Diumenge de Rams i de Passió (13 abril 2025)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (13 d’abril de 2025)

Isaïes 50:4-7 / Filipencs 2:6-11 / Lluc 26:14-27.66

 

On era el divendres, la multitud del diumenge?

Aquesta pregunta tan senzilla ens retorna a un dels aspectes fonamentals de la història que hem llegit a les dues parts de la celebració d’avui.

On era, repeteixo, el divendres sant, al peu de la creu, la gentada que aclamava Jesucrist com a Messies, entrant a Jerusalem, cinc dies abans?

El canvi que es produeix en la gent que envolta Jesús de Natzaret en aquests darrers dies, qüestiona la nostra pròpia actitud i fa que l’Escriptura es converteixi també per a nosaltres en pregunta, en desafiament.

Què hauríem fet nosaltres? Gairebé tots estem segurs que el diumenge de Rams sortiríem a cridar i a aclamar el qui se’ns apareix com a rei, com tants sortien a cridar quan es guanyava una guerra o ara quan el seu equip esportiu guanya alguna cosa…, de fet aquestes celebracions de victòries esportives són paradoxalment un dels espectables moderns més semblants al diumenge de rams, perquè hi veiem com persones són aclamades com si fossin déus o alguna cosa semblant.

Però, surt algú quan l’equip perd? I si això ho fem amb un esport, i té la importància que té, el relat de la Passió ens ve a dir que amb el mateix Jesucrist, el Fill de Déu, va passar quelcom semblant: Tenia molts seguidors diumenge quan apareixia vencedor, no quedava ningú divendres, quan el mataven com un delinqüent.

Què ens ensenya aquesta realitat a la nostra vida? Què ens demana Déu per mitjà del relat de la Passió?

Ens demana responsabilitat d’una manera profunda. Ens demana fe. Ens crida a seguir-lo molt més enllà de l’ambient general, de les impressions, d’allò que fa el veí!

Sense ànim de ser exhaustiu, aquesta responsabilitat i aquesta fe la trobem en l’anàlisi de les actituds humanes de tants personatges que apareixen en el relat de la Passió.

En primer lloc, en el poble aplegat a Jerusalem. L’aclamació a Jesús està plena de fe. La fe d’un poble que creia en un messies que era salvador, que connectava amb la pròpia tradició. Una fe tan forta, tan necessària, que Sant Lluc s’atreveix a fer dir a Jesús, davant el consell de fer callar que li donen uns fariseus, “Si aquests callessin, parlarien les pedres!”. Alguna cosa, de fet moltes coses, però, el poble no havia entès. Ni tan sols els deixebles que en el mateix sopar del dijous següent encara discutien qui seria el més important. No havien entès que la manera de ser Messies, de ser Crist, no passava per la revolució contra els romans, per cap mena de violència.

Hi hagué un error de càlcul, una previsió fallida, en el poble que aclamava Jesús de Natzaret el diumenge de Rams.

Un error de càlcul interessant perquè ens porta a nosaltres a preguntar-nos si la nostra fe avui també té errors de càlcul i si situa Déu en la salvació que necessitem, no en alguna altra cosa que busquem i que estem disposats a aclamar i que potser no és de Déu.

Encara un altre personatge: sota la fama que els miracles li havien merescut, el rei Herodes també comet un error, però el seu és fins i tot frívol. Vol veure Jesús com qui mira un espectacle, “confiava de veure-li fer algun miracle” diu el text. Però Jesús no deia res. Davant d’aquesta actitud que no es pren seriosament allò que som, que no reconeix la nostra fe en Déu com quelcom més gran, a vegades, res no hi ha de més eloqüent que el silenci absolut. Un silenci que no nega allò que creiem. Un silenci que també és responsable. Fou el silenci de Crist davant d’Herodes.

En front de la feblesa humana de Jesucrist que ens mostra la narració segons sant Lluc, aquest error de reconèixer algú per allò que no és de veritat, i per tant oblidar-lo al cap de poc, quan no compleix l’expectativa, es va dissipant i apareixen els personatges que ens són un model. Abans he dit que el divendres no hi havia ningú. No és veritat. La fe i la responsabilitat heroica d’alguns sí que hi era i se’ns va mostrant durant tot el relat.

Les dones de Jerusalem que ploren. El Cireneu. El bon lladre. El centurió. Les dones que s’ho miren de lluny. Josep d’Arimatea.

Tots ells són d’alguna manera testimonis de Jesucrist, capaços de compadir-se’n, de reconèixer-lo fill de Déu i Messies, igual que en l’entrada a Jerusalem però en la feblesa absoluta de la mort i la quasi soledat. Tots aquests no cometen cap error. Potser eren entre la multitud que aclamava Jesús? No ho sabem. Però sí que hi eren i el van estimar i reconèixer en el camí de la creu, en la seva mort crucificat i es cuidaren del seu cos mort. Per molts dels qui el van abandonar, la resurrecció havia de ser una gran sorpresa. A mi m’agrada pensar que darrere de l’actitud d’aquesta església fidel a la creu, d’aquesta fe i d’aquesta responsabilitat que no es perd ni en els moments difícils, hi ha una continuïtat que lliga ser testimoni de la vida, de la mort i de la resurrecció de Jesucrist. Ser capaços d’aquesta fidelitat abans de la resurrecció del Senyor ens omple d’admiració.

Nosaltres, amb la fe en la resurrecció de Crist que és la que ens aplega sempre, i que ha fet canviar tota aproximació al sofriment, tenim moltes ocasions en el món de reconèixer al Senyor en la figura del crucificat. No hem d’oblidar el qui passa fam, el qui mort innocentment, a les víctimes de les migracions, els qui estan sols. Déu està en ells i ens crida a reconèixer-lo en ells i com tots els personatges presents al calvari a fer-hi alguna cosa. Ser com ells és la nostra crida, però no oblidem mai que també pels qui cometeren algun error de càlcul, Jesucrist ressuscitat va tornar a cridar, perquè no es cansa mai de fer-nos participants del seu evangeli.

Les passions a la nostra terra, aprofiten la riquesa d’actituds humanes i de relacions que s’hi expliquen per fer-ne teatre. Fa algunes setmanes, vaig poder veure aquí una escena de la crucifixió i el davallament de la creu. Davant la representació real de la mort de Jesucrist es desperta aquest sentiment bo que ajuda la nostra fe. Que ens el fa proper.

Els escolans i la capella, participeu d’aquesta proximitat amb els misteris de Setmana Santa i Pasqua que ens han llegat els músics. Durant aquests dies cantareu moltes paraules d’aquest relat de la passió: Judas Mercator, unus ex vobis, tamquam ad latronem, trisitis est anima mea. Espero que reviureu amb aquestes paraules i la nostra litúrgia el sentiment d’amor a Crist. A tots els qui la compartireu des d’aquí, o des de casa, us convido a viure amb intensitat aquesta Setmana Santa. La fe s’enfortirà i la responsabilitat vindrà després per

tal que nosaltres no caiguem en cap error de càlcul i no ser part de la multitud que es fa enrere, i si ens passés, poguéssim tornar sempre a per la misericòrdia i el perdó de Déu.

La resurrecció del Senyor és recordada en cada celebració en els dons del pa i el vi, cos i sang de Crist. Són l’aliment que ens manté units a Ell. Disposem-nos a rebre’ls amb agraïment.