Homilia del P. Josep M Soler, Abat Emèrit de Montserrat (30 de març de 2025)
Josuè 5:9a.10-12 / 2 Corintis 5:17-21 / Lluc 15:1-3.11-32
La litúrgia d’avui ens invita a la joia. Ja des de l’inici, amb el cant d’entrada: “alegreu-vos, feu festa, estigueu contents”. La raó primera d’aquesta invitació és la proximitat de la pasqua. Prendre consciència que ja és a prop ens encoratja a continuar amb més deler el camí quaresmal.
Però en la litúrgia d’avui, hi ha una segona raó per a joia. La trobem en l’evangeli que ens acaba de proclamar el diaca. És la joia de veure la felicitat de Déu quan retroba un pecador perdut. Perquè aquesta paràbola no és tant del fill pròdig com del pare que estima entranyablement. Jesús l’explica als fariseus i als mestres de la Llei que estaven escandalitzats de la seva condescendència envers els pecadors. Jesús els voldria fer entendre l’amor misericordiós i entranyable de Déut´te també envers els pecadors i el perill que tenen de ser com el fill gran que, tot i la seva fidelitat al servei i a l’obediència al pare, té el cor eixarreït i no sap descobrir la tendresa del pare ni la joia que és viure sempre a la seva presència.
El centre de la paràbola, doncs, és el comportament del pare amb els seus dos fills. El petit, que la tradició ha anomenat pròdig perquè ho ha malgastat tot, no és, però, un model de penediment ni de conversió. Després de deixar la llar paterna i de fruir del béns que indignament ha demanat al seu pare, es troba en la misèria, degradat en la seva condició humana, passant fam i anhelant de poder menjar ni que sigui les garrofes que mengen els porcs, que són impurs segons la convicció jueva. Davant d’aquesta situació, pensa retornar a casa; el mou, no tant el penediment i el desig de conversió com l’interès de no passar gana, de sortir de la seva insatisfacció radical. Per això pensa captar la benvolença del pare i dir: he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu, i afegir tot seguit: pren-me entre els teus treballadors. Aquells que tenen pa de sobres, tal com havia pensat en la seva reflexió desesperada.
I quan arriba a casa es troba que el pare l’espera, que no li recrimina res, sinó que quan el veu es commou i corre a tirar-se-li al coll i el besa; no li deixa acabar les paraules de petició que havia preparat, i no l’acull com un treballador sinó que, ordenant que li posin un vestit de festa i un anell i calçant-lo amb sandàlies, el restaura en la seva dignitat humana i de fill. I organitza un banquet, amb músiques i balls, per celebrar que aquell fill que ja donava per perdut, ha estat retrobat. “Alegreu-vos, feu festa, estigueu contents”. Tres vegades, en el fragment evangèlic es destaca la joia del pare per haver retrobat el fill que havia marxat de males maneres. El pare estima tant que en té prou amb què el fill hagi tornat, encara que sigui només per no passar fam.
El fill gran, però, no vol anar a la festa. Ell també vivia una situació de pecat. No havia transgredit mai una ordre del seu pare, però el seu cor estava lluny del del seu pare i per això no havia sabut fruir de la riquesa que hi havia a la casa ni de l’amor del seu pare; enyorava un cabrit per fer festa amb els seus amics, quan el pare ho compartia tot amb ell. Estava tancat en el seu món d’observança i de fidelitat material. El seu cor era eixut i no podia entendre la joia, el perdó i la generositat del seu pare envers el seu germà, que d’alguna manera ja no considera seu perquè davant del pare l’anomena aquest fill teu. També el pare surt al seu encontre i li prega que participi de la joia i entri a la festa; que no faci com els fariseus i els mestres de la Llei que no volen entrar a la festa del perdó i de la misericòrdia que Déu celebra per mitjà de la missió de Jesucrist.
El pare no recrimina el mal comportament del fill petit i s’omple de joia quan aquest fill torna a casa, el perdona i fa festa, aquest pare que vol moure a tendresa i invita a la joia el fill gran, aquest pare –diu Jesús- és imatge de Déu, de la manera de fer del Pare del cel que es complau a perdonar i invita a la comunió amb ell. Del Pare del cel que no perdona fredament sinó que es commou davant el pecador que torna a ell, l’abraça i s’alegra de retrobar-lo perquè durant molt de temps ha estat esperant-lo.
Tots podem tenir coses del fill petit i del fill gran. Tots un dia o altre ens podem haver allunyat de Déu i fet l’experiència que un mal ús de la llibertat ens empobria personalment i fins podia rebaixar la nostra condició humana i cristiana. Tots, un dia o altre, podem haver experimentat com, després del goig passatger del pecat, ens trobàvem insatisfets, buits al fons del cor i rebaixats en la nostra condició de fills de Déu. Tots, també, un dia o altre ham estat exigents envers els altres, incapaços de perdonar i, potser, desitjant que Déu no perdonés algú. Tots podem haver viscut una fidelitat material als principis cristians però amb el cor lluny del Pare del cel. Tots un dia o altre, ens hem fet indignes de ser fills de Déu. Però quan iniciem el camí del retorn, el Pare surt el nostre encontre, es commou i ens abraça. I ens repeteix el mateix que ens va dir al moment del nostre baptisme: tu ets el meu fill, el meu estimat (cf. Lc 3, 21), germà de Jesucrist.
Ara el Pare ens invita a entrar al banquet de l’Eucaristia que anticipa el banquet etern del Regne. Disposem-nos-hi a entrar abillats amb el vestit nou de la gràcia. Alegrem-nos, fem festa, estiguem contents veient l’amor amb què el Pare del cel ens estima.
Última actualització: 30 març 2025