Scroll Top

Dijous Sant. Missa de la Cena del Senyor (28 març 2024)

Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (28 de març de 2024)

Èxode 12:1-8.11-14 / 1 Corintis 11:23-26 / Joan 13:1-15

 

L’amor de Jesucrist que el diumenge de Rams  us proposava contemplar sota el nom de solidaritat, es fa avui present i actiu. De fet, en aquest dijous Sant commemorem i recordem que el Senyor ens ha deixat el signe més fort de la seva solidaritat, la presència continuada entre nosaltres, pel sagrament de l’eucaristia.

Hem  d’agrair aquesta memòria activa a l’interior de la història. La nostra feblesa era massa dèbil per a fiar-nos que podíem guardar l’Evangeli sols, sense la fortalesa d’aquesta realitat eucarística que ens recorda la persona,  la vida, la passió i  la resurrecció de Crist i que ens deixa sempre mirant al futur, esperant el seu retorn definitiu. Aquesta solidaritat és la més gran que pot haver-hi: no és només un signe, no és només una paraula, no és només un ritu, Jesús de Natzaret es donà ell mateix.

Fa unes setmanes vaig escoltar d’un bisbe francès la frase: Cal actuar des de l’interior. Il faut agir de l’intérieur, que ell atribuïa a una conversa privada amb el germà Roger de Taizé, fa uns quaranta anys. Dijous Sant és un dia que ens revela la validesa d’aquesta afirmació.

Actuar des de dins vol dir en primer lloc saber-se dins d’una manera de fer, d’una tradició. És quasi la primera paraula i la primera idea que escoltàvem a la primera carta de sant Pau als cristians de Corint. : “Germans, aquesta tradició que jo he rebut i que us he transmès a vosaltres, ve del Senyor.” Els escolans entendreu bé de què parla Sant Pau perquè també feu moltes coses “des de dins” i us agrada molt reivindicar les tradicions , sobretot les que us van bé. Quantes vegades els prefectes, educadors i professors no hem escoltat la frase: “això sempre s’ha fet així”. Però no parlem de tradicions de l’Escolania sinó de tota l’Església, de la tradició del mateix Jesús.

Avui és un dia en el qual ens sentim molt a dins d’aquesta tradició de Jesús, una paraula que vol dir entrega, lliurement.

Ell va actuar des de dins i es va lliurar per nosaltres des de l’interior, del costum de la seva família, de la seva religió. El sopar pasqual era una de les commemoracions més importants del poble jueu. Jesús no va inventar un signe extraordinari, sinó que es va mantenir dintre de la tradició d’Israel.

Hi ha un altre sentit d’aquest actuar des de l’interior que ve marcat per la quotidianitat. Jesús renta els peus com era costum entre els jueus, beneeix pa i vi, en un sopar.  Res no fou extraordinari. Tot eren elements i actes que passaven habitualment. Però actuar des de l’interior, dins d’una tradició, no vol dir immobilisme, no vol dir que res no es mogui. El sentit que Jesucrist va donar al sopar pasqual d’Israel va ser totalment nou, potser perquè va actuar des de l’interior no només d’una tradició i d’una quotidianitat sinó que ho feu des de l’interior del seu ésser, per això el seu gest té encara molt més valor.

Què hi havia dins de Jesucrist? Naturalment només ens hi podem apropar des del misteri però sabem que Ell que al final volgué lliurar-se com a pa i vi, era al principi la Paraula de Déu feta home. La voluntat de donació, la voluntat que el seu amor alimentés tots els qui creurien en Ell era intrínseca, fluïa. Entre aquests dos moments d’encarnació i passió, hi ha una vida marcada per la saviesa, per la comprensió de l’ésser humà en les seves dimensions més profundes, pel carisma d’ajudar. Ajudar a les persones que busquen un sentit a la vida proposant-los l’amor, ajudar als homes i dones malalts a recuperar la salut, proposar un nou horitzó  social, que ell va anomenar Regne de Déu i que va quedar lligat indissolublement a la seva persona i a la seva presència. Germans i germanes, l’eucaristia en tant que sagrament pasqual i memòria de Jesucrist no està desconnectada de la seva vida, del seu Evangeli.

En les paraules “Feu això per celebrar el meu memorial” potser no només vol dir que reproduïm el sopar pasqual i celebrem l’eucaristia, també pot voler dir que imitem allò que el va inspirar, la donació radical i la vida que aquest sant sopar segellava.

Com podríem viure doncs nosaltres des de l’interior, fidels a allò millor de la nostra tradició?

Tenim un repte col·lectiu com a cristians a descobrir i viure més profundament l’espiritualitat de la nostra fe i sobretot a comunicar-la. El diari deia ahir que un 20% dels catalans no saben que és el Nadal. Millor no preguntar per la Pasqua! Ens cal convèncer-nos del privilegi que tenim de poder donar a la nostra vida la dimensió de ser una existència que es viu en comunió amb Crist, amb fe.

Hi ha moments, tant de bo aquesta Setmana Santa en fos un, o llocs, i també tant de bo Montserrat ho fos per a molts, en els quals sembla que toquem de més a prop aquesta realitat de  Déu. Cal sempre fer memòria dels moments intensos de pregària, de comprensió de la nostra fe.

Déu ens crida avui a ser els testimonis d’aquesta solidaritat activa i present que sorgeix de la celebració d’aquest Dijous Sant i dels signes que l’acompanyen. Jesucrist continua essent sempre solidari amb nosaltres i això fa que sovint el sentim proper, present, inspirador. Però hi ha una solidaritat activa que ve de l’Evangeli que necessita les nostres mans i els nostres gestos. Poden ser gestos diferents, des de la pregària al servei actiu, però tots tenen el seu origen en la caritat de Crist cridada a estendre’s a través nostre.

L’ajuda a les situacions difícils també s’inclou en els gestos de solidaritat que ens demana l’Evangeli. La realitat social del nostre país és en molts aspectes precària i l’origen de moltes de les seves fragilitats rau en la manca d’un treball digne. La Fundació Acció Solidària contra l’Atur fa molts anys que vol dignificar amb l’ajuda a projectes d’ocupació la situació laboral dels més necessitats. Com hem fet altres vegades, us demanem que col·laboreu en la col·lecta que farem a favor d’ells, com una mostra de la caritat de Crist que avui celebrem.

Avui Jesús ens convida a lliurar-nos. Penseu-ho els més joves, els escolans. Tota aquesta solidaritat i entrega de la qual estic parlant vol dir ser capaços de servir, d’estimar. El rentament de peus era quelcom que feien els servidors, els de més a baix de l’escala social, potser nois i noies com vosaltres, la majoria dels quals en aquell temps no tenien  una vida gens fàcil. Jesús es va posar al seu lloc, per demostrar que volia estimar i servir. Això és el que ens demana que fem, sempre i en qualsevol situació. Alguns esteu molt acostumats a celebrar l’eucaristia i sabeu que al moment de la consagració diem “Entregat per vosaltres”. En el “vosaltres” de Jesús també hi estem tots. Ell no va posar excepcions. I cada eucaristia és una imitació a ser com Ell.

Actuar des de l’interior vol dir també estar atents a les intuïcions més profundes, aquelles que fan el bé, que deixen bon regust de boca, que ens donen pau només de pensar-les i d’imaginar-les. Aquestes intuïcions cal comunicar-les amb la vida. La imitació de l’exemple de Jesús ens és la guia. Estimar i servir en tot, sabent que no tothom té la mateixa mesura i la mateixa capacitat, però conscients també que les mesures de cadascú només li correspon jutjar-les a Déu. A nosaltres ens toca posar en marxa l’actitud d’agenollar-nos i rentar els peus, i ho hem de fer tots, però molt especialment els preveres i diaques, que avui commemorem el do amb el qual el Senyor ens va unir per sempre a la seva “tradició”, al seu lliurement.

Comprometem-nos-hi, mentre ho reproduïm i cantem que “on hi ha veritable amor, allí hi ha Déu”

 

Última actualització: 28 març 2024