Homilia del P. Jordi Castanyer, monjo de Montserrat (21 de desembre de 2025)
Isaïes 7:10-14 / Romans 1:1-7 / Mateu 1:18-24
Germans: som a 4 dies de Nadal; qui més qui menys us hi esteu preparant, segurament en àmbits que per materials que siguin no vull pas desdenyar: àpats, lluminàries i garlandes, potser viatges, alguns regals… Bé, no els menystinc mentre no en fem un gra massa i, sobretot, mentre no ens distraguem de dos fets cabdals, que són, a parer meu, aquests: en primer lloc, allò que hem sentit a l’evangeli, que la verge tindrà un fill i que li posaran, perquè ho és, Déu-és-amb-nosaltres; i en segon lloc, que mentre nosaltres estem de festa hi ha, tant ben a prop com ben lluny, famílies, infants i joves i ancians, persones molt i molt soles… que de festes i alegrois res de res. I perquè el món que ens envolta més aviat ens en distreu, de tot això, cal que hi estiguem alerta. Què hem de fer, doncs, germans estimats? Deixem que ens hi faci llum la litúrgia d’aquest temps d’Advent, que ens acompanya d’ençà tres setmanes i que ja és a punt de cloure’s o, més exactament, a punt de descloure’s, d’esbadellar-se perquè en sorgeixi, com un esclat però ben humil, el Nadal de Jesús, sí, el Fill de Déu, l’Emmanuel, Déu mateix que és amb nosaltres.
Un personatge que ha anat recorrent de cap a cap tot l’Advent és el profeta Isaïes; avui mateix n’hem sentit, en la 1a lectura, l’anunci que el Senyor mateix donarà un senyal al seu poble: la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel, que vol dir Déu-és-amb-nosaltres. M’adono que és la tercera vegada que ho dic, això darrer. Però és que no ens n’hauríem de cansar, de dir-ho, de repetir-ho. I és que es tracta d’un dels fils conductors de tot el llibre d’Isaïes –nom que vol dir precisament “el Senyor salva”– i el principal, sens dubte, dels temps litúrgics que vivim. Isaïes és el profeta de l’esperança: en un món tan complex d’esdeveniments polítics i socials, aleshores com avui, és el defensor ferm i decidit de la fidelitat de Déu i de la fidelitat a Déu: clama contra les aliances i l’oportunisme polític dels qui governen –tant se val si Jerusalem o casa nostra–, denuncia les trampes, les constants violacions del dret dels més pobres i de la justícia social, ataca també les pràctiques religioses, potser molt estètiques però molt poc ètiques, que sols serveixen per a encobrir els qui exploten els més desvalguts o, com a mínim per justificar-se… sentíem que el rei Acaz defugia demanar cap senyal, “no vull temptar el Senyor”, deia hipòcritament. No vols cap senyal? No vols temptar el Senyor? Doncs ara veuràs, diu Déu, quin és el meu senyal, senyal del meu amor i de la meva fidelitat, no en tinc d’altre: em faig un de vosaltres, però no un dels rics, dels magnats, dels poderosos, no, em faig un dels més petits, dels més exclosos. Per això el meu nom serà Emmanuel perquè ho seré, seré Emmanuel. Perquè vinc a consolar els atribolats, vinc a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets. Què hem de fer, doncs, nosaltres? em preguntava ara mateix. Doncs semblantment: ser alhora denunciants de tantes injustícies al nostre entorn i, alhora, ser portadors d’esperança. Els deixebles de Jesús, les nostres comunitats cristianes, no podem callar, no podem cloure els ulls o mirar cap a una altra banda i contemporitzar amb aquells que podrien pal·liar tant sofriment i no ho fan; crítics i consoladors. Tinguem-ho ben present: el nadó que posem al pessebre, tan innocent, tan desprotegit, tan maco, és el mateix que veurem blasmar amb paraules contundents els comportaments injustos, excloents, i el mateix que acull els més exclosos de la societat i el mateix que serà clavat a la creu. Té sentit, encara, algú es pregunta, celebrar el naixement de Jesús? Una societat que viu pràcticament d’esquena a Déu, i que destrueix de tantes maneres la dignitat de l’home, pot encara celebrar el misteri d’un Déu fet home? Si ja fa temps que es parlava de la mort de Déu i ara hi ha qui parla de la mort de l’home, si es parlava de la desaparició de Déu i avui s’anuncia la desaparició de l’home, té sentit que anem proclamant un Déu fet home? Amb raó un teòleg suggereix que potser és la mort de Déu la que arrossega de manera inevitable la mort de l’home.
Sí, germans, no en dubtem: necessitem que Déu neixi de nou entre nosaltres, que com cantàvem a l’inici de la missa “la terra doni naixença al Salvador”, que brolli amb llum nova a les nostres consciències, que s’obri camí enmig de les nostres contradiccions i incoherències. La credibilitat de l’Església no depèn sinó de la radicalitat amb què visquem tot això.
Penso ara en l’Advent de Maria –també en el de Josep, perplex davant el misteri– en la manera com Maria vivia, humanament parlant i com ho viviu i ho heu viscut tantes mares, la creixença d’una vida dins les seves i les vostres entranyes. Falten quatre dies per l’infantament. Ja fa setmanes que Maria sent que l’infant que porta al ventre va creixent, va prenent protagonisme. En certa manera ja no és ella qui porta Jesús sinó que és Jesús qui la porta a ella. Ella, sí, parirà Jesús; i nosaltres? I l’Església? Contemplarem, simplement, un naixement fora de nosaltres? I si sentíem, si deixàvem, que Jesús vagi prenent cos i vida dins nostre? Potser aquest és el missatge de Nadal que ja tenim tan a prop: Déu mateix és a la vora, no és inaccessible, en Jesús s’ha fet humà sense deixar de ser diví. No són només paraules boniques; o ho són, sí, molt, de boniques, però igualment molt exigents. Afirmem-ho, creguem-ho: en cadascú de nosaltres hi pot néixer Déu.
Última actualització: 21 desembre 2025