Homilia del P. Manel Gasch i Hurios, Abat de Montserrat (30 de gener de 2026)
Isaïes 25:6a.7-9 / Romans 8:31b-35.37-39 / Lluc 24:13-35
Hem entrat a aquesta basílica, estimats germans i germanes, tot acompanyant el cos del nostre germà, el P. Daniel, cantant “Doneu-li Senyor el repòs etern…” i acabarem la nostra celebració cantant també “Vós sou la resurrecció i la vida”.
En el cor de la celebració cristiana de les exèquies, la nostra fe, sempre és fe perquè ens dirigim a Déu, pren aquesta doble mirada: la del record i la pregària pel qui ha mort i la de la confessió de la vida nova, de la resurrecció de Jesucrist, de l’afirmació clara d’una eternitat que només pertany a Déu i que nosaltres ens representem de tantes maneres diferents. Una eternitat que queda caracteritzada per ser allà on és Jesucrist i a la qual, pel perdó i la misericòrdia de Déu, esperem arribar-hi tot nosaltres.
En el cor d’aquesta comunitat de monjos, vivim i compartim amb l’Església en la nostra quotidianitat la realitat simple d’aquesta esperança de plenitud. La nostra existència voldria ser un record enmig del món de la presència constant de Déu en la nostra vida. La mort té la capacitat de fer-nos veure i pensar en com vivim perquè ens recorda allò essencial i la litúrgia de difunts se’n fa constantment ressò. En el prefaci, l’oració que inicia la pregària eucarística donarem gràcies a Déu dient-li:
“El vostre poder ens dona la vida, la vostra providència la governa, el vostre voler allibera de la llei del pecat el nostre cos format de terra i encara el vostre designi crida els qui hem estat redimits per la mort del vostre Fill a compartir la glòria de la resurrecció”
En el cor de Montserrat, la intenció que preval sobre totes les altres és recordar que voldríem ser la muntanya de la qual ja parlava el profeta Isaïes: la muntanya del convit, la muntanya on Déu eixuga les llàgrimes, esborra l’oprobi del seu poble, on ens alegrem i celebrem que Déu ens hagi salvat. I ho voldríem ser sense cap orgull, senzillament perquè aquesta és una vocació cristiana que compartim amb tots els qui creuen en Jesús i en l’Evangeli.
I tampoc sense cap orgull, amb la humilitat del qui escolta el salm responsorial d’avui:
“Senyor què són els homes per fixar-vos-hi,
què són els mortals per ocupar-vos-en?.
L’home s’esvaeix com el fum,
els seus dies es fonen com una ombra”
La mort ens recorda aquesta diferència tan gran entre allò que som aquí, i que acaba, i allò altre etern que esperem. El mateix salm, tan realista amb la nostra condició humana, mira però cap a Déu i aclama: “Beneeix el Senyor, ànima meva!”
Voldríem que no només Montserrat sinó tot el món fos Emaús, el lloc on els monjos i tots els cristians veiem i ens en adonem que Jesucrist ha fet camí al nostre costat i finalment el reconeixem. Perquè arribem a comprendre la profunditat de les paraules de Sant Pau als cristians de Roma: “Res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Crist que tant ens estima”.
Estimats germans i germanes, aquestes reflexions fetes en primera persona del plural, inspirades per les lectures d’avui, prenen sentit en la mort d’un monjo de la nostra comunitat, com el Pare Daniel Codina, que va estimar i va servir la casa de la Mare de Déu i el poble peregrí de Montserrat, del Miracle i de Cuixà. L’exemple personal fa viu el sentit del monestir i del santuari i de tota la vida cristiana que hi vivim i per tant també el profund sentit de la mort, quan s’ha viscut unit a Jesucrist. La visió de la seva vida concreta de monjo que tenim ara, al final, fa comprendre i dona coherència a com Déu cridà l’Àngel Codina i Giol, un jove de la Cellera de Ter, a viure com a monjo després de passar gairebé deu anys al seminari de Girona. Com a partir d’aquí, donant-li el nom monàstic de Daniel, pel màrtir gironí, la seva vida va créixer en l’escola de Sant Benet, seguint l’Evangeli en l’obediència i la humilitat, fent-se conscient de la seva fe i compartint-la.
Els quasi 86 anys que tenia el P. Daniel Codina abans d’ahir al migdia quan va morir, foren també de servei molt directe ala comunitat monàstica, on fou prior del monestir, formador, responsable dels rescats a la muntanya i del cos de bombers voluntaris, i a les cases del Miracle i de Cuixà, on hi passà quasi vint anys, a Cuixà essent-ne a més, el superior i promovent la reconstrucció de la capella de la Trinitat, del temps de l’Abat Oliba.
Fa pensar que ja l’any 1968, el pare Daniel descrivís el món com “tecnificat fins a l’extrem”, i proposés la fe, el fet de creure com “donar al món un “suplement d’ànima, capaç d’humanitzar-lo, de crear un món a la mesura del nostre cor”. O uns anys més tard, el 1974, en el pròleg d’un llibre que recollia intuïcions sobre la fe dels joves de les Trobades de Santa Cecília, el mateix Pare Daniel deia fent servir les comparacions musicals que tan bé li anaven: “Per a mi creure és vibrar a l’uníson perfectament afinat amb l’Esperit de Jesús”
La seva formació i la seva ànima de catequista l’identificava amb aquesta missió montserratina que continuem reivindicant i que sempre ha tingut en la música i en la nostra Escolania una vessant important. El P. Daniel Codina hi va treballar a molts nivells. Va estimar i divulgar la tradició musical de la nostra Escola de Mestres de Montserrat, amb l’estudi i l’edició d’obres; va començar un estudi detallat d’uns quants centenars de manuscrits del nostre Arxiu Musical, a part de moltes altres col·laboracions musicològiques i històriques amb publicacions de casa nostra. No només és va comprometre amb el passat sinó que especialment va creure i va treballar per la millora del cant del poble, en la seva implicació en el naixement de les Trobades d’animadors de cant i en l’animació directa dels pelegrins reunits a Montserrat en assemblea de pregària.
En el camí d’Emaús, Jesús s’explica ell mateix per tal que els deixebles el puguin entendre i ens assenyala un camí per a ser-ne testimonis. Identificat amb Ell, el P. Daniel deia del Senyor: “El Crist serà doncs aquesta presència viva que m’ateny des de dintre i em transforma i s’escapa a tota manipulació per part meva”.
D’altra banda, va tenir la passió de comunicar aquesta fe, de fer-se proper a molta gent, de fer-ho amb la vida i amb la paraula.
El moment de la mort és sovint el moment on recordem tot allò que ha fet un dels nostres germans i ens envaeix un sentiment d’una certa sorpresa, però sobretot d’agraïment a Déu per un llegat fecund forjat en tants anys de ser monjo i de l’impacte que ha anat deixant en les persones i que de sobte sembla que sorgeixi com un devessall de records que ens van arribant. Només en citaré un especialment entranyable: “Em sembla que tenia la fe que m’agradaria tenir; la joia profunda que m’agradaria tenir; la ingenuïtat i senzillesa que m’agradaria tenir; l’empenta i l’entusiasme que m’agradaria tenir.”
Ens fa bé humanament recordar el testimoniatge dels qui ens han precedit, fent de la memòria acció de gràcies a Déu. Sabem que la nostra vida és a les seves mans perquè la nostra confiança de salvació només pot ser el seu amor i la seva immensa misericòrdia. És a les mans del Pare que estima entranyablement que encomanem ara el nostre germà Daniel, que no quedà fora tampoc de la feblesa humana i demanem a Déu que l’acolli i el salvi en aquest Regne definitiu, que ell va voler construir i compartir des de Montserrat. Ho fem celebrant l’eucaristia, el memorial de la resurrecció de Jesucrist que ens obra les portes del cel.
Última actualització: 30 gener 2026