a romandre en l’alegria espiritual. No ho dubtis mai: Ella, mare i mestra, t’ajudarà cada dia en la teva vocació, perquè siguis fidel al ministeri rebut. Ella, la Mare de Déu, et consolarà en tots els teus dolors i obtindrà del Pare la força i els dons de l’Esperit, perquè siguis sacerdot, víctima i altar amb Jesucrist. Amén.

Abadia de MontserratOrdenació Presbiteral del P. Anton Gordillo (23 de juny de 2023)