Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (10 d’agost de 2025)
Saviesa 18:6-9 / Hebreus 11:1-2.8-19 / Lluc 12:32-48
Si algun dia visiteu el British Museum de Londres, hi trobareu molts tresors. Però n’hi ha un que avui ens pot ajudar a entrar en l’evangeli: es tracta d’un conjunt de 160 monedes d’or del segle II, que van ser amagades dins una gerra de coure. Algú, en temps dels romans, les va enterrar sota el paviment de casa seva. I no en sabem res més fins que, 18 segles després, l’any 1911, unes excavacions les van treure a la llum. Segurament eren una gran fortuna —i encara ho serien ara—, però ningú no en va gaudir. Qui les va amagar es va morir sense recuperar-les, i els seus hereus tampoc no ho van poder fer. I el descobridor tampoc no se’n va beneficiar, perquè la llei les va declarar patrimoni històric i van haver d’anar a parar al museu. Aquesta anècdota és un bon exemple de com els tresors d’aquesta terra poden perdre’s, quedar oblidats o acabar en mans d’altres. I pot ser un bon punt de partida per entendre les paraules de Jesús: «On teniu el vostre tresor, hi tindreu el vostre cor
En l’evangeli d’avui, Jesús ens ha parlat a través de tres paràboles: la del tresor que hem comentat, la del criat vigilant i la de l’administrador fidel. El missatge és clar: cal orientar bé el cor cap a allò que realment val la pena, i un cop trobat, vetllar-ho i administrar-ho amb responsabilitat. La primera paràbola ens pregunta: quin és el teu tresor? Poden ser possessions, èxits o reconeixement… però Jesús ens convida a mirar més enllà. La segona i la tercera paràbola hi afegeixen un pas més: el tresor no és per guardar-lo, sinó per fer-lo fructificar. Déu ens ha donat a cadascú de nosaltres una sèrie de dons i talents que hem de descobrir, i que no són per a nosaltres sols: són per posar-los al servei dels altres. El dia que el Senyor ens demani comptes: podrem mostrar-li com els hem fet créixer? La qüestió és vital: quin és, per a mi, aquest tresor? I encara: estic disposat a viure d’una manera que el guardi i el faci créixer?
Sant Llorenç, la festa del qual celebraríem avui dia 10 d’agost si no fos diumenge, tenia claríssim quin era el seu tresor. Va ser diaca a la Roma del segle III, i era l’encarregat de gestionar els béns de l’Església i distribuir-los als pobres, orfes i vídues. Quan l’emperador Valerià li exigí els “tresors de l’Església”, Llorenç demanà tres dies. En aquest temps reuní pobres, malalts, cecs i leprosos, i els presentà dient: «Aquests són els tresors de l’Església». Aquesta confessió de fe li costà la vida, però resumeix perfectament l’evangeli: els béns són per compartir; el veritable tresor és el que té valor davant de Déu. I avui, diumenge, podem mirar també cap a un altre tresor: l’Eucaristia. Aquí rebem la Paraula que ens il·lumina, aquí ens trobem amb el Crist ressuscitat, i participem del banquet que anticipa el Regne del cel. Cada diumenge és una petita Pasqua: un recordatori del nostre destí i una crida a revisar on tenim el cor.
Per tot això que hem dit, la Paraula que hem escoltat avui no és per sentir-la i oblidar-la: és perquè la visquem quan sortim d’aquí. Les paràboles ens conviden a vetllar, a no deixar que la vida s’escoli en la rutina o en la distracció. Perquè les lectures ens recordaven com a rerefons que Jesús vindrà al final dels temps, però també ve constantment cada vegada que escoltem la seva veu en l’Evangeli, cada vegada que celebrem els sagraments, sempre que algun pobre ens demana ajuda, o sempre que fem una obra de misericòrdia. I com que no sabem ni el dia ni l’hora en què el Senyor ens pot venir a trobar, és bo que aprofitem l’oportunitat que ens dóna aquest temps més tranquil de l’estiu i el visquem com un temps privilegiat per mirar endins: on tinc el cor? Quins tresors estic acumulant? Són dels que es poden perdre o dels que duren per sempre? Demanem, germans i germanes com a fruit d’aquesta Eucaristia, que el Senyor, quan vingui —sigui quan sigui i com sigui— ens trobi amb el cor centrat en Ell, amb els dons ben administrats, i amb la llibertat posada al servei del seu Regne. I que els tresors que reunim siguin d’aquells que no acaben en un museu… sinó al cel. Tant de bo que el nostre cor sigui sempre on és el nostre veritable tresor: en Crist Jesús, el nostre salvador.
Última actualització: 10 agost 2025