Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (30 de Juny de 2024)
Saviesa 1:13-15; 2:23-24 / 2 Corintis 8:7.9.13-15 / Marc 5:21-43
En el text que acabem de sentir, germans, l’evangelista Marc ens hi ha presentat dos miracles de Jesús, l’un intercalat dins l’altre. En tots dos Jesús apel·la a la fe, no vol que aquestes curacions siguin considerades obra de la màgia: “filla, la teva fe t’ha salvat”, digué a la dona que patia pèrdues de sang; “tingues fe i no tinguis por” féu a Jaire, el cap de sinagoga la filleta del qual s’estava morint. Però no sé per quin joc de circumstàncies en llegir aquest text m’ha cridat especialment l’atenció un punt, un detall si voleu, aparentment anecdòtic però que m’ha obert un ample horitzó de reflexió. La paraula clau és “tocar”; la dona “tocà el mantell de Jesús” perquè pensava “encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona”; i ho féu, i efectivament quedà guarida; i Jesús, “que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell” preguntava “Qui m’ha tocat la roba?” Els deixebles li deien “la gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?”. A aquestes quatre vegades que surt “tocar” afegim-hi, encara, que la filla de Jaire és guarida just al moment en què Jesús la toca bo i donant-li la mà. I en fixar-me en aquesta insistència en el fet que, no sempre però sí molt sovint, Jesús salva tocant, m’he recordat del passatge, entre d’altres, tan fonamental de la revelació del Senyor a la muntanya del Sinaí en què estableix l’aliança salvadora amb el poble; allí tot hi és distanciament, llunyania; també hi surt el verb “tocar” però allí, i en d’altres moments, hi és prohibit, fins a risc de morir. “Assenyala’ls uns límits tot al voltant –deia el Senyor Jahvè a Moisès perquè ho transmetés al poble– i adverteix-los que no pugin a la muntanya i que ni tan sols la toquin; tothom qui s’acosti a la muntanya serà condemnat a mort… que ni els sacerdots ni el poble no es precipitin a pujar per veure’m a mi, el Senyor, perquè no els hagi de fulminar”. Quin contrast! Al Sinaí “tocar” i “veure” Déu era sinònim de mort; ara, absoluta novetat, la vida, la salvació, prové de veure i “tocar Déu”; sí, tocar Déu, perquè qui em veu a mi, diu Jesús, veu el Pare. Allí, al Sinaí era prohibit precipitar-se cap al Senyor; ara, Jesús es deixa tocar i fins empènyer pertot arreu.
El contrast, doncs, és prou suggeridor i ens posa al davant una veritat fonamental de la fe cristiana, de la bona notícia que ens revela Jesús o, més justament, de la bona notícia que és Jesús mateix, Déu que s’ha fet carn, Déu que no ha creat el món per deixar-lo abandonat sinó per a entrar-hi, per a tocar-lo, per a ser tocat per ell i, finalment, per a salvar-lo, Déu que estima amb entranyes de mare la seva criatura, tot allò que ha creat. Ho sentíem en la primera lectura, treta del llibre de la Saviesa: “Déu no va fer la mort, ni li agrada que l’home perdi la vida”. Diguem-ho novament, diguem-nos-ho a nosaltres mateixos i diguem-ho a tothom, al món: el nucli de la nostra fe no és que Déu existeixi sinó que Déu és amor i es deixar tocar; i que ningú no gosi, ni de paraula ni de pensament, aigualir aquesta veritat ni reduir-ne les conseqüències. Per això mateix podíem anar cantant en el salm: “Amb quin goig us exalço, Senyor!”.
En Jesús hem vist avui, doncs, com Déu s’apropa a dues realitats de dolor, de marginació, prescindint del que poden pensar o dir els qui ho veuen. El cas de la dona que patia pèrdues de sang, per exemple, és un cas clar de marginació social perquè aquesta malaltia era vista aleshores com una clara conseqüència del pecat i la persona que la patia vivia, doncs, en estat d’impuresa ritual. [Ara no ho considerem així, però encara hi ha un tant per cent molt elevat de dones que la pateixen, aquesta malaltia; precisament just abans de conventual, quan acabava de redactar aquestes ratlles, he rebut un wp d’una metgessa mare d’una filla que pateix fa més de 12 anys endometriosi, i m’escrivia arran de l’evangeli d’avui; preguem per elles, perquè la societat, l’estament mèdic, els investigadors, hi treballin de valent. Ara, però, com deia, no ho considerem conseqüència del pecat, i ai d’aquell qui ho pensi! Però Jesús –perquè aleshores sí que era una malaltia que feia que les qui la patien fossin menystingudes, menyspreades– es deixa tocar per ella. I Jesús, Déu, continua deixant-se tocar per tant de sofriment i de marginació que hi ha en el nostre món, i penso ben especialment en l’anomenat quart món, el d’aquells que no solament sofreixen sinó que han de viure el sofriment en la solitud, en l’abandó, en un autèntic carreró sense sortida.
Però no n’hi ha prou de dir això; cal afegir-hi, i posar-ho ben en primer lloc, que els qui ens diem deixebles de Jesús –anava a dir els qui tenim la gosadia de dir-nos, encara, deixebles de Jesús i que ens tinguin per tals–, els qui ens tenim per adoradors de Déu en esperit i en veritat, l’Església, no solament no ens hem d’allunyar de cap mena de sofriment sinó que hem de deixar que ens toqui, que hi siguem sensibles, que sapiguem actuar-hi no amb actituds legalistes ni amb respectes humans sinó amb actituds evangèliques que sempre seran d’acolliment, d’alliberament, en una paraula d’estimació a l’estil de Jesús. La col·laboració eclesial a la salvació que Déu vol per a tothom ha de passar per conèixer a fons el gran món del sofriment, per acostar-s’hi, per tocar-lo i deixar-nos tocar per ell, sense por a macular-nos (és que nosaltres mateixos podem dir que no tenim cap màcula?); el sofriment del món, com el de la dona malalta de l’evangeli, és un crit d’auxili fet des de la confiança de ser atès no a cop de normes i de lleis, que per humanament justes que puguin ser no solen mirar el fons de la persona, sinó amb comprensió, amb delicadesa, sempre amb perdó, amb paraules i gestos de coratge, amb amor.
Que l’Eucaristia que ara celebrem, misteri de la paraula i del gest salvadors, ens ajudi a passar pel món fent el bé, com féu Jesús, essent testimonis d’esperança i, amb l’ajut de Déu, donant-nos la mà i oferint-la a tothom, absolutament a tothom.
Última actualització: 2 juliol 2024