Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (2 de novembre de 2024)
2 Macabeus 12:43-46 / Romans 5:5-11 / Marc 15:33-39.16:1-6
D’una manera molt sàvia, l’Església només predica la santedat, fins i tot aquesta santedat anònima que celebràvem ahir, dels difunts, dels qui ja han conclòs el seu camí a la terra. La valoració final sobre un difunt pertany a Déu i la nostra pregària és perquè Déu acolli aquests fidels i els perdoni. De tots ells, no afirmem la santedat com ahir, sinó només expressem l’esperança i el desig que estiguin amb Crist al cel. Però, fins i tot això, ho fem amb humilitat, una actitud que sempre és l’adequada davant de Déu.
La memòria d’avui és, per una banda, una mirada honesta a la vida d’algunes persones, que no pot evitar el record molt concret per la necessitat de la seva total salvació després de la mort, ja que hi ha sempre “matèria” que cal salvar en cadascú de nosaltres, i per altra banda, un agraïment per la vida viscuda d’aquestes persones. Fem exactament el mateix que en un funeral d’algú estimat, però pensant en tots. I des de la mirada de la fe, que transforma el record d’allò que cal salvar dels nostres difunts en pregària i l’agraïment per les seves vides, en confiança d’un futur possible de tots amb Déu.
Precisament la mirada honesta sobre els aspectes que cal salvar, fa que els cristians, davant de la mort, no fem homenatges: nosaltres preguem. Algú podria pensar que, al costat d’aquests professionals que en el funerals laics fan uns magnífics discursos sense conèixer de res la persona difunta i que, per això, converteixen el record en panegíric, nosaltres cristians som realistes, perquè davant de la mort dels nostres fidels difunts, no oblidem que també cal pregar, perquè en la vida de tothom, hi ha hagut de tot. Aquesta pregària pels difunts és molt antiga i la trobem ja en l’Antic Testament, en el llibre dels Macabeus que hem llegit.
Tenia un savi professor a Roma que lloava la lletra de la missa de difunts antiga, els famosos Rèquiems, dient que li semblaven paraules molt més apropiades per a un difunt cristià que algunes de les coses que s’escolten avui en els funerals.
La lletra dels Rèquiems, que tantes obres musicals memorables ens han llegat, també la del nostre P. Cererols, del qual cantem sempre l’ofertori o la cèlebre de Mozart, de la qual avui la Schola cantareu una el lacrimosa, una estrofa de la seqüència, aquesta lletra, dic, no amaga per res, ans el contrari, aquesta situació dels difunts, que convida al record i a la pregària, perquè necessiten l’amor de Déu.
En un món on hi ha tanta sobreactuació i tan poca autocrítica, he de confessar que em consola aquest realisme de la litúrgia cristiana que no amaga la nostra situació necessitada, mancant. En el llenguatge i l’espiritualitat de l’època dels Rèquiems, el Senyor ens apareix com un jutge potser massa estricte i els humans com pecadors que sembla que no hem fet res de bo, però aquest contrast una mica fort, té l’avantatge que mai no oblida qui som davant de Déu, ni oblida l’esperança ni la confiança en la seva misericòrdia. En un món tan ple d’ell mateix, i amb uns homes i dones que sembla que es fan auto homenatges constants a l’Ego, fins en el moment de la mort, em sento alleujat quan no oblidem tot això en una missa com la d’avui.
Sant Pau entenia que Jesucrist i la seva mort foren precisament el perdó per aquesta condició humana, que ell no va dubtar a definir d’una manera forta amb les paraules que hem escoltat a la segona lectura: “Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir per nosaltres”. Érem incapaços de tot. Quin missatge tan diferent d’aquest que és socialment imperant.
Espero que els escolans i escolanes de la Schola Cantorum en cantar l’ofertori i el Lacrimosa, sereu conscients que canteu aquesta veritat important de la fe cristiana, que per edat i moment vital us queda una mica lluny, però que és certa per a tothom.
En l’inici de l’ofertori direu “I fes, Senyor, que aquestes ànimes passin de la mort a la vida, (fac eas, Domine, de morte transire ad vitam,)”, descrivint així l’essència de la mort cristiana. Una mort que capgira la naturalesa: no passa de la vida a la mort, com veiem biològicament, això és normal, sinó de la mort a la vida. Passa: “transire” en llatí, aquest és un camí que només es fa amb la fe en Jesucrist ressuscitat.
El record dels difunts manté aquesta tensió i aquesta esperança que Déu pot fer tot això que li preguem per girar les coses. El perdó també és passar de la mort a la vida, estimar fa que passem de la mort a la vida, finalment la resurrecció de Jesucrist que hem rellegit en l’Evangeli, fa que Ell passi de la mort a la vida.
La mort recapitula una vida. Aquesta esperança i aquesta confiança posades en Déu no són només pel fidels difunts que recordem o quelcom que haurem de recuperar al moment de la mort. Són una actitud per a cada moment de la nostra existència. Dels difunts sempre en podem aprendre com cal viure o com és millor no viure. En aquest sentit, donem gràcies en l’esperança que Déu recull tot allò de bo i edificant de les vides de les persones, tot i el misteri que sempre té cadascú.
L’evangeli d’avui, explica que la preocupació de les dones que anaven al sepulcre, era que trobarien una pedra molt grossa. En el seu camí de fe, els era difícil pensar fora de les categories normals: Havien enterrat algú, ho havien vist, i havien posat una pedra grossa a l’entrada del sepulcre que elles no podien moure. El raonament era normal, fins i tot més normal que algunes de les moltes preocupacions que ens posem nosaltres amb menys fonament que el pes de la pedra d’un sepulcre jueu. Les dones havien entès el camí de la vida a la mort que havia fet Jesús de Natzaret, l’havien acompanyat. Ara començava el repte cristià veritable: comprendre la resurrecció de Crist, comprendre el camí de tornada de la mort a la vida. La pedra que tancava el sepulcre era com la barrera que no deixava iniciar aquest camí. Per això el signe clar de la resurrecció és que la pedra no hi és, i el qui era mort, ha marxat! Quantes vegades nosaltres quedem paralitzats per les pedres reals o imaginàries que no ens deixen fer camí cap a la vida, però, sigui per nosaltres o pels nostres difunts, és l’esperança que algú aparta aquestes pedres que ens dona tota la nostra confiança en la resurrecció.
En aquesta esperança la nostra comunitat recorda avui la mort del P. Pius Tragan i del G. Pere Damià Coral. Ambdues el mes de desembre de l’any passat. Vulgui el Crist ressuscitat haver-los acompanyat en el “transire”, en el passar de la mort a la vida, com els va acompanyar quan caminaren de la vida a la mort. A ells podem associar tots els fidels difunts, tots els morts, la fe dels quals només Déu ha conegut, com diem en la quarta pregària eucarística, però fem-ho especialment per aquells dels quals no arribem a comprendre’n la mort, les víctimes dels pobles de València, les de Palestina, del Líban i d’Israel, les d’Àfrica, les d’Ucraïna, que comptem per milers.
El cant de comunió de les misses de Rèquiem, que ha passat a la pregària litúrgica i popular ens ajuda a pregar per tots ells posant-nos a lloc i reconeixent que només a Déu toca la salvació:
Que la llum eterna brilli per a ells,
Senyor,
per sempre, entre els teus sants;
perquè ets misericordiós.
Dóna’ls el repòs etern,
Senyor,
i que la llum perpètua els il·lumini
per tota l’eternitat, entre els teus sants;
perquè ets misericordiós.
Última actualització: 2 novembre 2024