Homilia del diumenge III de Quaresma

Diumenge III de Quaresma (12 de març de 2023)

Homilia del P. Efrem de Montellà, monjo de Montserrat (12 de març de 2023)

Èxode 17:3-7 / Romans 5:1-2 / Joan 4:5-42

«Si sabessis què vol donar-te Déu!», li deia Jesús a la samaritana. És una frase que ens podem fer nostra: “Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem? I, com ho podem fer per saber-ho? Com podem saber què és allò que Déu té reservat per nosaltres? L’evangeli d’avui ens mostrava el camí: ho podem saber dialogant amb Déu, com avui feia la samaritana amb Jesús.

En l’evangeli que ens acaba de ser proclamat, Jesús representaria a Déu. La samaritana podríem ser cadascú de nosaltres, o millor dit: seria una imatge de l’Església que està formada per moltes persones de molts pobles diferents que tenen set, que busquen Déu. La set, doncs, seria el desig de Déu, la necessitat de tenir fe. I el pou seria el lloc on anem quan volem apagar el nostre desig, allà on esperem trobar-hi l’aigua que calmi el nostre desig. I l’aigua finalment seria allò que Déu té per donar-nos: el seu Esperit Sant i la seva paraula que està viva, i que no deixa de fluir perquè en beguem tant com vulguem. Però a més d’aquesta lectura, en l’evangeli d’avui també hi trobem una imatge concreta de Déu: és la imatge d’un Déu que es vol trobar amb nosaltres, que s’ens fa proper. D’un Déu que dialoga amb la humanitat, sigui amb qui sigui. D’un Déu que trepitja el terreny i no es desentén de les nostres necessitats, malgrat que ens ha donat llibertat i som nosaltres qui decidim si volem acostar-nos-hi, o no.

I aquest diàleg entre Déu i la humanitat que s’esdevingué al la vora del pou en trobar-se Jesús amb la samaritana, nosaltres el fem aquí, en cada celebració. Quan venim a Missa som en aquell pou on ens trobem amb Jesús que ens parla: ens parla a través de la seva paraula proclamada a l’assemblea, ens dóna el seu Esperit a través dels sagraments, i s’ens fa present en el camí. També s’ens fa present en la mateixa assemblea perquè ens parla també a través de les altres persones. La seva paraula és aquesta aigua viva que Jesús va explicar a la samaritana, aquesta aigua que no ha deixat mai de córrer aquí a la celebració travessant els segles, i ens permet dialogar amb Déu, perquè sempre hi ha alguna cosa que va per nosaltres i ens interpel·la. I a través d’aquest diàleg podem avançar, fer camí, créixer i transformar-nos. «Si sabessis què vol donar-te Déu!», deia Jesús a la samaritana. El que Déu ens vol donar segurament és massa gran fins i tot per imaginar-nos-ho. Però ens hi preparem al llarg de tota la vida. El que Déu ens vol donar en realitat és la plenitud que arribarà un dia quan ressuscitem, quan entrem a la seva presència i visquem amb ell per sempre. I mentre fem camí, cada any passem per la Quaresma que ens dóna una oportunitat per revisar com anem, oportunitat de refer forces i de convertir-nos de nou: de girar-nos un cop més cap a aquell que vol el millor per a nosaltres, que ens té preparada la millor aigua que mai puguem beure.

Perquè, al capdavall, tots nosaltres tenim set; tota la humanitat en té. I com els hebreus de la primera lectura, en el desert d’aquest món tots podem tenir la temptació de dubtar de la presència de Déu: «El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?», deien. Però de la mateixa manera que quan Jesús demana aigua a la samaritana ja havia fet néixer en ella el do de la fe, el simple fet de sentir necessitat de Déu ens indica que Déu també l’ha fet néixer en nosaltres. La fe és la nostra resposta a l’amor que Déu ja ens ha adreçat. Perquè no hem d’oblidar mai que Déu també té set: té set de la nostra fe; té set de la nostra resposta. I per apagar la nostra set —i la d’Ell, al final, on hem d’anar a parar és a poder fer la mateixa afirmació que feren els samaritans després d’escoltar el testimoni de la dona: «nosaltres mateixos l’hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món». Si reconeixem a Jesús com aquell qui ha vingut per salvar-nos, allò que Jesús ens diu cada diumenge tindrà autoritat per a nosaltres i farà un efecte real en les nostres vides. Si allò que creiem es transforma ens els nostres actes serem presència de Déu en el món, sigui quin sigui el lloc que ocupem. I quan parlem, també dialogarem amb els nostres contemporanis com Jesús ho féu amb la samaritana.

“Si sabéssim què ens vol donar Déu!”… Què faríem?, començàvem dient. Segurament, res d’especial: simplement, servir el nostre proïsme, ajudar als qui tenim a la vora, parlar amb ells buscant el seu bé… Fent-ho, els farem arribar l’amor de Déu, ens convertirem en una font d’aigua viva que brolla sempre. I podrem arribar a saber què és el que Déu ens vol donar: d’allò que nosaltres donem, de l’amor amb què nosaltres estimem, ens en tornarà el cent per u.

Diumenge III de Quaresma (20 de març de 2022)

Homilia del P. Emili Solano, monjo de Montserrat (20 de març de 2022)

Èxode 3:1-8a / 1 Corintis 10:1-6.10-12 / Lluc 13:1-9

Benvolguts germans.

A l’evangeli d’avui li expliquen a Jesus la notícia tràgica d’uns galileus assassinats per ordre de Pilat, governador romà de Judea. Eren els galileus gent que toleraven malament el jou dels romans. Pilat va saber que uns galileus havien promogut un enrenou al mateix temple mentre estaven allí oferint sacrificis. I disposa la repressió brutal de la policia romana. Jesus està informat de l’actualitat del seu temps, però sense deixar-se arrossegar. Davant d’aquest succés, per lamentable que pogués ser per a la consciència nacional dels jueus, Jesus considera que allò no era el “veritablement real”. Jesus es col·loca en una perspectiva més elevada, diríem, d’eternitat. És l’equilibri de ser al món sense ser del món. Potser així puguem entendre la duresa de la frase que Jesus ha repetit dues vegades: Us asseguro que si no us convertiu, tots acabareu igual. No és tracta tan d’una amenaça com del interès de Jesús per a la salut, pera la salvació de la nostra ànima. Ens està convidant a la conversió, a la penitència.

La Quaresma està, entre altres coses, per animar-nos a fer un pas enrere i contemplar el que passa des de la perspectiva de l’eternitat. Per tant, el que contemplem en Quaresma és l’última realitat. No per desvincular-nos del que passa al nostre voltant, en absolut. Sinó per enquadrar-ho en aquesta realitat última. Fàcilment vivim immersos en una cataracta de notícies com a espectadors que contemplessin un quadre impressionista tan de prop que només veiessin taques sense cap sentit. La Quaresma ens crida a escapar per un temps d’aquest enrenou canviant i passatger i contemplar les veritats últimes, les essencials, les que no canvien, les que constitueixen el nostre destí i la raó de tota la resta. L’Evangeli d’avui ens convida a recordar, enmig del tràfec de les crisis i les alarmes, de la present i alarmant actualitat, que Crist és el Senyor de la Història. Un senyor de misericòrdia que te paciència y deixa al home, a tots nosaltres, un temps per la conversió.

D’aquí sorgeix la consciència que la nostra vida personal, en algun aspecte, no es pot considerar justa, que hem de canviar alguna cosa. A la Quaresma, Déu ens convida a cadascun de nosaltres a donar un canvi de rumb a la nostra existència, pensant i vivint segons l’Evangeli, corregint algunes coses en la nostra manera de pregar, d’actuar, de treballar i en les relacions amb els altres. Jesús ens suggereix aquestes coses, no amb una severitat sense motiu, sinó precisament perquè està preocupat pel nostre bé, per la nostra felicitat, per la nostra salvació.

Per part nostra, hem de respondre amb un esforç interior sincer, demanant-li que ens faci entendre en quins punts en particular hem de convertir-nos. No és un camí complicat, és deixar-se voler per Déu i respondre a aquesta estimació amb la nostra vida. Per això la conversió no depèn de les nostres qualitats, ni del nostre voluntarisme, sinó de adonar-se del gran amor amb què se’ns estima.

Resem a l’Immaculat Cor de Maria santíssima, que ens acompanya en l’itinerari quaresmal, per tal que ajudi cada cristià a tornar al Senyor de tot cor. Que sostingui la nostra decisió ferma de renunciar al mal i d’acceptar amb fe la voluntat de Déu a la nostra vida.

Diumenge III de Quaresma (7 de març de 2021)

Homilia del P. Joan M Mayol, monjo de Montserrat (7 de març de 2021)

Èxode 20:1-17 / 1 Corintis 1:22-25 / Joan 2:13-25

L’episodi conegut com a “la purificació del temple” que acabem d’escoltar, germans i germanes, i el seu immediat anterior, prou conegut també, el de “les Noces de Canà”, són els dos signes a partir dels quals l’evangeli segons sant Joan comença un diàleg continuo des del centre de la fe d’Israel fins a adreçar-se a tots els altres pobles. Cap aquí apunten els diferents diàlegs de Jesús amb els jueus, els samaritans i els pagans que podem llegir en aquest evangeli.

Si les noces de Canà simbolitzen en la pedagogia de l’evangelista la plenitud de la Llei, figurada en l’aigua convertida en vi, la purificació del temple, donant acompliment a la profecia de Zacaries, assenyala que ha arribat ja el “Dia del Senyor”: Aquell dia, diu el text profètic, en què ja no hi haurà mercaders en el temple del Senyor. Jesús expulsant els venedors d’animals i els canvistes de moneda, dóna acompliment a aquesta profecia manifestant-se així com a Messies, i anomenant el temple la casa del seu Pare es revela com a Fill de Déu. És per això que les autoritats d’Israel li demanen un senyal que acrediti unes afirmacions tan atrevides. «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Aquesta resposta de Jesús -la seva pròpia mort i resurrecció- no els va ser possible d’entendre als jueus perquè res de tot això havia tingut lloc encara. Van ser els deixebles que més tard, un cop Jesús hagué ressuscitat d’entre els morts, recordaren que Ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

La festa de Pasqua, al voltant de la qual situa l’evangelista l’escena de la purificació del temple, és el marc perfecte per comprendre millor el canvi que suposa la presència en el temple de Jesús com a Messies, i la irrupció amb Ell del “Dia del Senyor”. La festa de Pasqua tenia un element imprescindible que era els animals que s’havien de sacrificar ritualment en el temple per menjar-se’ls després cada família revivint aquell àpat pasqual que els israelites van fer la nit abans de la sortida d’Egipte: l’anyell o el cabrit rostit a la brasa menjat amb pans sense llevat i herbes amargues. Aquest sopar familiar forma part del nucli central de la celebració de la pasqua jueva, una festa que renova en el poble la consciència de la seva llibertat i de la seva pertinença a Déu com a poble escollit, pertinença viscuda en clau d’Aliança que fou rubricada amb la Llei del Sinaí, les deu paraules de vida eterna -com hem cantat en el salm responsorial- deu glops de vida que salvaguarden l’home de la seva pròpia esclavitud i l’obren a l’amor de Déu. Doncs bé, l’evangeli ens mostra, amb les paraules i les obres de Jesús, com l’arribada del Messies, el “Dia del Senyor”, és la plenitud d’aquest amor fidel de Déu i d’aquesta llibertat de l’home redimit en Ell, un amor i una llibertat que s’expressen, en plenitud, en la creu i la resurrecció de Jesús.

Certament que per certa manera de valorar les coses, el misteri de la creu del Senyor, com ja deia sant Pau als corintis, pot ser qualificat d’absurd i de niciesa.

Absurditat i niciesa, però potser no tant, podríem dir, perquè quan algú experimenta que un altre, negant-se ell mateix, donant el seu temps, es fa solidari dels seus sofriments, alleuja el seu dolor i fa néixer en ell una confiança nova en la vida, aleshores, el misteri de la Creu, ja no és tant absurd ni neci. De fet és l’opció que quan totes les altres s’aturen aquesta va més enllà.

Jesús, igual que va proposar als dirigents de l’Israel d’aquell moment el senyal de la seva vida lliurada per amor fins a la creu, continua proposant als homes i dones d’avui aquest camí que porta a la resurrecció i a la vida en plenitud. És un camí tan llarg com ho sigui la mateixa vida en la qual cadascú està cridat a posar en joc totes les seves possibilitats. Per no desistir d’aquest pelegrinatge, el Senyor ens dóna tres consells que reflecteixen el seu propi capteniment: prega, mantén-te sobri i sigues solidari; són l’oració, el dejuni i l’almoina, que demanàvem al Pare del cel per mitjà de Jesús, el seu Fill, a l’oració col·lecta del començament de la missa. Són les tres actituds que, equilibrant els desigs i les passions humanes, mantenen en forma el vigor de l’esperit. L’oració ens obre a la dimensió més potent del nostre interior; el dejuni, la sobrietat, manté la nostra ment més lúcida per les coses que importen de veritat, i l’almoina o solidaritat ens fan més persona.

Amb aquestes actituds volem caminar vers la Pasqua per renovar, en el Senyor, el nostre cor i el nostre esperit. I en aquest camí hi voldríem convidar tothom com ho està fent ara el Papa Francesc amb el seu viatge a l’Iraq: al món religiós per avançar en el diàleg per la pau, al món polític per avançar en el diàleg per la justícia. Però també al món científic per avançar en el diàleg per la qualitat de la vida des del començament fins a la fi, al món artístic per avançar en humanitat mitjançant la bellesa i la veracitat. No voldria deixar-me ningú: amb totes les persones de bona voluntat per avançar en el diàleg vers la fraternitat efectiva que tots desitgem. Camins de diàleg tots ells necessaris, però camins de llarg recorregut en els quals cadascú, encara que només faci una petita etapa enmig de la història universal, contribueix al bé de la generació immediata i aquesta a les que vindran després.

El misteri de la Creu continua present en el món. Crist ressuscitat no ens abandona. El seu Esperit continua fent que l’absurd aparent de l’amor abnegat viscut per tantes persones, més anònimes que no pas mediàtiques, segueixi il·luminant el món en el seu llarg camí vers la plenitud.

I nosaltres estem cridats a ser d’aquests!