Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (23 de març de 2025)
Èxode 3:1-8a.10.13-15 / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9
Parlar de paciència avui dia, sona fins i tot estrany. No està de moda. És una d’aquelles paraules que està lluny del nostre capteniment diari i ha esdevingut un autèntic desafiament. El nostre dia a dia està immers en l’anomenada cultura de la immediatesa i, per tant, la impaciència domina les nostres vides i sembla haver-se convertit en una autèntica epidèmia, provocant que qualsevol espera, fins i tot la més mínima, posa dels nervis al més pacient. Les situacions són inacabables: esperar l’ascensor, esperar el tren a Rodalies, esperar “dos minuts” en un semàfor, esperar el torn a la peixateria o a la consulta del metge, esperar el fill adolescent que ha sortit de festa a la nit o quedar amb algú que no acaba d’arribar mai, es converteix en una eterna espera, fins al punt d’exasperar-nos.
Esperar esdevé gairebé heroic quan només té valor allò ràpid, allò immediat, exigint les coses aquí i ara, i sense adonar-nos-en, ens sentim atrapats per un activisme compulsiu lamentant-nos de “no tenir mai temps” per acabar les feines. L’obsessiu control, associat a la impaciència és una manera de fer que no respecta els processos que requereix la vida en general i vivim neguitosos, a un ritme frenètic, on qualsevol mínima aturada que comporti l’esdevenir natural de les coses, ens treu de polleguera, posant moltes vegades al límit la nostra salut física i mental.
Tot i així, actualment hi ha autors que parlen de “l’Elogi de la lentitud”. L’any 1986 neix l’anomenat Slow Movement, o “Moviment lent” que va començar en protesta per l’obertura d’una botiga de fast food “menjar ràpid,” i es va crear l’organització anomenada slow food “menjar lent”, un corrent cultural que promou calmar el ritme de vida de les persones. Posteriorment es va expandir el concepte a altres àrees de l’activitat humana. Aquest corrent proposa prendre el control del temps en comptes de sotmetre’s a la seva tirania, donant prioritat a les activitats que milloren el desenvolupament i el benestar de les persones, trobant un equilibri entre la utilització de la tecnologia orientada a l’estalvi del temps i prendre’s el temps necessari per gaudir d’activitats com passejar o socialitzar. Els ponents d’aquest moviment creuen que, encara que la tecnologia pot accelerar el treball, així com la producció i la distribució de productes i altres activitats humanes, les coses més importants de la vida no s’haurien d’accelerar.
És bo que, de tant en tant, ens donem l’oportunitat d’aturar-nos a reflexionar sense pressa, a poc a poc, i de ser nosaltres mateixos. Badar, abstreure’s, encantar-se, escoltar, mirar, meditar, pregar, rumiar, contemplar…, poden ser paraules poc productives, però són ocasions i moments privilegiats que ens ajuden a posar ordre, prioritzar, prendre decisions, orientar camins, aprenentatges, o desencallar situacions complexes.
La paciència és l’exercici de l’espera i ens facilita la capacitat per tolerar una situació determinada sense experimentar nerviosisme, perdre la calma, ni pertorbar-se, sabent tolerar que les coses passin de manera natural, sense forçar-les, sense pressions. Ens convé cultivar-la en un món impacient i acceptar que els fets, i encara més les persones, tenen els seus propis “tempos”, i que afegint-los la nostra pressa i ansietat no aconseguirem que s’accelerin els ritmes necessaris. Si estem atents al que passa en el nostre cor, ens adonarem que les realitats importants son les que necessiten temps per a construir-se i consolidar-se: des de la vida humana en el sí de la mare, fins a la tasca educativa dels fills, passant per l’esforç per aconseguir una formació adequada, o el temps per a forjar una autèntica amistat i un amor veritable, el temps esdevé l’aliat necessari per edificar pacientment allò que ens enforteix i consolida.
Dit això, ens podem preguntar, i com actua Déu en el món? Com actua respecte a nosaltres? Jesús sap prou bé que Déu no pot canviar el món sense que nosaltres canviem. Per això, s’esforça a despertar en la gent un canvi de vida: “Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”. Va passant el temps i Jesús veu que la gent no reacciona a la crida. Són molts els qui venen a escoltar-lo, però no acaben d’obrir-se al Regne que predica. Jesús insistirà. És urgent canviar abans que sigui tard, i és aquí on explica la paràbola de la figuera que no dona fruit i no fa sinó “ocupar un terreny en va”. El vinyater, però, no la talla ni la destrueix. Al contrari, la cuida encara més, i li dona una nova oportunitat, esperant que un dia doni fruits.
Així és la paciència de Déu. Una paciència que ens invita a tornar a Ell, respectant el temps que tenim per donar els fruits que espera de nosaltres. Després de vint segles d’història, continua esperant un cristianisme més vigorós i fecund. La paràbola de Jesús no deixa de ser inquietant, però la conta, per provocar la nostra reacció. Per què una figuera sense figues? Per què una vida estèril i sense creativitat? Per què una religió que no canvia els nostres cors? Per què un cristianisme o un culte sense força ni vigor, incapaç de transformar les nostres vides? Per què anomenar-nos cristians, si als ulls dels que no ho són no deixem de ser una figuera estèril? Tot i reconèixer els fruits generosos de molts cristians, Jesús no explica paràboles per espantar o angoixar.
Cada Quaresma som convidats a convertir-nos, a fer el que ens costa tant de posar en pràctica i no oblidar que som el que som gràcies a la paciència dels qui ens aguanten i gràcies a la paciència amorosa de Déu que “ha vingut a buscar i a salvar allò que s’havia perdut” perquè tinguem plena comunió amb Ell.
Última actualització: 23 març 2025