Homilia del P. Lluís Juanós, monjo de Montserrat (9 agost 2020)
1 Reis 19:9a,11a – Romans 9:1-5 – Mateu 14:22-33
L’evangeli d’aquest diumenge és continuació del de diumenge passat, on Jesús davant la multitud desproveïda, en sent compassió, guareix els malalts i abans d’acomiadar-los, demana als seus deixebles de donar-los menjar amb només cinc pans i dos peixos.
En l’escena d’avui, després d’acomiadar la gent, Jesús demana als seus deixebles que agafin la barca i s’avancin cap a l’altra riba mentre ell es queda sol pregant fins a altes hores de la matinada; els deixebles són a la barca enmig del llac, on hauran d’afrontar grans dificultats i, a més, Jesús no és amb ells. Tenen por. Tot i així, no els abandona i se’ls apareix durant la nit però ells no el reconeixen. Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, s’acosta caminant sobre l’aigua i els diu: “No tingueu por, que sóc jo”. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell sobre l’aigua per indicació del mestre, però comença a enfonsar-se en el moment en que desconfia. Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”. I Jesús li donà la mà dient-li: “Per què dubtaves?”
Aquest passatge, si ho mirem bé, ens mostra dues maneres d’afrontar la nostra relació amb Jesús: o hi confiem o ens enfonsem! Jesús ens demana confiança davant les situacions de la vida i nosaltres li demanem proves. Com Pere exigim signes, miracles, i voldríem caminar sobre l’aigua per assegurar-nos en qui posem la confiança.
Com en el cas d’Elies, voldríem que Déu es manifestés amb fets extraordinaris, grandiosos i tant evidents que ens estalviessin la fe, ja que com Pere no ens és fàcil reconèixer Jesús enmig del temporal o les dificultats de la vida i ens preguntem: no serà una fantasma caminant sobre l’aigua? no serà tot plegat un miratge, un engany? No serà Jesús i el seu Evangeli una il·lusió bella i efímera, sense cap consistència real?
No és difícil de veure en la barca dels deixebles de Jesús, sacsejada per les ones i desbordada pel fort vent en contra, una evocació de l’Església. Com aquells deixebles esporuguits, també nosaltres som a la barca on, enmig de les contrarietats i dubtes, ens cal purificar la nostra mirada, ens cal reconèixer Jesús que ens ve a l’encontre discretament, sense evidències espectaculars, i qui sap si la nostra poca fe, la desconfiança o el desconcert que puguem experimentar en la nostra vida de cristians, ens fa veure la seva mà salvadora com una realitat que no acabem de veure clara, neguitejats per les crisis, els dubtes, els temors i la sensació d’absència de Déu que a vegades s’apodera de les nostres vides. Aleshores és quan veiem posada a prova la nostra fe i com Pere ens acovardim i comencem a enfonsar-nos.
És en aquests moments quan podem sentir dins nostre la veu encoratjadora de Jesús, que ens diu: “Ànim, sóc jo, no tingueu por”. I si fem nostra aquesta paraula, podrem reviure també l’experiència de Pere: caminar sobre l’aigua, és a dir, caminar cap a Jesús malgrat la inconsistència de la nostra fe, sabent que més enllà de la força del vent i la inestabilitat que puguem sentir, sempre podem cridar com Pere: “Senyor, salveu-me”! Serà llavors quan percebrem Jesús com qui sosté la nostra vida i no ens deixa a merçè de les nostres pors i les nostres inseguretats.
L’evangeli d’avui, germans, ens invita a pujar a la barca; a sentir-nos comunitat de creients i anar mar endins per llençar-nos a l’aventura de la vida des d’aquesta realitat acollidora i alhora fràgil que és l’Església.
És també aquesta l’experiència de vida del bisbe Pere Casaldàliga. El seu testimoniatge ens és un estímul i un exemple de llibertat evangèlica i reconeixement de Jesús i del seu Regne en la presència i la lluita a favor dels més vulnerables i exclosos pels poderosos d’aquest món.
Com diu en un dels seus poemes:
“A l’albir d’un Regne diferent,
vaig estimant les coses i la gent,
ciutadà de tot i estranger.
I em crida la teva pau com un abisme
mentre faig camí entre les ombres,
guerriller del món, de l’Església i de mi mateix”.
(En Exodo. Pere Casaldàliga)
Si estem atents a la crida de Jesús veurem com més enllà de les inclemències, ombres i dubtes que experimentem, se’ns fa proper el murmuri de la seva paraula i ens dóna la mà, malgrat la nostra poca fe per apropar-nos a Ell que ens ve a l’encontre i puguem dir com aquells deixebles: “Realment sou Fill de Déu” (Mt 14,33).
Que aquesta Eucaristia que ara celebrem enforteixi la nostra fe i també puguem dir com l’apòstol i tants d’altres seguidors de Jesús: “sé prou bé en qui he cregut” (2Tm 1,12).
Última actualització: 24 gener 2021